Sobre el cine i la vida

Avui dissabte han publicat, a la contra de La Vanguardia, una entrevista al cineasta francés Philippe Claudel. Trobo molt encertat el seu punt de vista sobre les coses, sobre el cinema, sobre la vida, i per això vull compartir els fragments més interessants de l'entrevista aquí.




-"Una película o es un misterio y una pregunta incómoda sobre ti mismo, o es un videoclip publicitario. Yo prefiero hacer preguntas a anuncios"


-¿No hay otras posibilidades?


-"Cualquier obra de arte tiene que dejar a quien la completa, es decir, al espectador, interrogándose sobre sí mismo; sobre lo que ha visto; sobre los demás."


-También existe la posibilidad de ir al cine a pasar un buen rato.


-"Para eso están los buenos anuncios: un filme que te dan perfectamente empaquetado: cerrado. Son los anuncios que Hollywood lleva décadas vendiendo, porque venden."


-¿Y qué hay de malo?


-"Nada. Te colocan una trama donde te dicen en qué momentos debes pasar miedo o respirar aliviado cuando el protagonista se salva por los pelos de que lo atropelle el tren."
(...). "Yo intento hacer todo lo contrario: dejar una trama abierta para que la gente tenga que hacerse preguntas."


-¿Y no es muy cansado hacerse tantas preguntas?


-"Yo encuentro cansado no hacérselas. A nadie que mande le interesa que nos hagamos preguntas. Quienes no se hacen ninguna pregunta suelen obedecer mejor y, además, compran lo que se les dice sin protestar."


-Eso quiere decir ir al cine para pensar.


-"Eso quiere decir que la película te haga reflexionar sobre tu propia vida. Es lo que he intentado con Avant l'hiver, una película que explica la historia de una pareja perfecta gozando de una vida maravillosa, según todas las apariencias, pero cuando empiezan a hacerse preguntas, todo se desmonta."

-¿Va de recesión y crisis?


-"En absoluto. Va de la vida. De que a más dinero no hay más felicidad. Y de lo equivocados que están quienes confunden nivel de vida con calidad de vida y con vivir. Yo animo a que se reflexione y no se confunda."


-¿Podemos tener calidad de vida sin nivel de vida?


-"Por supuesto que no hablo de ascesis ni de ser monjes, sino de sentido común. ¿Por qué vas a ser más feliz con el iPhone 4 que con el 5 o el que te toque comprar ahora?"


(...)


-¿Qué hay de malo en ganar dinero?


-" Sólo digo que en mi juventud la gente quería ser médico, ingeniero, artista... Pero el dinero era un medio para serlo; no era el ser en sí. Hoy los alumnos en la escuela te dicen que quieren ser lo que sea - es lo de menos - para ganar mucho dinero".


-Espero que haya de todo en las aulas.


-"Tal vez algún chaval se esté haciendo preguntas sobre su vida y su futuro, y descubra que es mucho más importante tener la calidad de vida de poder hacer algo que te gusta que el nivel de vida de ganar haciendo algo que no te gusta."


-Seguro que alguno habrá.


-"Ya no le hablo de grandes revoluciones, sólo me refiero al puro sentido común. Ese que le ha faltado a quien quería hacer películas, o esculturas o simplemente irse a viajar por el mundo y ha acabado esclavizado por un sueldo, que, además, cada vez es menor y menos seguro."


(...)


"Al saber que te queda menos vida, la aprecias más. Y al haber llenado tu memoria de momentos y lugares preciosos, al compararlos con otros nuevos, todos me resultan aún más bellos. Y los gozo más".

Una semana solos

M'endinso per carrers del barri xino de Barcelona. Totes les prostitutes sembla que es porten bé entre elles, però potser hi ha una compettivitat flotant a l'aire, per a veure qui té la llista més llarga de clients al final de la jornada, si és que hi ha un horari fixat.

Clients d'espècies variades: vells verds que es detecten a un quiilòmetre de distància, reprimits de tota mena, viciosos per naturalesa, lletjos amb necessitats vitals...

Veig una noia d'uns vint i pocs anys, atractiva, fina, de cabells foscos i ulls marró clar. Va vestida amb un vestit turquesa, per sobre els genolls. S'acosta a una porteria antiga. La porta deu pesar molt, a jutjar per la cara d'esforç que fa en empènyer-la. No deixa que es tanqui del tot, està esperant algú: un home d'uns 70 anys, amb mirada de pervertit, obra la porta que ara estava ajustada. Ella està dins, i li atança la mà per cobrar abans del servei. Ell li col·loca un bitllet de 20 euros a la mà. Ella dóna una patada suau a la porta, que es comença a tancar a poc a poc. En els últims instants abans de tancar-se, puc deduir que ella s'ajup i ell fa el gest de descordar-se els pantalons.

