Última noche de enero

Intermitentes destellos de luz
Bailan sobre las olas indecisas
Que vienen y enseguida dan marcha atrás
Para regresar
A veces con más fuerza que otras.
A veces más cerca que antes, hasta mí.
Yo, que soy sólo unos ojos que observan
El oscuro misterio de su belleza honda e incierta.
Y ambos abrazados por un telón negro
Donde flota una esfera brillante
Cuya intensidad
Me consuela y embriaga
Una noche más.

"La nena"

Desde mi balcón he pensado en ella. Aunque nunca llegué a conocerla, no es la primera vez que imagino su rostro y su vida, que ya se fueron. Me contó sobre ella una baracoense instalada en Santiago de Cuba: Ángela (Angelita). La mujer era su vecina de enfrente. Hacía noventa años que vivía en una casita al lado de la calle Enramadas. Le gustaba sobre todo leer y hablar. Era muy delgada y muy dulce. Por las tardes, en el caluroso Santiago, le era imposible estar a gusto en su guarida, por eso, cada día, después de comer, se dirigía a casa de Angelita. Ésta tenía un recibidor amplio repleto de fotos de la familia, nietos, hijos e incluso bisnietos. Había tanto espacio que creo recordar dos sofás, cuatro butacas y dos balancines. El asiento favorito de "la Nena", como la llamaban, era uno de los balancines. Allí pasaba ratos contando historias sobre su vida y sobre los libros que devoraba. Luego le entraba un profundo sueño y se quedaba traspuesta. Al despertarse, el sol ya había bajado y regresaba a su casa.

Angelita explicó que un día, extrañada porque "La nena" no había acudido, fue a llamarla a su casa. Nadie contestó y así fue como descubrieron que la madrugada anterior, la mujer había dejado este mundo mientras dormía. Noventa y tantos años después de nacer, se desvaneció sin hacer ruido, con la misma dulzura que aparecía en casa de su vecina para refugiarse del sol.

Todavía la recuerdan los vecinos de su calle. Ahora yo también pienso en ella de vez en cuando, me la imagino, balanceándose en el recibidor de Angelita, con los ojos cerrados y media sonrisa descansando bajo su nariz.

Senyor Jaume

El color verd dels arbres predominava per sobre de les immenses extensions de camps de blat, banyades, de vegades, enllà a l’horitzó, d’un blau càlid del mar d’estiu. Aquests eren els quadres més grans que solia vendre, perquè els petitons, que acostumaven a ser aquarel·les, sempre captaven motius de Barcelona: balcons, edificis, bancs ocupats per gent… I tots aquests mons imaginaris, ara tangibles, en certa manera, s’agrupaven en un caos ordenat al voltant de qui va donar-los vida. Qui el veiés per primer cop, devia pensar que n’hi quedava poca, a aquell senyor, de vida. Però per les seves venes n’hi corria més que no pas per les d’un adolescent.

De seguida li ho vaig detectar, en creuar-me, aquell dia, i per primera vegada, la mirada amb aquells ulls foscos emblanquits per un indici de ceguesa. Hi havia una espurna que els feia brillar encara que cap llum els il·luminés. Era alegria. No trobo mot millor per descriure allò que s’amagava rere les seves ametlles torrades. És fàcil ser alegre durant l’edat tendra. De fet, no ser-ho, hauria d’estar prohibit. Però, quants de nosaltres podrem aferrar-nos a aquesta virtut, passats els vuitanta, amb la silueta de la mort, difosa, aproximant-se en la llunyania?

