Ignorància

Peshawar. 16 de desembre de 2014.

No van donar opció. Els seus ulls no eren humans. Guardaven tota la maldat que corromp aquest món. Tota la ignorància. Tota la ràbia. Eren el foc de la feblesa humana que no és capaç d’admetre com d’insignificant és la seva presència en aquesta vida. Sí, la ignorància, que és l’única que els permet creure’s portaveus de la veritat. Els extremistes el miraven als ulls i l’obligaven a recitar un passatge de l’Alcorà. El seu millor amic sí que se’l sabia però l’estat de xoc es va apoderar d’ell i no va poder emetre paraula. La resposta va ser un tret al cap. Ell no sap d’on va treure les forces, però amb un fil de veu va ser capaç de pronunciar les paraules que algú va escriure un dia en un llibre, sense pensar quant mal arribarien a fer. Unes frases que li van arruïnar la vida, sí, perquè quin sentit té per a ell viure amb la imatge dels seus amics esquitxant-lo amb la sang dels seus caps explotant? Com seguir quan et persegueixen cent quaranta ànimes que no comprenen per què no són ja al món? Què han fet malament per no poder seguir vivint? Per no poder seguir aprenent? Per no tenir dret a anar a l’escola i obrir un llibre, i llegir, i fer deures, i fer exàmens, i jugar a l’hora de l’esbarjo, i parlar amb els companys, i discutir amb un professor? Per què mai més tornaran a parlar amb els seus pares, ni a jugar amb els seus germans, ni mai tindran dret a entendre que en aquest món existeix el mal i aquest és intrínsec en els éssers humans? Com seguir vivint si no existeix una resposta justificable que expliqui el motiu d’aquestes morts. Si no hi ha justícia terrenal que valgui per fer pagar el dolor de tanta gent… Per què? Per què? Per què? Per què? Per què? Per què?! No hagués estat millor haver rebut un tret al cap, també?

I això passava fa un parell de dies a Pakistan, en una escola. I què fèiem nosaltres en aquell moment? Mentre a l’altra punta del món violaven una noia. I a l’altra un milionari es compra una mansió. I a l’altra un nen es moria de set. I a l’altra uns pares abandonaven la seva criatura. I el món segueix rodant, dia a dia, nit a nit...I la ignorància el consumeix sense fre. I nosaltres no podem fer res més que ajupir el cap i mirar-nos el melic.

What's left to say...?

Do you remember how this first begun?
Teeth were white and our skin was young
Eyes as bright as the Spanish Sun
We had nothing we could hide

Now my dear we are two golden leaves
Clinging desperately to winter trees
Got up here like a pair of thieves
While the sirens blare outside

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Do you remember how this started out?
So full of hope and now we're filled with doubt
A dirty joke we used to laugh about
But it's not funny anymore

I fear I choke unless I spit it out
Still smell of smoke, although the fire's gone out
Can't live with you, but I die without

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Libertad

“El mundo se halla impregnado de cosas valiosas, de virtualidades y riquezas infinitas

que reclaman al alma. Toda la naturaleza palpita en el corazón del hombre. La vida sale

de sí misma, se proyecta hacia el futuro e inicia la línea de una trayectoria. El hombre

quiere las más hermosas estrellas del cielo y toda la sublime voluptuosidad de la tierra.

Nada próximo ni remoto puede calmar la agitación profunda de su corazón. Del choque

de las fuerzas e impulsos en conflicto es preciso que surja la silueta de una acción

precisa. Es preciso conquistar todos los días la libertad y la vida. El hombre es el único

ser viviente capaz de perdición. El animal vive y muere. El hombre además se pierde.

La educación es una empresa de salvación. «Ganarse la vida», la vida personal auténtica en la lucha por la existencia personal y radical, contra los elementos de disolución y perdición, constituye esencialmente su principio y su fin. Es preciso hallar en el choque de las fuerzas impulsivas y de las resistencias ciegas la línea luminosa que señala para cada persona la conciencia clara de un destino que hay que cumplir. No otro es el

sentido de la vocación. Mediante ella cada cual es llamado a algo intransferible. La

función de la educación no es otra que promover, orientar y fomentar la vida hacia el

cumplimiento de su propio mandato. En la vocación se halla la propia ley y en su

cumplimiento la afirmación de la libertad y de la personalidad. El «deber ser» ideal se

concreta así en la fórmula de un imperativo personal intransferible. La naturaleza

racional se precisa y concreta en cada cual mediante la fidelidad al destino propio. Es

preciso que cada cual sea lo que es – según el precepto pindárico – con toda verdad y

fidelidad.

De ahí un sentido luminoso de comprensión, de reverencia y de profunda tolerancia.

Toda personalidad tiene derecho al cumplimiento de su deber, a trazar sobre el

universo la línea melódica de su existencia. Toda conciencia es sagrada. Sólo es digna

de esta reverencia en cuanto cumple en efecto un destino y proyecta sobre el mundo.

Una radiación de luz auténtica. Y esto para los hombres y para los pueblos. Sólo siendo

en verdad uno mismo es posible ponerse al servicio de algo, realizar una misión

personal y adquirir, por tanto, un sentido de valor universal, único e intransferible.”

J. Xirau, Obras completas II

Alguien que...