Continuo caminant i no puc evitar pensar que aquella noia també hagués pogut ser jo. O tu. Qualsevol... Que no podem escollir les circumstàncies en què naixem, les coses que ens passen, ni el què hem d'acabar fent per sobreviure. M'imagino com ha estat la seva vida, on va néixer, com va ser la seva infancia, com va arribar a Barcelona, i a quin tipus de client va fer-li el primer servei. Com es va sentir la primera vegada? Com se sent cada nit, abans d'adormir-se, en aquells instants de vigilia...? Què se li deu passar pel cap? Diuen que si som suficientment forts, ens podem arribar a acostumar a tot, no sé si és veritat... Però, en tot cas, és possible acostumar-se a això, per acumular cinc o sis bitllets de 20 euros?

Arribo a la Filmoteca i no em puc concentrar amb la pel·lícula: Una semana solos. Un film argentí que explica les aventures sutils que viuen uns cosins quan els seus pares i tiets se'n van una semana de vacances, deixant-los a tots sols sota l'atenció d'una noia jove que els cuida. Són uns vuit, en total, el més petit té uns 4 anys i la més gran uns 16. Durant aquella semana passen coses: un primer petó (entre dos cosins), es colen a la casa d'uns veïns, se'n van a dormir tard...Tenen una casa molt gran, amb piscina. Són de clase benestant. En un moment de la història, arriba el germà de la cuidadora, de clase baixa, més fosc de pell que la resta. És sorprenent veure com els nens no l'accepten fins al cap d'uns dies, l'ignoren i no l'integren al grup. Fa reflexionar sobre la necessitat dels individus més dèbils, i els no tan dèbils, de sentir-se part d'un grup, en el qual no tothom és benvingut. La rivalitat, l'enveja, la competitivitat... els instints més obscurs de l'home neixen per primera vegada en aquests joves quan s'afronten sols a situacions de la vida, sense la protecció dels adults.

Probablement cap d'aquests joves hagi d'acabar prostituint-se, perquè els seus pares els pagaran els estudis als millors centres, els pagaran viatges perquè coneguin altres cultures, els pagaran tecnología i potser fins i tot una casa i un cotxe. Però... això no garantitza que aquests nens, un cop siguin adults, cerquin la manera de ser feliços. Aprenguin a vèncer aquests baixos instints, que comprenguin que les coses importants no són coses.

Mario Benedetti

Amor de Tarde

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Des del tren

Des del tren m'allunyo i m'acosto. Asseguda al costat de la finestra, miro el paisatge que s'escapa de la retina a gran velocitat. He de concentrar tota l'atenció si vull captar petits detalls: un ocell que s'atura sobre un cable d'electricitat, un pagès treballant l'hort, trens antics aturats a les vies, una papallona que vola a la vora de la finestra, un camp molt verd...

Més enllà del paisatge, aquest tren em transporta a moments que he viscut. Sense triar-les, les imatges van creuant la meva ment per un instant. Tu i el teu somriure també hi apareixeu. I aquella amiga inseparable que vaig fer quan era fora. El record d'un viatge en tren nocturn des de Praga a Cracòvia. Com el sol naixia, taronja, petit, en la llunyania del cel... Un dia calorós en una casa de Kapadokkya, en una taula llarga plena d'olives negres gegants, formatge feta, amanides amb menta fresca, tomàquets deshidradats, pa recent fet...I de fons converses mesclades, en un idioma que no entenia. ..

De vegades només viatjant, potser sense moure'ns del lloc, però navegant per la nostra ment, podem cercar el record dels moments, les persones i els paisatges que ens han fet vibrar.

S'acaba el trajecte...

Jeune & Jolie

(Joven & Bonita)

El títol de la darrera pel·lícula del director francès François Ozon encaixa a la perfecció amb la descripció de la noia que dóna vida a la protagonista. D'aspecte afrancesat, faccions dolces i delicades i cos de deesa grega, l'actriu Marine Vatch interpreta el controvertit personatge de l'Isabelle, una noia l'atractiu de la qual no es deu només a l'harmonia del seu aspecte, sinó al misteri de la seva mirada verdosa que transmet un missatge misteriós banyat de melancolia i picardia.