En Jaume era baix i reforçat, enlloc de caminar, semblava que flotés amb l’ajut d’un bastó que un veí del poble, ja enterrat, li havia polit, envernissat i, fins i tot, hi havia inscrit les inicials. No avançava en línia recta, sinó que els malucs li ballaven ara a l’esquerra, ara a la dreta. Quan el veia venir, tot sovint patia que no perdés l’equilibri i caigués. Per això sortia de darrere el mostrador, discretament, i anava a rebre’l quan encara era a uns metres de la porta. Ell mai no m’ho havia demanat, però de seguida que el saludava, enrotllava la seva mà al meu braç amb força i ens acompanyàvem, l’un a l’altre, cap a l’interior de la botiga. Abans de res anava al lavabo, que era el motiu principal pel que deixava la parada de la Plaça del Pi a càrrec d’un company i visitava el comerç on jo, per aquella època, treballava. Després de buidar la bufeta, petàvem la xerrada una estona. Al principi eren estones breus, agradables, farcides de tòpics i d’algunes pinzellades sobre la seva vida i, molt de tant en tant, sobre la meva –ja ho diuen, que als vells els agrada parlar del que ha estat el seu pas pel món. I a mi m’agradava d’allò més escoltar-lo. Esperava que arribessin els caps de setmana –venia pintures només dissabtes i diumenges– per saber alguna cosa més de la seva trajectòria, dels seus gustos, de la seva vida privada i, fins i tot, de les seves pors actuals.

Més tard vaig adonar-me que alguns diumenges no acudia sol a la parada de quadres. El que quedava de la seva esposa s’asseia pacientment tot el matí per fer-li companyia. Alguna part d’ella s’havia esmunyit en els últims mesos i, tot i que el deteriorament era ràpid i cruel, la seva presència feia els diumenges més càlids al Jaume. Un dia la vaig conèixer, va venir al lavabo de la botiga, també. En Jaume me la va presentar, però ja no en recordo el nom. Una cara encara rodona i de pell fina, decorada amb un grapat de cabells blancs i dèbils, emmarcaven una mirada raptada per la follia d’un present a punt de ser oblidat. No arribava a mirar directament als ulls del seu interlocutor i un no sabia si se n’adonava d’alguna cosa del que passava al seu voltant. I el seu marit, el pintor, era allí, al seu costat, agafant-li la mà ben fort. La tractava com una nina, d’aquelles fràgils que en el més mínim descuit poden trencar-se. Aquell dia vaig sortir de la botiga per observar com s’allunyaven, a pas de cargol. Els pantalons beix d’ella estaven mullats. Ell la rodejava per les espatlles. Abans de girar la cantonada, van parar-se un instant a agafar una alenada d’aire. El li va recol·locar el mocador del coll i, abans de tornar a posar la mà on la tenia, va acariciar-li delicadament el clatell.

Una setmana més tard em va dur un diari, escrit a mà. Tenia forma de llibre, de tapes dures i llom gruixut. Recordo que me’l va donar embolicat en papers de diari enganxat, pels extrems, amb petits trossos de cinta adhesiva. Mentre estirava els seus braços per lliurar-me’l, vaig imaginar les seves mans artrítiques, que havien usat tants pinzells, articulant-se entre els paperots plens de notícies, produint el crec-crec d’un diari arrugant-se. Em va demanar que no l’obrís fins que arribés a casa, després de la feina, i que, un cop ho fes, tenia dues setmanes per llegir-me’l i retornar-l’hi. Això sí, em va demanar un favor al qual no em podia negar: que li escrivís un parell de pàgines a la part del darrere, on havien quedat unes quantes fulles en blanc, enraonant del que m’havia semblat el relat de la seva vida.

Vaig sentir un nus a l’estómac en començar a llegir aquella biografia. Sentia que era un material massa íntim i que havia obert les portes de la seva ànima a una desconeguda. Però suposo que, així com jo havia vist tant en els seus ulls, els meus li havien transmès la confiança necessària com per encomanar-ne una empresa com aquella. No volia defraudar-lo. Vaig llegir la història en un parell de dies, però vaig trigar més d’una setmana en redactar la meva valoració. Ell havia impregnat cent pàgines amb paraules de tinta blava, intercalant-les amb fotografies en blanc i negre que alguna vegada la seva mare devia haver dut en el bitlleter. Fotografies de la infantesa, del casament, del primer fill, del segon, dels pintors de la Plaça del Pi cinquanta anys enrere...

