Oh, boy

Jan Ole Gerster ha escrit i dirigit la pel·lícula Oh, Boy, que ens mostra un fragment de la vida d'en Niko, un jove berlinès que deambula per la seva ciutat durant un parell de dies, on es topa amb personatges del tot pintorescs que ens acosten a poc a poc a ell. La seva nòvia, cansada de la indecisió del noi, el tracta amb un cert sarcasme i escepticisme que fan intuir la fi de la relació. El pare, que fins ara era la principal i única font d'ingressos d'en Niko, tanca l'aixeta quan s'assebenta que no utilitza els diners que li passa mensualment per pagar els estudis, ja que fa dos anys que no assisteix a classe. Un psicòleg que el tracta després d'haver donat positiu en un control d'alcoholèmia, el declara emocionalment inestable -cal dir que l'examen és més que dubtós...

Tots aquests factors condueixen el protagonista, interpretat per l'actor Tom Schilling, a recórrer a unes quantes copes de vodka, en què abans acostumava a recolzar-se quan se li presentaven problemes o maldecaps. Amb un amic una mica extravagant, recorre un Berlín poc conegut. No són imatges que mostrin els racons més alternatius, sinó espais impregnats de la màgia intemporal d'aquesta metròpoli que el director volia captar amb la càmera. Ho aconsegueix. Veiem un Berlín en blanc i negre (encara més intemporal), d'estacions de metro solitàries, edificis tenyits de graffitis, balcons amplis des dels que en Niko fuma i observa...

Els personatges amb els que es troba durant el parell de dies que transcorre la pel·lícula són duts una mica a l'extrem: un veí neuròtic, una antiga companya d'institut (ex-grassa i encara traumatitzada), un camell adolescent que viu amb la seva àvia ensucrada, un actor que va de genial, un vell ebri que viu dels records i, el pitjor de tots, un director de teatre que representa l'esnobisme extrem i fastigós.

Sembla que els encontres siguin un mirall que ens acosta sutilment a l'interior del protagonista. Si en un principi aparenta ser un noi desequilibrat emocionalment, que no sap el què vol, ni què fer amb la seva vida; al final de la pel·lícula un acaba pensant que potser el fet de no identificar-se amb el ritme que la societat imprimeix, no vol dir ser inestable. I si ho fossin la gran majoria? Potser en Niko està perdut, buscant respostes, intentant trobar algun fil que el re-connecti amb el món i amb els que el rodegen, però és honest amb ell mateix i ho és amb els altres.

La pel·lícula reflexiona sobre el concepte de falsedat: ser fals amb els altres, és a dir, no ser vertader, no mostrar l'autèntica cara davant d'algú; i ser fals amb un mateix, auto-enganyar-se. El Niko té la capacitat de reconèixer la gent falsa, potser per això troba tan difícil connectar amb els que l'envolten.

La música jazz que acompanya la història, lligat amb el blanc i negre de les escenes i la intensa mirada d'en Niko, culminen en una de les darreres escenes, quan aconsegueix que li serveixin un cafè en un bar mig buit. Aquell cafè, que tracta de prendre des del principi del film i, per una cosa o altra, mai no ho aconsegueix. Aquell cafè que treu fum i simbolitza molt més que un líquid negre en una tassa de ceràmica entre dues mans.

Què vol dir aquell cafè? Potser ho poden entendre els que s'han sentit algun cop desconnectats del món, massa perduts per interpretar un paper que no els naixia de l'ànima.

El títol de la pel·lícula sorgeix de la cançó A day in the life (Un día en la vida), dels Beatles, que comença amb el vers "I read the news today, Oh boy...". El cartell de la pel·lícula, amb el títol i la cara del Tom Schilling capten l'essència del que transmet la història.

Dilatar el tiempo

Había días que al salir de la escuela íbamos allí con la excusa de comprar algún lápiz, una libreta o incluso un mapa político para rellenarlo con los nombres de las capitales, montañas, ríos, mares... Eso justificaba la visita a las dos hermanas que, tras el mostrador, daban lo mejor de sí mismas a cada cliente. Siempre con una sonrisa plácida y amable, nos atendían con una delicadeza nunca vista. Cuando queríamos comprar una libreta, con toda la parsimonia del mundo, iban a buscar un taburete bajito para alcanzar más fácilmente el estante superior. Cogían una libreta de cada modelo y de cada color. Lo primero era escogerla con o sin espirales. Luego venía el tema de las hojas, que podían ser cuadriculadas, con líneas o blancas. Una vez decididos estos puntos, tocaba escoger su grosor, que dependía del uso que quisíeramos darle. Y por último, el color. Para cada una de estas elecciones, las hermanas tenían algún consejo o recomendación, "es un poco incómodo escribir en una libreta de espirales, porque cuando llegas al extremo de la página, la esquina de la mano roza con éste"; "si vas a utilizarla para geografía, yo la elegiría azul, como el color de los océanos y los ríos"... 

