dilluns, 30 de juny del 2014

"Tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar"



"Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.


Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar."

dissabte, 14 de juny del 2014

La espera

Se dice que las cosas son mucho mejores cuando surgen así, de la nada, sin que uno se lo espere. Pero a menudo no puedes esperar a que el azar te sorprenda, y tienes que mover alguna ficha si quieres que las cosas sucedan.
Y entonces se necesita mucha paciencia, que a la larga puede acabar desesperando y desquiciando al individuo que está esperando que le pase eso que tanto ansía. En ese lugar común que es la espera, como cuando uno hace escala entre vuelo y vuelo en un aeropuerto, uno no puede hacer más que buscar cómo entretenerse. Durante las largas horas y días que se prolonga la espera, puede que se nos olvide, a ratos, por qué era tan importante eso que esperamos, y nos preguntamos, entonces, si realmente valdrá la pena. Se trata de momentos en los que el temor a que lo real no supere la ficción asume el mando de nuestras emociones.
Pero eso sólo pasa a ratos. Las dudas se desvanecen, después... y nos envuelve de nuevo la magia de la ilusión hacia la aventura de lo desconocido. La aventura que no conlleva el mero hecho de estar vivo, sino de arriesgarse a vivir.

dilluns, 21 d’abril del 2014

"Elogio a la discreción"

Lunes, 21 de Abril 2014

Antoni Puigverd escribe en La Vanguardia el siguiente artículo.

En la sociedad del exhibicionismo, nada es tan intrigante como la inhibición. Cuando todo el mundo desnuda sus sentimientos y creencias, nada es má provocativo que el pudor. En la era del striptease, nada es tan extraño como vestirse; y en la era del striptease emocional, nada es tan liberador como la invisibilidad. Cuando todo el mundo convierte la propia vida en espectáculo, recuperar el sentido de la intimidad es revolucionario.

Desde hace unos meses, el ensayista Pierre Zaoui está dando que pensar a los franceses. Reivindica la discreción y el arte de desaparecer. Abanderado un valor considerado anacrónico, Zaoui sostiene que el comportamiento discreto tiene como objetivo abdicar de la voluntad de poderío personal. Mientras todo el mundo, a través de diversos formatos de internet, sube al tren de gran velocidad de la afirmación enfermiza del yo, Zaoui propone cultivar una ecología del yo otorgándose curas de reposo en el lento vagón del silencio. Se trata de desaparecer un poco. No sólo para dejar sitio a los demás, sino para poder observar mejor a los demás.

Zaoui bucea en la cara oculta de la modernidad hipermediática, dominada por la obligación de la visibilidad y por la carrera de la celebridad. Comunicamos nuestros pensamientos personales íntimos o secretos al mundo: amigos, conocidos, saludados, desconocidos. Oponiéndose a esta presión, Zaoui pone en valor el placer del retraimiento, la gracia de la contención, la tranquilidad que resulta de ceder la palabra a los demás.

Si todo el mundo, con narcicismo galopante, pugna por derramar sobre los demás un diluvio de imágenes y palabras, Zaoui propone detenerse de vez en cuando para eliminar el esmalte personal y decolorarse. Compara la decoloración al "bienestar del nió al que el maestro no llama a la pizarra y que puede quedarse en el fondo de la clase y soñar junto al radiador mientras contempla a sus compañeros".

El término proviene del latín discretio, que significa "separación, distinción, diferencia", es decir: suspender las formas de relación y de visibilidad convencionales. Zaoui no propone una suspensión radical o una desaparición absoluta como la del ermitaño que se exilia del mundo. Propone una desaparición ligera. Se trata de contener la necesidad de aparecer y de mostrarse. La distancia de la discreción no te escinde del mundo, al contrario: permite contemplarlo desde mejor perspectiva. La discreción es un tiempo de espera: detiene el deseo de afirmarse, de ser reconocido, de ser visto, admirado y querido.

Según Walter Benjamin, Baudelaire fundó la discreción moderna. El discreto contemporáneo observa el exterior para desplegarse interiormente. En el desierto, huyendo del mundanal ruido, el anonimato es imposible. Es en la gran ciudad, rodeado por la multitud, donde podemos experimentar el placer del incógnito, el sentimiento de lo que Baudelaire llama la flânerie: el pensamiento errático, la ociosidad y el vagabundeo de aquel que observa el mundo sin tocarlo, sin necesidad de imponerse.