La major part del relat se centrava en els anys de joventut, que recordava amb una felicitat gairebé exempta de melangia. Sempre rondava pel seu poble amunt i avall en bicicleta, parlant amb els vilatans i, sobretot, amb una veïna molt maca de la qual el servei militar el va separar. En tornar, ella ja era casada amb un altre veí del poble. Mai no va arribar a oblidar-la i, després de tota una vida feta, encara fantasiejava amb com hagués estat compartir-la amb aquella noia. Suposo que tot el que ens envolta és fruit d’un atzar indomable.

En Jaume estava satisfet, però, de tot plegat. Havia dut tres fills al món, havia compartit tota la vida amb una bona dona i, a més, havia viscut de la seva passió: la pintura. En les últimes planes mostrava preocupació pel futur, que es presentava més fosc que mai. Semblava que començava a témer que li fallessin les forces que el mantenien dempeus. Al final de tot feia una reflexió sobre com, en un sol mes, havia resumit vuitanta-nou anys de vida. Això em va fer recordar el que va dir Oscar Wilde: “De vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut i, de cop, tota la nostra vida es condensa en un sol instant”. Potser la vida consisteix en saber atrapar moments d’èxtasi repartits en un temps de simple existència.

Quinze dies després de rebre el manuscrit, l’hi vaig retornar, però aquest cop hi havia tres pàgines més tintades. Ell em va regalar el tresor de llegir els seus sentiments, els del Jaume artista, el pare, el fill, l’amic, el simple mortal... No podia negar-me a obrir-li el meu interior, per insignificant que em semblés en contrast amb el seu, esculpit pels anys i l’experiència. He oblidat el contingut de la meva valoració, però encara recordo el que em va dir, el cap de setmana següent, quan ja l’havia llegida: “Feia molts anys que res em feia emocionar tant. Gràcies per llegir-me amb atenció, gràcies per prendre’t el temps d’escoltar la meva història.”

Avui he pensat en el Jaume, des del meu escriptori, tot alçant la mirada i centrant-la en les flors roses que cauen del balconet que ell va pintar. Va ser el seu regal a canvi d’haver acomplert el favor que em va demanar. El tinc molt a prop meu, cada dia. Encara que faci més de quatre mesos que va deixar de trepitjar la Plaça del Pi, per sempre. Una part del Jaume resideix ara en mi, en aquestes línies i en la ment dels que us heu pres el temps de llegir-les. 

Setze segons

Va sonar el despertador a les set del matí. Abans d’anar a dormir havia decidit que no s’aixecaria per anar al lavabo, i així va ser: l’olor dels llençols encara humits l’havia despertat uns minuts abans que l’alarma trenqués el silenci. Es va llevar i, descalç, va anar fins al bany, sentint el contacte fred de les rajoles del terra. Va engegar la dutxa i va deixar que l’aigua ragés una bona estona, perquè estigués ben calenta. Es va despullar amb parsimònia, tirant la roba delicadament a terra. El seu cos arrugat va reaccionar al primer contacte dels rajos d’aigua gairebé bullint. La dutxa va durar fins les vuit. Es va ensabonar la pell, mil·límetre a mil·límetre. A la cara s’hi va aturar. Va acariciar-la a poc a poc, primer el front, els forats dels ulls, els pèls molls de les celles, el nas aguilenc, la boca… Li va venir a la ment el primer petó que es van fer. Va recordar la sensació del desig incontrolable que li generava abraçar-la amb força, el calfred que el va paralitzar en fondre's en els seus llavis.