Una vez seleccionados los productos, venía la mejor parte de la transacción: todo lo envolvían con papeles de períodico viejos. Colocaban, por ejemplo, la libreta, encima del diario. Luego se lamían sutilmente el índice para coger la primera hoja y cubrir el producto con ella. El silencio que regía en aquella minúscula papelería se interrumpía por el crec-crec del periódico doblándose suavemente.

Tras el embalaje, tocaba su parte favorita: cobrar. En pedazos de hojas usadas escribían la cantidad y lo sumaban susurrando los números entre los dientes -era una cancioncita que calmaba mi ansia infantil... creo que podría haberme quedado allí, escuchando cómo esas mujercitas sumaban bajito, tardes enteras. "Moltes gràcies, fins aviat!", decían con afecto mientras abríamos la puerta gruñona y pisábamos de nuevo el frenesí de la realidad.

¿Qué era lo que tanto me atraía de aquellas señoras? 

Años después lo he reencontrado en otros rostros. Cuando conocí a Oma lo volví a sentir: la lentitud y pulcritud de sus actos me trasladaba a un mundo de paz. Cuando me enseñaba los abanicos que pintaba con tanta gracia, los cogía uno por uno con delicadeza, me los acercaba, con el dedo señalaba lo que quería que observara. También cuando cocinaba, pausada y ordenadamente, sin perder los nervios, avanzaba poco a poco en la elaboración de platos sencillos y deliciosos. Incluso cuando contaba algo salía magia de sus labios. Tenía el don de saber escuchar.

Reconocí en ella lo que había intuído tiempo atrás en las dos hermanas de la papelería. No tenían prisa, se centraban en aquello que estaban haciendo. Su ilusión era hacerlo lo mejor posible, y parecía que aquello les llenaba de alegría. Pero no era una alegría escandalosa, sino tímida y subterránea -la de vedad. Eran almas delicadas, y precisamente esa delicadeza es lo que tanto admiro de ellas. Es escoger el aquí y ahora. Es preferir la lentitud a la fugacidad de la prisa. Es aprender a jugar con el tiempo y lograr detenerlo por unos instantes. Es sabiduría.

La poesia ve després

L'amor 

no té paraules

té carícies

té gestos

té mirades

té deliris

té gemecs.

Per això

potser

la poesia

ve després.

JOSEP PIERA

My blueberry nights

Wong Kar-Wai va dirigir aquesta pel·lícula que, tot i que no va ser considerada una obra mestra pels crítics, és una de les meves preferides. Si bé alguns diuen que es queda curta, que cap de les històries aconsegueix frapar a l'espectador, que no es tracta sinó d'una mescla de relats massa ensucrats; en la meva opinió, més enllà de les frases que, extretes del seu context, poden catalogar-se com a tòpics, la pel·lícula ofereix una profunditat que es pot atrapar si s'està alerta, sobretot, als silencis.

A través d'una explosió d'imatge, fotografia i color, el director ens acosta a un període de la vida del personatge principal, interpretat per Norah Jones, quan atravessa un moment de recerca interior, després d'una decepció amorosa. La casualitat fa que conegui al propietari d'un bar, Jude Law, el qual està escolta i cuida la noia en els dies de més debilitat i impotència, després de la bofetada amorosa. És en aquest moment que descobrim el per què del títol del film. Cada dia el personatge del Jude Law fa diferents pastissos: poma, xocolata, carabassa, mores... N'hi ha que s'acaben al final de la jornada, n'hi ha que normalment queden a mitges, i cada nit ha de llençar el de mores (blueberry), perquè ningú mai no el demana. Així és com la protagonista li'n demana un tros, i el troba molt bo, tot plantejant-se per què és tan poc atractiu per als clients de la cafeteria.

Uns dies després de coneixèr-se, la Norah Jones decideix emprendre un viatge per altres estats (seguint la famosa ruta 66), per allunyar-se de Nova York i intentar oblidar el noi que l'ha deixat esmicolada. No gosa acomiadar-se d'en Jude Law, per por que si el torna a veure canvïi d'opinió i no se'n vagi. Sent una necessitat d'anar a algun lloc on ningú la conegui i així poder-se conèixer ella mateixa. 