La història arranca un estiu durant el qual l'Isabelle s'acomiada de la inocència que li restava quan perd la virginitat amb un jove alemany que coneix al poble on estiueja amb la seva família. El moment de l'acte sexual té un simbolisme que, en el meu parer, és la metamorfosi de la nena que era a la jove en qui s'ha transformat, potser de manera una mica forçada.

Tanta és la curiositat que sent la protagonista per descobrir l'enigma de la sexualitat, que pren una decisió crucial quan decideix trucar un home que els va proposar a ella i unes companyes de classe una manera d'aconseguir diners fàcilment. Mentre les seves col·legues d'institut creuen que es tracta d'un boig, Isabelle, d'amagades, contacta amb aquest home, que la introdueix en el món de la prostitució de luxe. Així doncs, amb només 17 anys, i sense cap necessitat econòmica que l'empenyi a fer-ho, la jove decideix provar-ho per satisfer la seva curiositat.

Com en algun moment de la pel·lícula ella mateixa reconeix, el que li reporta més plaer no són els actes sexuals amb els clients, sinó el ritual de les trobades: el recorregut en metro, entrar en hotels luxosos, no saber quin desconegut l'espera darrere la porta, etc. És quan recorda les experiències que sent les ganes de tornar-ho a fer. Això i la generosa recompensa econòmica fan que l'Isabelle no pugui ni vulgui sortir de l'espiral sexual en què ha entrat.

Més endavant, quan la doble vida de la protagonista arribi a oïdes de la seva mare, en va seran els esforços d'aquesta per redreçar-la. Si bé Isabelle també tracta de dur una vida normal, amb el temps s'adona que necessita tornar a sentir el sabor agridolç del vici i la perversió que, tot i no saber ben bé per què, l'han enganxat profundament.

Mud

Pel·lícula escrita i dirigida per Jeff Nichols, protagonitzada per Matthew McConaughey, que es passa tot el film amb la mateixa camisa bruta i els mateixos texans -cal fer un incís per dir que en alguns moments es treu la camisa-, i aconsegueix no perdre l'atractiu ni per un segon. Bé, deixem-nos de frivolitats i anem al gra. La història de Mud em va fer pensar molt en la nena que era fa no massa temps, però que sembla que he oblidat molt depressa (no ho fem tots?).
Mud és el nom del protagonista, un fugitiu que s'amaga a una illa de Mississipi després d'haver matat un home per protegir a l'amor de la seva vida, Juniper. L'home que ha assassinat era el fill d'un mafiós que dirigeix els caçadors de recompense de la zona, que planegen caçar a Mud per matar-lo i fer la seva pròpia justícia.
La història comença quan dos nens, en una aventura infantil -típica de nens avorrits que viuen en un poble de mala mort on mai passa res interessant- arriben en barqueta a la illa i descobreixen l'amagatall d'en Mud. Els dos nens, que actuen molt bé, tenen personalitats molt diferents. Mentres un és compassiu i de seguida vol ajudar al protagonista, l'altre no és tan confiat i prefereix mantenir-se en un segon pla.

Sense intenció de d'explicar més del compte per aquells que no hagin tingut l'oportunitat de veure-la, la història d'aquesta aventura envia un missatge més enllà de l'amistat entre un home i dos nens. Parla de l'amor. I ho fa des de la perspectiva d'un nen que encara pensa que l'amor és quelcom gairebé sagrat, i que no comprèn que es pugui trencar. El moment en què coneix en Mud coincideix amb el del possible divorci dels seus pares, fet pel qual potser posa totes les seves energies per ajudar al protagonista a fugir i escapar-se amb la seva estimada Juniper. El que no sabia és que l'amor només dura per sempre a les pel·lícules, o no en totes les històries els dos estimen amb la mateixa intensitat.
Aquell dia que van aventurar-se a descobrir què amagava aquella illa, estaven recorrent, sense saber-ho, el camí cap a la fi de la seva infància, cap al comiat de la inocència.

I jo em pregunto per què ha d'arribar aquest moment, en el que la imatge que teníem de l'amor cau en picatg i s'esclafa contra el terra? Després en recollim els trossets, però no aconseguim fer-los encaixar per recuperar aquella visió pura, sense filtres, que el nostre cap ingenu havia fabricat als deu anys.
No seria millor creure-hi, tot i saber que potser és una veritat a mitges, no tan dolça com ens l'imaginàvem, però que no deixa de ser real, de tant en quan, l'amor.