Va sortir de la banyera, sense tovallola… xop. Va caminar fins la galeria de la sala d’estar, i va obrir la finestra. Era febrer i havia plogut tota la nit. Es va quedar allí dempeus i va deixar que l’aire gèlid l’assequés. Volia sentir com els pèls se li eriçaven: senyal que encara era viu. Es va vestir amb uns pantalons còmodes i vells, i amb l’últim jersei que li havia regalat aquella noia, molts anys després. Va ser el darrer regal que li havia pogut fer, abans que la vellesa li impedís de caminar pel carrer amb autonomia. D’això ja feia un grapat d’hiverns, però el jersei lluïa com nou. Era de color ocre, un color discret, com ella havia estat sempre. Es va tapar el cap despoblat amb una boina de quadres grisos i verds.

Després va preparar-se l’esmorzar a la cuina. Un cafè ben carregat, dues torrades amb mel, una poma. No s’ho va menjar amb gana, però el cafè sí que el va assaborir amb tota la seva ànima. De fet es va prendre tot el que hi havia a la cafetera.

Animat, va baixar els tres pisos a peu, i va sortir al carrer. No plovia, però feia núvol. Li era igual. A ella li afectava molt quan no hi havia sol, però per a ell el sol feia molt que havia deixat de sortir. La llum se’n va anar quan ella va morir, uns mesos enrere. La foscor més absoluta s’havia apoderat de tots els escenaris de la seva vida.

Es va asseure en un banc del carrer, disposat a observar per darrer cop l’espectacle quotidià.

Va perdre la noció del temps. Va estar tantes hores assegut en aquell banc que el cel ja s’estava apagant. Unes llums rosades el ratllaven, just abans que es tenyís d’un blau profund i melancòlic. Havia arribat el moment. S’havia imaginat que els instants abans els records traspassarien el cervell incessantment però, la gent i les seves històries efímeres l’havien evadit d’ell mateix. Ara ja era invisible i s’havia fos amb el vent.

Va baixar les escales del metro i va obrir les portes de sortida, en la direcció oposada, per colar-s’hi. Era la primera vegada que no pagava. Ja a l’andana, va caminar éssent més conscient que mai de cada pas que feia. Va recórrer tot el tram, i es va atansar al cantó d’on venia el metro. No volia cridar l’atenció. No estava nerviós. Ja sabia el que se sentia sent una minúscula partícula d’aire. No tenia por de deixar de ser, perquè ja havia gairebé oblidat qui era. No mirava a ningú, però notava que hi havia més gent esperant el tren. La pantalla digital marcava quaranta segons. Va fer una passa endavant. Trenta-cinc segons. Una altra passa, lenta i decidida. Vint-i-cinc segons i dues passes més. Només mig metre el separava del buit i podia veure-hi els rails. Vint-i-tres segons. El vehicle feia trontollar les parets del túnel. Vint segons. Va veure els seus ulls verd aigua. Va fer una passa més. Dinou segons. El peu dret ja no es recolzava a terra. Disset segons. Gairebé era lliure de la seva escafandre desgastada pels anys. Setze segons. La llum es va tornar a encendre.

Bombolles de xiclet

Al metro tothom estava en silenci, submergit en converses fetes de paraules buides fruit de l'avorriment, intercanviades amb rapidesa i impulsivitat, a través del teclat d'un mòvil. La majoria dels que es trobaven en el vagó estaven massa abduïts per la gran oferta d'entreteniment dels seus telèfons com per adonar-se del què passava al seu voltant. A mí aquell trajecte curt m'ha canviat el dia. Mentre observava acuradament la gent (en realitat és genial que tots mirin les pantalles per poder-los analitzar sense haver de dissimular...), he començat a sentir el riure d'un nen petit. Quan l'he localitzat, m'ha sorprès descobrir que jo era el motiu del seu divertiment. Distreta, estava fent bombolles amb un xiclet sense gust que mastegava des de feia més de dues hores. El nen m'estava observant i ha capturat l'instant de la bombolla. En qüestió de segons, he adoptat el rol de pallasso, fent totes les bombolles possibles en les dues parades que em quedaven. Ell no parava de riure, aplaudint i tot. Ningú s'ha adonat de la nostra obra de teatre improvisada, ni tan sols el seu pare, que també tenia la mirada fixe en el mòvil. Això encara ho ha fet més especial: ha estat el nostre secret, les nostres entremaliadures efímeres... quan hem arribat a Plaça Espanya, m'he aixecat per baixar, i m'ha semblat que ell ho entenia. Des del cotxet, m'ha allargat el braç per acomiadar-se, i ens hem apretat la mà i la maneta, com pactant que aquella aventura ingènua quedaria entre nosaltres per sempre.