En els mesos que s'està fora, coneix gent de tot tipus, històries que la fan reflexionar sobre què és l'amor, sobre la confiança, la ingenuitat, sobre el sentit de tot plegat. De forma natural, escriu els seus pensaments, per carta o postals, a en Jude Law. Ell no té manera de contactar amb ella, perquè mai no escriu el remitent. Per això, durant tot el temps que ella és fora, tracta de trobar el telèfon del lloc on treballa, però és en va, així que només pot esperar impacientment una altra carta.

En les cartes que escriu, la noia dèbil i trencada que havia fugit de la gran ciutat cada vegada està més difuminada. La narradora dels escrits s'està adonant que és més forta del que creia, i s'agrada poc a poc més i més a ella mateixa. En una de les cartes diu: 

"The last few days, I've been learning not to trust people and I'm glad I've failed. Sometimes we depend on other people as a mirror to define us and tell us who we are and each reflection makes me like myself a little more."

"Els darrers dies he estat aprenent no confiar en la gent i estic contenta d'haver suspès. De vegades els altres són un mirall que ens defineix i que diu qui som, i cada reflex em fa agradar-me una mica més".

Finalment la protagonista torna del viatge al seu interior, i es planta a la cafeteria. El desenllaç no l'explicaré, però es pot resumir en la darrera frase de la pel·lícula:

"It took me nearly a year to get here. It wasn't so hard to cross that street after all, it all depends on who's waiting for you on the other side."

"M'ha costat gairebé un any arribar aquí. No era tan difícil creuar aquest carrer després de tot, tot depèn de qui està esperant per tu a l'altra banda".

La luz de la luna

Una vez un hombre miraba por la ventana desde una primera planta, en su piso del gótico. Una mujer que paseaba a su perrito por esa calle, captó el momento exacto en el que él se asomó y casi rozó su nariz contra el cristal. La señora tuvo que desviar rápidamente la mirada del rostro misterioso de aquel individuo, pues la repentina tensión de la correa indicaba que la mascota se había parado a defecar. La vieja se metió la mano en el bolsillo del abrigo que envolvía su cuerpo escuálido, hasta encontrar una bolsa de plástico arrugada. Se agachó lentamente y con tremendo pánico a caerse. Alargó su brazo débil hacia el insólito objeto marrón que ahora descansaba sobre la acera y que un par de moscas estaban empezando a saborear. Por despiste, una mosca se coló en la bolsa del tesoro y fue precipitada, junto con su exquisito manjar, a la basura más cercana. ¡Qué triste debió de quedarse su compañera de aventuras! Por suerte, se dice que estos bichos tan encantadores no viven más de tres días, así que la sensación de soledad sería breve, aunque tal vez intensa.

Unos minutos más tarde, los pies descalzos de una chica vagabunda pisaron el punto exacto del suceso, todavía ensombrecido con un tono marrón. Sin percatarse de ello, la muchacha siguió avanzando sin rumbo. Nadie sabía qué buscaba ni hacia dónde iba -ni ella misma. ¿Acaso alguno lo sabe? De vez en cuando se sentaba en algún bordillo de la calle y abría la palma de la mano esperando ver bailar alguna moneda sobre ella. Si sonaba la flauta, entraba en un supermercado y se compraba un cartón de leche. A veces pensaba que el vino sería una adquisición más acertada, pero cuando el líquido blanco iniciaba el descenso por su tráquea, el motor de los recuerdos empezaba a funcionar y entonces viajaba a su infancia, en un pueblo minúsculo de Rumanía. Su abuela cuidó de ella hasta morir. Vivían en una granja humilde con unas pocas vacas, algunas gallinas, y algún que otro cerdo.

El gruñir de una rueda metálica atropellando sus pies desprotegidos la devolvió con brusquedad a su realidad. Blasfemó en rumano al causante del accidente: un negro que empujaba un carro de compra lleno de trastos de metal. Él pensó en disculparse, pero cambió de idea al descrifrar gran cantidad de ira en los ojos de la chica. Siguió su recorrido, hasta pararse en el siguiente contenedor de basura. Con el pie izquierdo hizo palanca y la tapa se abrió. Se dio impulso con los brazos y se lanzó de cabeza en las profundidades de los desperdicios. Tras un rato analizando el contenido, sacó del interior unas cuantas barras de acero y una pantalla de ordenador que alguien decidió que estaba desfasada. Con el carro un poco más lleno que dos calles atrás, procedió a continuar con su particular ruta barcelonesa.

Ese mismo día, ya de noche, el hombre que miraba por la ventana volvió a asomarse a ella, antes de irse a la cama, para observar la perfecta redondez de la luna llena. La misma que iluminó, a medianoche, los ojos del perrito de la vieja, que la miraba asombrado desde el balcón. La luna que alumbró los cartones que hicieron de manta aquella velada a la chica rumana, en el suelo de una callejuela cualquiera. La misma que, con su luz, dejó al descubierto una pequeña sonrisa en la cara del chatarrero, al imaginar, éste, que sus hijos y  su mujer estarían también mirando la luna y a lo mejor se acordarían de él.