Nebraska

Aquest film en blanc i negre, dirigit per Alexander Payne, explica les peripècies que viuen el protagonista, Woody, i el seu fill David, quan emprenen un viatge per les desolades carreteres de Nebraska amb l'objectiu d'anar a cobrar un suposat premi milionari que li ha tocat a Woody per correu postal. Tant els seus fills com la seva dona són conscients que no es tracta sinó d'una estratègia de màrketing d'una revista, d'una petita estafa que ningú en ple ús de raó es creuria, però en Woody, que al seus anys ja ha perdut més facultats del compte, es capfica en què és el guanyador. No sé fins quin punt és una il·lusió conseqüència de la demència senil que pateix, o bé producte del dret a tenir alguna il·lusió que el faci moure's.

Després de múltiples intents del protagonista d'arribar a la localitat on ha d'anar a recollir el seu premi (ocasions en les quals comença a caminar per la carretera, pensant, ingènuament, que algun dia arribarà al destí), el seu fill David, que treballa en una botiga d'aparells electrònics, decideix demanar uns dies de festa per acompanyar el seu pare. Davant d'això, la mare i l'altre germà -un exitós periodista- creuen que ambdós han perdut l'oremus del tot. David no ha perdut el nord, sinó que en un acte de bondat transforma la bogeria transitòria del seu pare en una oportunitat per aproximar-se una mica més a ell, a través d'un viatge espontani. 

Dins el cotxe, tot i que el diàleg escasseja en la majoria del trajecte, pare i fill escurcen, sense adonar-se'n ni forçar-ho, la distància que els separava fins ara. Woody, un vell dement obsessionat en obtenir el seu premi, sembla incapaç de mantenir una conversa coherent. Quan la frescor de la cervesa comença a palpar-se en l'interior dels seus cossos inexpressius, les bombolles fan que l'intercanvi de paraules vagi una mica més enllà i, tot i no arriben a aprofundir massa en cap tema, pare i fill parlen parlen, o xapurregen, alguna cosa sobre el passat i l'amor. 

Durant la resta del film coneixem a personatges molt peculiars, alguns familiars del pare, també homes de poble de poques paraules. Els veïns del poble on va néixer no tenen tampoc desperdici, ni les seves reaccions davant la proclamació del nou estatus de millionari d'en Woody, davant la vergonya de la seva dona i fills, que coneixen la dimensió de l'assumpte.

Una pel·lícula que fa vibrar, sobretot, en el meu parer, pel personatge d'en David, el fill, i l'actitud envers el seu pare. Sembla que en David ha après a créixer sense oblidar-se del nen que un dia va ser i, amb un sentit de l'humor fi i força sarcàstic, afronta el que la vida li va deparant -no massa excitant de moment- amb una serenitat que és sinònim de valentia.

Per últim, m'agradaria penjar algunes cançons de la banda sonora de la pel·lícula, composada per Mark Orton, que acompanya a la perfecció el ritme i el sentit del film.

Absència

Ets l'absència del meu present.

Només ets passat i series futur, 

sinó fos perquè ets absent. 

No hi ets i el teu record,

dolç i trist a la vegada,

és l'únic rastre que vas deixar.

El somni de retrobar-te,

no sé quan, ni on,

però tornar-te a tenir davant.

Aquest somni és també la teva absència,

que també és misteri, motor

i engany.

"De tal padre, tal hijo"

Pel·lícula dirigida pel director japonès Hirokazu Koreeda, narra la difícil situació en què es troben dos matrimonis sis anys després que l'hospital on van tenir els seus respectius fills els comuniqui que hi va haver un intercanvi de nadons. A partir d'aquest esdeveniment, les dues parelles s'han de plantejar quina decisió prendre: quedar-se amb el fill biològic, un desconegut, o bé seguir criant el fill que els van donar equivocadament. La pel·lícula planteja qüestions com el significat dels llaços familiars, si la personalitat és genètica o bé els nens neixen com una pissarra buida i acaben sent allò que reben del seu entorn més pròxim. Són preguntes molt importants que el director aconsegueix anar introduint amb discreció al llarg del film, no només mitjançant el diàleg, sinó valent-se molt d'elements simbòlics que l'espectador pot captar o bé passar per alt, així com els gests dels actors, i els silencis que diuen molt més que les paraules.