Si la palabra de moda es selfie (autorretrato fotográfico), la fotografía más sugestiva es la que hace el smartphone cuando está desconectado: impide que todos sepan qué haces y dónde estás. Si todos pugnan por escribir el tuit más sorprendente o deslumbrante, el discreto prefiere este haiku de Matsuo Basho: "Contra mi puerta / las hojas de te muertas / que arrastra el viento".

En la época en la que todo el mundo está hiperconectado, la palabra más sugestiva podría ser desconexión. Empiezas cerrando el smartphone unas cuantas horas al día. No envías fotos del último lugar que has visitado. Ahora te encantaría que todo el mundo supera qué ciudad visitas en este día festivo, o que contemplaran la foto de la parrillada de cordero pascual que te estás zampando con los amigos, pero te contienes: sabes que aquellos a quienes escribirías también están comiendo. Desconectas el teléfono ya no sólo cuando trabajas o comes, también por la satisfacción que obtienes de un tiempo de silencio: por el placer de callar. Desconectas, también, por pudor: para no bombardear a los demás. Tampoco opinas ya a cada instante sobre aquello de lo que todo el mundo discute. Mientras todo el mundo proclama lo primero que le pasa por la cabeza ante cualquier noticia, sea trágica o cómica, sea importante o banal, tú dejas que el tiempo madure su calibre y sentido. Dejas que la noticia haga su camino y, generalmente, acabas constatando que lo que parecía tan impactante no es más que otro grano de arena perdido en el desierto.

Aprender a contener la voluntad de estar presente en la vida de los demás. Empiezas a comprender que generar constantemente tuits, watsaps, correos o notificaciones de tu aportación al Facebook es una práctica intrusiva, una enfermiza afirmación de tu ego que implica inevitablemente la violación del tiempo y el espacio de los demás. Haces que el mundo descanse de ti. Dejas espacio para los mensajes, ideas o propuestas de los demás. Reconoces que proclamabas con voz demasiado alta tus opiniones y exagerabas tus puntos de vista marcando ruidosamente el paso: mejor será andar de puntillas, sin armar tanto ruido. ¿Qué tal si das un paso atrás?

La discreción era una virtud antigua, pero Zaoui la describe como el factor imprescindible de la creatividad: "Para Proust era un privilegio asistir a la propia ausencia". Y una necesidad social: "la discreción es un gesto político".

diumenge, 20 d’abril del 2014

Control

Película anglesa feta l'any 2007, dirigida per Anton Corbijn. Sam Riley -el mateix que interpretava més recentment a J. Kerouak a "On the road"- adopta el paper de Ian Curtis, l'enigmàtic cantant de la banda Joy Division i icona del post-punk anglès, fins al seu tràgic suicidi l'any 1980. El film explica com va començar amb la banda, com va iniciar-se en el món de la música, de fet. S'endinsa en els anys en els quals el grup anava amunt i avall, de concert en concert. L'espectacular despreniment d'adrenalina que Ian feia a cada actuació el deixava esgotat anímicament, i l'afectava també amb el seu problema d'epilèpsia.




Sembla que en la persona de Ian Curtis s'hi fonien dos individus molt diferents: d'una banda, el noi bondadós, que treballava per l'administració pública, que portava sortint amb la mateixa nòvia des de l'adolescència, amb la qual va casar-se i tenir una filla, perquè creia que havia de fer-ho. Sentia un amor profund per la seva dona, però potser no n'estava enamorat. D'això se'n va adonar quan va conèixer una noia belga per la qual va sentir una gran atracció. La passió i la necessitat d'estar amb aquesta noia el van fer sentir culpable perquè d'alguna manera estava trencant tot allò que havia construit amb la seva dona. La pel·lícula mostra com la majoria de cançons que componia en aquella època eren un reflex directa del què succeïa en la seva vida.

No va poder enfrontar-se a aquesta situació, juntament amb els atacs d'epilèpsia que li dificultaven fer actuacions amb normalitat. Va acabar amb la seva vida quan només tenia 24 anys. Va viure més intensament que la majoria, segurament, però potser encara li quedava molt per descobrir...




dissabte, 19 d’abril del 2014

Sobre el cine i la vida

Avui dissabte han publicat, a la contra de La Vanguardia, una entrevista al cineasta francés Philippe Claudel. Trobo molt encertat el seu punt de vista sobre les coses, sobre el cinema, sobre la vida, i per això vull compartir els fragments més interessants de l'entrevista aquí.