Que en sus brazos me sienta una niña pequeña, sonría, le mienta y se trague mis penas..
Que sacuda mi cama como un animal, y que por la mañana me deje pensar.
Que no sea muy bueno, que no sea muy malo. Y si me hace regalos, que no le cuesten dinero.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que no quiero más chulos que no traen un duro, 
ni tíos muy feos con un gran empleo.
Que no quiero borrachos ni locos de atar,
ningún mamarracho que me haga llorar.
Ni chicos perdidos buscando a mamá,
ni tipos muy finos que luego te la dan.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alquien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que me lleve a la feria y luego a bailar,
que me bese en la hierba,
no pediré nada más.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por míííí.....

Dilluns

Hi ha dies que et lleves i t'adones que estaves millor a la dimensió onírica que a la real, si és que alguna de les dues existeix del cert. Vivim en un món que es regeix per l'absurditat i el valor que més proclamem és que som éssers racionals. Si estem massa centrats en admirar-nos a nosaltres mateixos, com podem apreciar la bellesa que ens envolta? Submergits en una bombolla en la qual som una trista xifra imprescindible, només volem destacar d'entre la resta. Consumistes, creiem que som lliures per escollir la roba amb què vestim i que ens identifica amb un cercle social o amb un altre. Creiem que som lliures perquè podem planificar com vulguem el nostre temps lliure, el cap de setmana. Podem escollir l'alcohol que volem pels combinats de dissabte a la nit, la qual "lliurement" destinem a evadir-nos de les preocupacions d'una feina que ens menja tres quartes parts de la vida. Diumenges de ressaca ens sentim molt bé si anem a fer esport, a veure alguna zona verda o a dinar amb la família. I dilluns s'inicia una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana... Això sí, som molt importants, potser perquè el cap ens ascendeix a l'empresa, o potser perquè li hem agradat a algú que ens feia gràcia, perquè els altres pensen que som genials... i el temps passa, i la nostra vida ha estat tan insignificant com la d'una formiga que ha construït un niu immens, però que la petjada d'un nen és capaç de destruir. 

Inspira, expira... inspira, expira... no ets res, no ets ningú. I què? No és millor viure sabent-ho que haver d'enganyar-nos i enganyar fent veure que som especials? ...m'alleuja pensar que no sóc més que una d'aquelles formigues, com tothom...

can I take you home?

Tot allò real és susceptible de ser conegut intel·lectualment. A través d'aquest coneixement podem arribar a l'essència de les coses, que és aquella propietat que fa que una cosa sigui allò i no una altra cosa.

El coneixement humà no esgota aquesta essència, però tampoc la pot abraçar tota, perquè podem conèixer tot allò que és real, però tot el que coneixem no és la realitat. Aquesta sempre roman desconeguda en alguna de les seves dimensions. Per això mai podem conèixer una cosa del tot, mai podrem arribar a comprendre la seva profunditat. I aquí rau el misteri.

Novembre

Arriba el fred
i les ganes d'abrigar-se.
De sentir el vent fresc contra la cara,
les gotes de pluja i la sensació
de roba amarada.
De fer llargues passejades que no
portin enlloc, però que arribin
a algun indret inexistent.
Observar la poesia
dels arbres despullats,
els dies curts mossegats
per la foscor anticipada
de la llum de la lluna
d'hivern.

All through the morning..

Thinking of you
All through the morning
I'm thinking of you
All through the evening
I'm thinking of you
And the way that your holy water grew

I met a girl under the water
It made me recall how I wanted a daughter
But you never gave me nothing that I could hold on to

But I wrote you letters by the phone
And I wrote you every night alone
But who are you walking around with
Buttercup

He was my lord
And I was his lady
But I soon grew tired of the lazy days
When I moved away and I thought of him often
He came to me nights in my rose colored dreams

Thinking of you
All through the morning
I'm thinking of you
All through the evening
I'm thinking of you
And the way that your holy water grew

But I wrote you letters by the phone
And I wrote you every night alone
But who are you walking around with
Buttercup

Racons de Barcelona

Aprendre a ballar

"De vegades penso que no som nosaltres els que hem d'atrapar el moment, sinó que és el moment el que ens atrapa a nosaltres."

No hi ha explicació lògica per la qual les coses ens passen. Tot d'una, pots perdre la casa, la feina, la parella... sense ni tan sols intuir-ho. Però hi ha un punt que mai no falla: les desgràcies sempre venen juntes, com un dominó. De cop i volta, l'escenari de la teva obra, la que havies anat improvisant en els darrers anys, es desmunta. I llavors has de triar entre construir un decorat nou, més ferm, sense oblidar que es pot tornar a desfer en qualsevol moment. O bé hi ha l'opció de no tornar-lo a refer, continuar actuant-hi entre les migues opaques d'aquell decorat que alguna vegada havia brillat.

De tu depèn quina perspectiva esculls: veure l'enderrocament com una oportunitat o com una tragèdia. Pot ser una opció per canviar allò que no acabava d'encaixar. Sense pressa, quan ja no hi tens res a perdre, anar fent, sense la intenció d'arribar a cap lloc en concret. Amb paciència, les poques peces que quedaven a l'escenari tornen a encaixar. Reprens el paper de director que havies oblidat. Sents l'alegria que sorgeix del simple fet de ser-hi. Aprecies allò que has retrobat després de la destrucció, el més important, el que roman: l'essència. I en aquests moments de transició, de dies en els quals deixes que la vida flueixi a través teu, les coses bones comencen a florir. Ets conscient que només es tracta d'una pujada de la muntanya russa, i que de ben segur la seguirà una baixada, però, com vaig sentir en algun lloc: "la vida es un bolero y hay que saber bailarlo".