Els dos hem compartit uns moments del nostre dia, jo asseguda al metro, ell a la seva cadireta. Ell ha estat qui m'ha recordat que no he de tornar a oblidar, entre el cúmul de dies rutinaris i preocupacions banals, on reposa la màgia.
Gràcies angelet... :)

Sobre els canvis

La vida és així d’imprevisible: en poc temps, pots passar de tenir una rutina establerta, a perdre tot allò que era “la teva vida” i començar de nou en tots els àmbits. Què és, llavors “la nostra vida”? O és que vivim moltes vides en una de sola? Allò que anomenem “la nostra vida” és sinònim de “la nostra rutina”? O simplement “la vida” defineix el fet de continuar estant viu?

El canvi és el que ho mou tot. De vegades, ens n’alegrem; d’altres, voldríem tornar enrere i recuperar allò que ja ha estat absorbit per l’oblit. En ocasions som qui decidim transformar coses de la nostra quotidianitat, perquè –entre nosaltres– sovint tanta repetició ens pot arribar a avorrir. Què passa, però, quan les coses canvien de cop i volta, sense haver-ho escollit? En aquests casos, no tenim el control sobre els canvis, i ens sentim febles i minúsculs envers les lleis intangibles, immutables i universals del misteri de l’existència. De sobte, tot se’ns cau a sobre. El fals sostre d’estabilitat que hem creat al voltant nostre es pot esmicolar en qüestió de mil·lèsimes de segon.

No podem controlar res del tot, només podem tractar de ser conseqüents amb allò que volem i amb les decisions que prenem. Hauríem d’aprendre a viure com les serps, acostumar-nos a canviar de pell cada cert temps.

Què difícil és trobar-li sentit a tot plegat si pensem que tot el que ens fa estar contents i bé, en algun moment s’esfumarà. Què difícil és lluitar per les coses si creiem que de res servirà, perquè al final tot s’acabarà. Què difícil és creure en algú si pensem que tothom és passatger, que algun dia desapareixerà de la nostra vida. Què difícil és creure en l’amor si estem convençuts que això també és temporal, que no el podrem retenir, que volarà, com la pols...

Però si, tot i tenir en compte que tot caducarà, canviem el punt de vista... Si deixem de buscar-li el sentit a cada cosa, i ens plantegem que POTSER NO N’HI HA CAP, de sentit! Que no tot ha de servir per alguna cosa, que no tot ha de ser perenne, que no tot ens ha de pertànyer, que no tot ha de ser  sempre igual...

“También, a veces,

en la superfície de los riachuelos,

se forman burbujas en el agua,

que nacen y se deshacen

Y no tienen ningún sentido

salvo el de ser burbujas de agua”.

                                              Pessoa

Siguem, doncs, bombolles d’aigua, sense cap sentit, desfem-nos i fem-nos mil i un cops, sempre diferents, però sense perdre l’essència, que és el que ens defineix. I, el dia que tot s’acabi, desapareixerem. Morir serà, per a nosaltres, el darrer canvi. Però la resta ni s’immutarà. Tot seguirà el seu curs quan ja no hi siguem. I no passa res, perquè, com va dir Tolstoi: “Al igual que los animales de este bosque, viviré, moriré, y la hierba seguirá creciendo”.

Hay algo que permanece

Hoy me ha alegrado verte,

no tanto porque estés bien,

que también, 

sino porque he descubierto

algo francamente raro:

y es que hay cosas 

-aunque poquísimas-

que permanecen intactas

al paso del tiempo.