-"Una película o es un misterio y una pregunta incómoda sobre ti mismo, o es un videoclip publicitario. Yo prefiero hacer preguntas a anuncios"


-¿No hay otras posibilidades?


-"Cualquier obra de arte tiene que dejar a quien la completa, es decir, al espectador, interrogándose sobre sí mismo; sobre lo que ha visto; sobre los demás."


-También existe la posibilidad de ir al cine a pasar un buen rato.


-"Para eso están los buenos anuncios: un filme que te dan perfectamente empaquetado: cerrado. Son los anuncios que Hollywood lleva décadas vendiendo, porque venden."


-¿Y qué hay de malo?


-"Nada. Te colocan una trama donde te dicen en qué momentos debes pasar miedo o respirar aliviado cuando el protagonista se salva por los pelos de que lo atropelle el tren."
(...). "Yo intento hacer todo lo contrario: dejar una trama abierta para que la gente tenga que hacerse preguntas."


-¿Y no es muy cansado hacerse tantas preguntas?


-"Yo encuentro cansado no hacérselas. A nadie que mande le interesa que nos hagamos preguntas. Quienes no se hacen ninguna pregunta suelen obedecer mejor y, además, compran lo que se les dice sin protestar."


-Eso quiere decir ir al cine para pensar.


-"Eso quiere decir que la película te haga reflexionar sobre tu propia vida. Es lo que he intentado con Avant l'hiver, una película que explica la historia de una pareja perfecta gozando de una vida maravillosa, según todas las apariencias, pero cuando empiezan a hacerse preguntas, todo se desmonta."




-¿Va de recesión y crisis?


-"En absoluto. Va de la vida. De que a más dinero no hay más felicidad. Y de lo equivocados que están quienes confunden nivel de vida con calidad de vida y con vivir. Yo animo a que se reflexione y no se confunda."


-¿Podemos tener calidad de vida sin nivel de vida?


-"Por supuesto que no hablo de ascesis ni de ser monjes, sino de sentido común. ¿Por qué vas a ser más feliz con el iPhone 4 que con el 5 o el que te toque comprar ahora?"


(...)


-¿Qué hay de malo en ganar dinero?


-" Sólo digo que en mi juventud la gente quería ser médico, ingeniero, artista... Pero el dinero era un medio para serlo; no era el ser en sí. Hoy los alumnos en la escuela te dicen que quieren ser lo que sea - es lo de menos - para ganar mucho dinero".


-Espero que haya de todo en las aulas.


-"Tal vez algún chaval se esté haciendo preguntas sobre su vida y su futuro, y descubra que es mucho más importante tener la calidad de vida de poder hacer algo que te gusta que el nivel de vida de ganar haciendo algo que no te gusta."


-Seguro que alguno habrá.


-"Ya no le hablo de grandes revoluciones, sólo me refiero al puro sentido común. Ese que le ha faltado a quien quería hacer películas, o esculturas o simplemente irse a viajar por el mundo y ha acabado esclavizado por un sueldo, que, además, cada vez es menor y menos seguro."


(...)


"Al saber que te queda menos vida, la aprecias más. Y al haber llenado tu memoria de momentos y lugares preciosos, al compararlos con otros nuevos, todos me resultan aún más bellos. Y los gozo más".

dimecres, 16 d’abril del 2014

Una semana solos

M'endinso per carrers del barri xino de Barcelona. Totes les prostitutes sembla que es porten bé entre elles, però potser hi ha una compettivitat flotant a l'aire, per a veure qui té la llista més llarga de clients al final de la jornada, si és que hi ha un horari fixat.

Clients d'espècies variades: vells verds que es detecten a un quiilòmetre de distància, reprimits de tota mena, viciosos per naturalesa, lletjos amb necessitats vitals...

Veig una noia d'uns vint i pocs anys, atractiva, fina, de cabells foscos i ulls marró clar. Va vestida amb un vestit turquesa, per sobre els genolls. S'acosta a una porteria antiga. La porta deu pesar molt, a jutjar per la cara d'esforç que fa en empènyer-la. No deixa que es tanqui del tot, està esperant algú: un home d'uns 70 anys, amb mirada de pervertit, obra la porta que ara estava ajustada. Ella està dins, i li atança la mà per cobrar abans del servei. Ell li col·loca un bitllet de 20 euros a la mà. Ella dóna una patada suau a la porta, que es comença a tancar a poc a poc. En els últims instants abans de tancar-se, puc deduir que ella s'ajup i ell fa el gest de descordar-se els pantalons.