Ambdós famílies tenen estils de vida molt diferents: si bé un dels pares és un arquitecte ambiciós, força masclista, que es desviu per complet per la seva carrera professional; l'altra pare (que té tres fills en total), viu en un barri humil de Tokio i regenta una botiga de recanvis i reparacions bastant decadent, darrere la qual hi viuen. En contrast amb això, el pare botiguer és molt proper als seus fills, els presta tota l'atenció que necessiten, juga amb ells i aconsegueix crear un vincle autèntic entre ells. L'arquitecte està obsessionat en transmetre els valors de la constància i l'esforç al seu fill, perquè conreï un futur de profit i tingui èxit. No obstant això, gairebé no hi ha contacte entre ells i, tot i viure sota el mateix sostre, són pràcticament desconeguts.

Després de fer diverses trobades entre les dues famílies per conèixer-se, decideixen intercanviar els fills i seguir criant cadascú el seu fill biològic. Tot i els esforços i la bona fe per part dels pares i dels nens, el vincle que s'ha forjat durant els sis primers anys de vida i convivència és més fort que qualsevol vincle de sang. Més enllà de les convencions socials i la raó, per sobre de tot, hi ha el què ens diu el cor, allò que ens guia. Si s'aconsegueix traspassar totes les xarxes i fer cas al què un sent, tot i ser tabú, tot i fer por... llavors és quan un pot saber-se una mica més lliure. Una mica més real dins de la irrealitat de tot plegat. I pot estimar amb el cor.

És una de les millors pel·lícules que he vist mai, d'una profunditat que fa vibrar i cala fins al fons.

L'espiral de la nit

L'altre dia vaig sortir a submergir-me en la fauna nocturna barcelonina una vegada més. Feia unes setmanes que no m'hi endinsava i al principi tot el vell conegut em semblava nou i una mica emocionant.

A mida que la nit anava avançant, però, tot allò que m'envoltava començava a resultar-me del tot familiar. Sort que, en un punt indefinible, les bombolles d'alguna substància alcohòlica van començar a fer el seu efecte i camuflar el patetisme, convertint-lo en una mena d'obra de teatre amateur.

Un cop allà, enmig de la pista de ball, conscient que jo també era partícip de tot, m'hi sentia bé, he de confessar. Em vaig deixar anar, ballant i fent ganyotes a tots els lletjos i reprimits que gosaven apropar-se'm. Cal fer un incís aquí i dir que el meu criteri de selecció no era gaire fiable (si ja no ho és en plena llum del dia) en aquelles circumstàncies, desorientada per les llums dels focus de colors -estratègicament manipulades per difuminar el panorama- i animada per la música -l'únic motor capaç de transformar una situació vulgar en una trama pròpia d'un videoclip.

Una o dues hores devia fer que em deixava endur pel ritme de les cançons, dins d'aquella sauna d'hormones alterades, rodejada de nois i noies intercanviant paraules, números i, fins i tot, una mica de saliva... De tant ballar vaig notar que estava mullada de suor, i se'm va ocórrer anar al lavabo a assecar-me una mica -quin glamour. Abans de poder seguir amb el pla previst, just pujant les escales cap als banys, i amb les aixelles encara humides, em vaig topar amb un noi amb un posat molt seriós i, sense esperar resposta, vaig deixar-li anar un comentari en relació a la seva expressió facial. No recordo ben bé l'inici de la conversa, ni com un tema enllaçava amb l'altre, però vaig sentir que les paraules fluïen i no calia arrencar-les ni forçar-les, ni digerir-les amb un embut, com em passa sovint quan intento mantenir un diàleg amb un noi en un ambient com aquell. Bé, sentia cert feeling i atracció cap aquell desconegut, tenint també en compte que el record sempre supera la realitat.

Així, volent-me deixar endur per l'espiral d'alliberament físic que es respirava en aquell lloc, vaig deixar anar algun comentari que denotés el meu semi-interès per ell, més enllà de la conversa. I allà va ser quan, com un gerro d'aigua glaçada, em va dir, molt tranquil·lament, que tenia nòvia. La conversa, que fins llavors m'havia semblat extremadament interessant, va trigar un minut en fer-se'm pesada. Seria per vanitat? O seria que em va deixar d'agradar tot d'una? O bé l'ego, aquell que fem veure que és tan petit, es va sentir enganyat? 

Vaig tornar a la pista de ball i, movent el cap d'un cantó a l'altre, em vaig començar a riure de mi mateixa i del paper estel·lar -i estrellat- que acabava d'interpretar.