Una de esas cosas es

la alegría que siento cuando 

me explicas tu vida.

Qué absurdo darse cuenta

de que, al final,

lo mágico es eso.

Tú, sutilmente,

comentas algo de un ser 

que hay más allá.

Yo prefiero seguir pensando

que sólo existe lo que nos rodea.

A pesar de eso, 

el saber que,

aunque a veces lejos,

te tengo cerca,

eso me da paz.

En este mundo raro,

todavía hay cosas que

el tiempo no alcanza a diluir.

Brindemos por la amistad.

Què en queda?

Del que recordem dels primers anys de vida, potser només una dècima part resideix a la nostra ment, la resta són anècdotes que ens han anat explicant i hem confós amb memòries pròpies. Fa gràcia quan et parlen de com eres de petit, si eres entremaliat, una mica dimoni, que sempre anaves amunt i avall i ho trencaves tot. 

No sé de què depèn el fet de recordar molts o pocs moments... jo, de propis, en guardo pocs. Se'm van quedar algunes escenes incrustades al cervell, potser eren instants aleatoris, però m'agrada pensar que els recordo per quelcom. Per exemple, visualitzo perfectament un dia d'estiu molt calorós, caminant amb una amiga del poble per un camí de terra que hi havia entre casa dels meus avis i l'hort. Allà vam trobar-nos de cara amb el meu avi, i li vam demanar unes quantes pessetes per anar a jugar als tiros a la fira. Ell va riure, va treure's el moneder petit de la butxaca de darrere els texans desgastats, va obrir la cremallera, i recordo que les claus de casa les hi guardava a dins també. Diria que, d'entre les monedes que em va donar, n'hi havia alguna de vint-i-cinc pessetes, que semblava una volandera, amb aquell forat al mig.

També hi ha aquell record, jugant al pati de l'escola, amb uns cinc anys, quan em vaig acostar a unes nenes més grans i els vaig preguntar què feien: "estudiem coses difícils, tu encara ets massa petita", em van dir. Jo vaig insistir que m'ho expliquessin, que també ho podia aprendre... El cas és que estaven memoritzant les taules de multiplicar. Al final, com si em fessin un regal, em van dir que tres per tres eren nou.

Fragments d'una vida que vivíem sense adonar-nos-en del tot... Exprimíem l'ara, l'instant, el segon...però no en guardàvem el suc, no ens preguntàvem per què les coses anaven així o aixà. Més endavant, tot canvia... però què en queda d'allò que érem al principi? Voldria pensar que ho conservem, intacte, en algun racó de la nostra ànima. Que, d'alguna manera, allò que vam ser al principi és la nostra essència, el que ens defineix, la nostra intuïció, l'instint més animal... M'agrada creure que els nens que érem són els que ens guien en moments de dificultat, de desorientació... perquè, sense ser-ne conscients, en algun moment vam ser molt més savis que ara. I després ho vam oblidar tot... 

Pot ser que Plató no estigués tan equivocat quan deia que, durant la caiguda del món espiritual al món terrenal, tots els coneixements es desprenien de dins nostre, i la vida consistia en tractar de recuperar-los.

Una dona

L’altre dia em va cridar l’atenció una dona que anava molt abrigada. Tot i que no feia massa calor, no feia tant fred com per dur un mocador enrotllat al coll. Vaig pensar que li debia fer mal la gola, i no vaig voler especular sobre els motius d’aquell dolor. Sense ànims d’ofendre, la imaginava havent-se dedicat a la prostitució –i no precisament de luxe. Els ulls ho deien tot, parlaven tots sols, brillaven per damunt d’unes bosses liloses que semblava que acumulessin les llàgrimes del darrer any. Potser eren les llàgrimes que no havia volgut plorar, per ocultar fins l’últim raig de debilitat que els seus ulls negres gosessin expressar.