Continuo caminant i no puc evitar pensar que aquella noia també hagués pogut ser jo. O tu. Qualsevol... Que no podem escollir les circumstàncies en què naixem, les coses que ens passen, ni el què hem d'acabar fent per sobreviure. M'imagino com ha estat la seva vida, on va néixer, com va ser la seva infancia, com va arribar a Barcelona, i a quin tipus de client va fer-li el primer servei. Com es va sentir la primera vegada? Com se sent cada nit, abans d'adormir-se, en aquells instants de vigilia...? Què se li deu passar pel cap? Diuen que si som suficientment forts, ens podem arribar a acostumar a tot, no sé si és veritat... Però, en tot cas, és possible acostumar-se a això, per acumular cinc o sis bitllets de 20 euros?

Arribo a la Filmoteca i no em puc concentrar amb la pel·lícula: Una semana solos. Un film argentí que explica les aventures sutils que viuen uns cosins quan els seus pares i tiets se'n van una semana de vacances, deixant-los a tots sols sota l'atenció d'una noia jove que els cuida. Són uns vuit, en total, el més petit té uns 4 anys i la més gran uns 16. Durant aquella semana passen coses: un primer petó (entre dos cosins), es colen a la casa d'uns veïns, se'n van a dormir tard...Tenen una casa molt gran, amb piscina. Són de clase benestant. En un moment de la història, arriba el germà de la cuidadora, de clase baixa, més fosc de pell que la resta. És sorprenent veure com els nens no l'accepten fins al cap d'uns dies, l'ignoren i no l'integren al grup. Fa reflexionar sobre la necessitat dels individus més dèbils, i els no tan dèbils, de sentir-se part d'un grup, en el qual no tothom és benvingut. La rivalitat, l'enveja, la competitivitat... els instints més obscurs de l'home neixen per primera vegada en aquests joves quan s'afronten sols a situacions de la vida, sense la protecció dels adults.


Probablement cap d'aquests joves hagi d'acabar prostituint-se, perquè els seus pares els pagaran els estudis als millors centres, els pagaran viatges perquè coneguin altres cultures, els pagaran tecnología i potser fins i tot una casa i un cotxe. Però... això no garantitza que aquests nens, un cop siguin adults, cerquin la manera de ser feliços. Aprenguin a vèncer aquests baixos instints, que comprenguin que les coses importants no són coses.

dilluns, 24 de març del 2014

Mario Benedetti




Amor de Tarde
Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.



Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

dijous, 20 de març del 2014

Des del tren

Des del tren m'allunyo i m'acosto. Asseguda al costat de la finestra, miro el paisatge que s'escapa de la retina a gran velocitat. He de concentrar tota l'atenció si vull captar petits detalls: un ocell que s'atura sobre un cable d'electricitat, un pagès treballant l'hort, trens antics aturats a les vies, una papallona que vola a la vora de la finestra, un camp molt verd...
Més enllà del paisatge, aquest tren em transporta a moments que he viscut. Sense triar-les, les imatges van creuant la meva ment per un instant. Tu i el teu somriure també hi apareixeu. I aquella amiga inseparable que vaig fer quan era fora. El record d'un viatge en tren nocturn des de Praga a Cracòvia. Com el sol naixia, taronja, petit, en la llunyania del cel... Un dia calorós en una casa de Kapadokkya, en una taula llarga plena d'olives negres gegants, formatge feta, amanides amb menta fresca, tomàquets deshidradats, pa recent fet...I de fons converses mesclades, en un idioma que no entenia. ..
De vegades només viatjant, potser sense moure'ns del lloc, però navegant per la nostra ment, podem cercar el record dels moments, les persones i els paisatges que ens han fet vibrar.
S'acaba el trajecte...


dimecres, 12 de març del 2014

Jeune & Jolie

(Joven & Bonita)

El títol de la darrera pel·lícula del director francès François Ozon encaixa a la perfecció amb la descripció de la noia que dóna vida a la protagonista. D'aspecte afrancesat, faccions dolces i delicades i cos de deesa grega, l'actriu Marine Vatch interpreta el controvertit personatge de l'Isabelle, una noia l'atractiu de la qual no es deu només a l'harmonia del seu aspecte, sinó al misteri de la seva mirada verdosa que transmet un missatge misteriós banyat de melancolia i picardia.