Tal vez no seamos tan distintos... Quizás todas las historias son tan sólo una.

El pas del temps

Oporto, Març 2015

Llibre d'absències - Miquel Martí i Pol

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Nostàlgia

La nostàlgia és un pes suau però tenaç que, de vegades, s'acomoda sobre les teves espatlles i t'acompanya durant un parell de dies. Sense cap motiu concret apareix... potser per una cançó que vas escoltar, una fotografia, una olor, un somriure... Sensacions que et transporten a moments ja arxivats que pots assaborir tot recordant-los. La dolçor de reviure'ls amb els ulls closos es torna una mica àcida quan t'adones que ja només existeixen a la teva ment. 

Sovint em passa que després de moments d'èxtasi i felicitat, m'absorbeix una nostàlgia incomprensible, subtil... simplement una petita punxada persistent al cor que dura unes quantes hores. 

...La lluita inútil de tractar d'atrapar els destalls de plenitud.

O la sensació de saber-se fràgil en la immensitat.

...Compartir segons amb una ànima que et comprèn.

Entendre, per un instant, la simplicitat de tot plegat.

Caure, després, de nou, en l'espiral que esdevé de la realitat tangible.

...Observar un paisatge indescriptible. Emmudir. No ser capaç d'explicar-lo a ningú.

L'alegria de ser-hi un dia més, de tenir a prop a aquells que estimes... 
tot i que no els ho expressis amb paraules, perquè és un sentiment desbordant.

Un dia és ple de moments-

i una vida... què és una vida?

El més important d'una vida es condensa en milers d'instants d'intensitat 

-de vegades en companyia, d'altres sols, potser en silenci.

Si alguna vegada us sentiu nostàlgics, no deixeu que aquest sentiment s'apoderi mai del tot de vosaltres. Els records són proves del camí recorregut, de tot allò que hem compartit, que hem après, que hem estimat i que ens han estimat. El passat ens dóna l'energia per caminar amb il·lusió cap a la incertesa dels dies que vindran.

I si algun dia s'apaga el llum, podrem dir que hem exprimit fins l'última gota les oportunitats que ens han estat donades pel simple fet d'estar vius i formar part de l'aventura d'haver-hi estat.

Si el temps ha de fugir

Si el temps ha de fugir

d’entre els meus dits,

vull que ho faci mentres aquests

caminen sobre la teva pell

i es cargolen entre els pèls del teu pit.

I si res ha de tenir un sentit,

vull oblidar-me’n per un instant,

quan els nostres llavis juguin

i es perdin entre petons sense temps ni espai.

Si m’agraden els teus ulls

És perquè no prometen,

ni menteixen,

sinó que són incerts i ingenus,

plens de llibertat,

com tu.

I si tot ha de tenir un final,

no m’avisis quan arribi,

només regala’m un petó

i ves-te’n.

Records...

De vegades ens agradaria esborrar fragments del nostre passat, sobretot deixar enrere persones amb qui vam compartir un tram de la nostra vida i que, per una cosa o una altra, ja no ens acompanyen en el present -ni nosaltres a elles.

Però el nostre estimat subconscient, juganer i entremaliat, ens sorprèn projectant escenes que crèiem oblidades, tot i que eren en alguna banda, intactes, esperant el moment més inesperat per aparèixer. 

Avui m'ha passat quelcom semblant. Era a la biblioteca estudiant quan, al cap d'una estona, s'ha assegut un noi al meu costat. Amb el moviment de papers i llibres, la suau ventada que s'ha creat m'ha acostat l'aroma del noi. Era com la d'aquell amb qui vaig compartir tants moments durant un parell o tres d'anys. He hagut de mirar-lo per comprovar que no fos ell... Probablement es dutxava amb el mateix sabó, o rentava la roba amb el mateix detergent..qui sap? El cas és que mil records m'han adduït durant una bona estona. Bons records que ara, passat el temps, puc repassar amb un somriure dolç. Perquè, tot i ser una etapa cremada, no la canviaria per res. Tot el que s'acaba ens fa aprendre, totes les persones que deixem pel camí continuen amb nosaltres d'alguna manera...

Allà on siguis, aquesta entrada va per a tu, perquè sé que de tant en tant llegeixes el bloc, perquè potser alguna ventada t'acosta el meu aroma i llavors te'n recordes de mi. Desitjo que tot et vagi molt bé en el teu viatge pel món i pel teu interior.