Més tard, quan es va treure el mocador i la jaqueta, asseguda en un banc de cara al riu, va deixar al descobert els seus braços flàcids plens de tinta descolorida. Eren marques d’un passat que intentava esborrar, ara que l’edat li ho permetia. Ara que ja podia respirar i llançar tota la pressió d’anys enrere al riu que observava amb la mirada perduda.

La seva història estava ben present en forma de dibuixos deformats i sense sentit gravats sobre la dermis engroguida i arrugada dels seus braços. Dubto que estigués orgullosa del seu passat, i probablement mentia sovint sobre ell. Havia caminat per anys plens de nits fredes i matins de solitud i buidor. Però no s’havia aturat, ni s’havia llançat al buit, sinó que havia seguit caminant sense arribar enlloc més que a aquest present, asseguda a la vora del riu.

Si bé no estava contenta de les històries que carregava a la motxilla, el seu somriure irònic immutable insinuava que potser l’únic que ara valia la pena era enfotre-se’n de tot plegat fins al final dels finals. Que només es pot comprendre la vida mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant. Ara es limitava a treure la pols als pocs records dolços que guardava, i assaborir-los de tant en tant. Li agradava també observar la gent moure's amb presses, perfumats de solemnitat, corrent amunt i avall seguint les exigències de feines articulades per la fabricació de diners. Per alimentar la roda. Vestits, alguns, amb elegància. Creient-se, per mil·lèssimes de segon, petits herois immortals, perquè els seus caps els han dit que fan una bona feina. Potser algun dia s’adonaran que han corregut per no arribar enlloc, que s’han preocupat per problemes que eren fum –pensava ella.

Es va cobrir els braços de nou, es va aixecar amb parsimònia, i va començar a passejar sense deixar de mirar el riu, fins que la vaig perdre de vista.

El azar

Hace más de diez años vi una película que me impactó mucho, aunque no pueda considerarse una obra maestra ni por asomo: Dos vidas en un instante. Lo que me chocó de la historia fue que basaba su trama en el simple hecho de perder o no perder un tren. La película explicaba las dos vidas paralelas que surgían a raíz de ese instante en el cual la protagonista alcanza a entrar en el vagón o tiene que esperarse cinco minutos hasta que pase el próximo. Parece algo del todo intrascendente, pero en ese espacio de tiempo suceden cosas que cambian su vida hacia direcciones impensables. Otro punto que me cautivó de la película es que no llega a la conclusión de que es mejor un camino que el otro. Al final resulta que no importa cuál de los dos caminos escogiera, porque los acontecimientos se suceden sin freno en ambos casos, hacia episodios felices y trágicos en cantidades parecidas. Me pareció entender que no es preciso pararse a pensar "todo hubiera sido distinto si...". Porque es obvio que es cierto: todo sería distinto. Pero eso no va de la mano con que fuera mejor que lo real. Ni mejor ni peor: otra historia.

El azar, eso es. Todas nuestras vidas están hechizadas irremediablemente por él. Se me antoja compararlo con la imagen cinematográfica, a cámara lenta, de una hiedra creciendo a lo largo del tiempo. Sus ramas extendiéndose ahora en esta dirección, ahora en aquella... dibujando al fin un gran trazo sin un camino principal. Nuestras vidas son mucho más de lo que nosotros sabemos. Creo que son también todas las historias potenciales que van quedando en segundos, terceros y cuartos planos. Nuestras vidas también son todas esas puertas que cerramos conscientemente cuando nos decidimos a entrar en una sola; pero son a la vez las mil y una que se cierran sin que nos demos cuenta con hechos tan simples como tropezarnos y llegar unos segundos más tarde. Eso no depende de nosotros, sino de algo que está muy por encima nuestro: la casualidad. Ése es el mayor misterio, no sólo de nuestras historias vitales, también de la historia de la naturaleza, de la Tierra, del Universo. El gran misterio: el azar. Inquietante y poderoso, se esconde detrás del más ínfimo detalle y nos sorprende sin cesar.