La història arranca un estiu durant el qual l'Isabelle s'acomiada de la inocència que li restava quan perd la virginitat amb un jove alemany que coneix al poble on estiueja amb la seva família. El moment de l'acte sexual té un simbolisme que, en el meu parer, és la metamorfosi de la nena que era a la jove en qui s'ha transformat, potser de manera una mica forçada.
Tanta és la curiositat que sent la protagonista per descobrir l'enigma de la sexualitat, que pren una decisió crucial quan decideix trucar un home que els va proposar a ella i unes companyes de classe una manera d'aconseguir diners fàcilment. Mentre les seves col·legues d'institut creuen que es tracta d'un boig, Isabelle, d'amagades, contacta amb aquest home, que la introdueix en el món de la prostitució de luxe. Així doncs, amb només 17 anys, i sense cap necessitat econòmica que l'empenyi a fer-ho, la jove decideix provar-ho per satisfer la seva curiositat.
Com en algun moment de la pel·lícula ella mateixa reconeix, el que li reporta més plaer no són els actes sexuals amb els clients, sinó el ritual de les trobades: el recorregut en metro, entrar en hotels luxosos, no saber quin desconegut l'espera darrere la porta, etc. És quan recorda les experiències que sent les ganes de tornar-ho a fer. Això i la generosa recompensa econòmica fan que l'Isabelle no pugui ni vulgui sortir de l'espiral sexual en què ha entrat.
Més endavant, quan la doble vida de la protagonista arribi a oïdes de la seva mare, en va seran els esforços d'aquesta per redreçar-la. Si bé Isabelle també tracta de dur una vida normal, amb el temps s'adona que necessita tornar a sentir el sabor agridolç del vici i la perversió que, tot i no saber ben bé per què, l'han enganxat profundament.


dilluns, 3 de març del 2014

Mud

Pel·lícula escrita i dirigida per Jeff Nichols, protagonitzada per Matthew McConaughey, que es passa tot el film amb la mateixa camisa bruta i els mateixos texans -cal fer un incís per dir que en alguns moments es treu la camisa-, i aconsegueix no perdre l'atractiu ni per un segon. Bé, deixem-nos de frivolitats i anem al gra. La història de Mud em va fer pensar molt en la nena que era fa no massa temps, però que sembla que he oblidat molt depressa (no ho fem tots?).
Mud és el nom del protagonista, un fugitiu que s'amaga a una illa de Mississipi després d'haver matat un home per protegir a l'amor de la seva vida, Juniper. L'home que ha assassinat era el fill d'un mafiós que dirigeix els caçadors de recompense de la zona, que planegen caçar a Mud per matar-lo i fer la seva pròpia justícia.
La història comença quan dos nens, en una aventura infantil -típica de nens avorrits que viuen en un poble de mala mort on mai passa res interessant- arriben en barqueta a la illa i descobreixen l'amagatall d'en Mud. Els dos nens, que actuen molt bé, tenen personalitats molt diferents. Mentres un és compassiu i de seguida vol ajudar al protagonista, l'altre no és tan confiat i prefereix mantenir-se en un segon pla.




Sense intenció de d'explicar més del compte per aquells que no hagin tingut l'oportunitat de veure-la, la història d'aquesta aventura envia un missatge més enllà de l'amistat entre un home i dos nens. Parla de l'amor. I ho fa des de la perspectiva d'un nen que encara pensa que l'amor és quelcom gairebé sagrat, i que no comprèn que es pugui trencar. El moment en què coneix en Mud coincideix amb el del possible divorci dels seus pares, fet pel qual potser posa totes les seves energies per ajudar al protagonista a fugir i escapar-se amb la seva estimada Juniper. El que no sabia és que l'amor només dura per sempre a les pel·lícules, o no en totes les històries els dos estimen amb la mateixa intensitat.
Aquell dia que van aventurar-se a descobrir què amagava aquella illa, estaven recorrent, sense saber-ho, el camí cap a la fi de la seva infància, cap al comiat de la inocència.

I jo em pregunto per què ha d'arribar aquest moment, en el que la imatge que teníem de l'amor cau en picatg i s'esclafa contra el terra? Després en recollim els trossets, però no aconseguim fer-los encaixar per recuperar aquella visió pura, sense filtres, que el nostre cap ingenu havia fabricat als deu anys.
No seria millor creure-hi, tot i saber que potser és una veritat a mitges, no tan dolça com ens l'imaginàvem, però que no deixa de ser real, de tant en quan, l'amor.

The rider

The rider Película dirigida por Chloé Zhao y protagonizada por Brady Jandreau. Hay algo único e impactante en esta obra y es que el actor...