Chemin du Saint Jacques

De Le Puy en Velay à Saint Privat d'Allier

Forn de Sant Jaume

Pot ser que el Forn de Sant Jaume, situat a la Rambla de Catalunya, número 50, sigui per aquells que hagin nascut a Barcelona, una pastisseria mítica on val la pena fer-hi cues immenses el dia de Reis per comprar un tortell de massapà i fruita confitada. O bé, durant la tardor, gastar-hi la meitat del sou en cent grams de panellets rebossats de pinyons. I per la verbena de Sant Joan, encarregar una coca quilomètrica amb traços ben gruixuts de crema pastissera. Només de pensar-hi se'm fa la boca aigua. Durant gairebé quatre anys vaig tenir el privilegi d'allargar el braç quan em venia de gust un panellet de coco, una trufa recent feta o un gotet d'orxata. Quins temps aquells!

Volia fer una petita entrada sobre la meva experiència al Forn, la qual va començar un dia, quan tenia dinou anys, que anava caminant per la Rambla de Catalunya amb la meva mare i un grapat de currículums a la mà. En un dels extrems del vidre de l'aparador, hi vam veure un cartell escrit a mà, gens glamurós, que posava "Es necessita dependenta a temps parcial". La meva mare em va dir, vinga, no t'hi animes? Gràcies a ella vam entrar i vam demanar pel cap de la pastisseria. Va ser la primera vegada que vaig veure el que després sempre més anomenaria "jefe", com si es tractés del capo d'una màfia siciliana. Un dels homes més carismàtics que he conegut, va sortir esperitat, com sempre, de l'obrador, amb les mans empastifades de farina i el davantal tacat de tots els sabors, sense estar per hòsties, em va fer tres preguntes mal fetes. "D'on ets?" (es referia a si era catalana  o "de fora" - com deia ell), "On vius?", "Ets puntual?". I a continuació, mirant-me a través d'unes ulleres plenes de ditades, em va dir: "vine demà a les 8 del matí, com no siguis puntual, començarem malament".

I allà vaig anar-hi l'endemà, morta de por. La primera frase que em va dirigir va ser: "No m'agrada que arribis tan justa nena, sigues més puntual d'ara en endavant", em va llançar un davantal i, abans de donar-me temps de lligar-me'l, em va dir que parés les mans i em va col·locar una safata repleta de croissants fumejants a cada mà. "Posa-les a l'aparador. Vinga!". Mentre caminava per l'obrador, amb el cor a cent per hora, la mà esquerra em va començar a ballar i... incontrolablement, els vint-i-tants croissants van fer mil tombarelles fins a xocar contra el terra, seguits del terrabastall de la safata de metall. "Hòstia tu! Cagundena! Quina manera de començar... Espavila, nena!".

Encara no sé com vaig aconseguir mantenir l'equilibri tot carregant safates amunt i avall, de vegades plenes d'ensaimades, d'enquesades o de coques; d'altres vegades farcides d'orxates, cafès i tès. Em vaig especialitzar en servir els clients de la terrassa i de la barra, sobretot després de comprovar la satisfacció de comptar les propines a final del dia. 

Durant els propers anys vam viure-hi mil històries, entre aquelles parets centenàries van sorgir amistats, amors, vam barallar-nos i reconciliar-nos, vam conèixer les històries més rocambolesques dels clients habituals - la majoria uns solitaris empedernits que era molt fàcil començar a estimar. Recordo aquella època com una de les millors que he viscut, de les més divertides, de les més riques per a l'ànima.

Encara ara, després d'haver patit molts més "jefes" a diferents feines, continuo anomenant-lo a ell el "jefe". Diumenge el vam anar a acomiadar. Costa fer-se a la idea que no tornarà a caminar pels passadissos de l'obrador del Forn Sant Jaume, que no tornarà a llegir el diari darrere el mostrador i a enrotllar-se sobre mil i un temes amb els clients que s'atreveixen a creuar la porta i penetrar en una nova dimensió, tan dolça com surrealista. És difícil imaginar-se el forn sense els seus crits, sense els seus comentaris, sense la seva mala llet i el seu sentit de l'humor. Però m'imagino que, des d'on sigui, esperarà que arribi l'hora de tancar per prémer el botó de la màquina enregistradora i comptar els bitllets acumulats durant la jornada -aquell era, sens dubte, el seu moment preferit-. Va ser una persona inimitable, que de ben segur no deixava indiferent a ningú, per ser tant directe i descarat. Aquells que l'havíem hagut de patir durant força temps, sabíem que darrere la façana de tio dur, sense massa miraments i que anava directe al gra, hi havia una mica de sensibilitat i una bona dosi de bondat.

Fins sempre, jefe.

Cactus

Cicatrius

Aquests dies penso en les cicatrius que la vida ens va gravant en el teixit volàtil de l'ànima. Quan la ferida és recent, profunda i encara no està curada, dóna la impressió que mai no es tancarà, que cada pensament incisiu la reobra uns mil·límetres i la sang deixa de ser seca i torna a ser fresca i vermella. 

Les ferides de l'ànima, diuen, fan les persones més belles, un cop se'n recuperen. El dolor que provoca una decepció, una pèrdua... un dol, en definitiva, fa que ens enfortim i que seguim caminant, potser més lleugers, més incrèduls i més a l'expectativa. 

Avui un algú m'ha explicat que troba a faltar constantment la seva mare, fins i tot dos anys després de la seva mort. M'ha dit que les primeres hores del matí són les més dures: tot sol, gairebé sense cotxes, el sol traient el cap de darrere els edificis més alts... I la seva mare envaint tota la seva ment. Totes les coses que vol explicar-li, i no pot. Tots els moments que voldria compartir, i no pot. Troba a faltar la seva mirada, que ja no existeix, que ja no tornarà a veure. I pensa que mai podrà lliurar-se d'aquesta tristesa. Que mai aprendrà a viure amb la seva absència.

Però, mentre me l'escoltava, he pensat que sí, que sí que aprendria a viure amb l'absència de la seva mare. Que encara no la vegi, ella continuarà viva a la seva ment, podrà explicar-li tot el que vulgui, compartir-hi els moments.

El temps va fent el seu efecte, va curant a poc a poc, va difuminant les emocions, va allunyant els pensaments, va confonent els sentiments... 

Oscuridad

-Oscuridad-

Sonrío como una autómata

para ocultar la oscuridad

que me ahoga

ahora que te siento

definitivamente lejos

de mí.

Tan cerca llegamos a estar

los dos,

el uno del otro.

Tan lejos viajamos,

sin movernos,

hacia otra realidad.

Aunque fui yo quién dibujó

este punto y final,

me es imposible

imaginarme

sin tu piel.

Viaje a alguna o ninguna parte

-Viaje a alguna o ninguna parte-

Los edificios de colores quedan lejos ya de aquí,

y con ellos el bullicio y las gentes

y los bares y las voces

difuminadas en el aire.

He recorrido calles empinadas

que me han llevado a ninguna parte.

Me he sentado en bancos

que me han recordado a tantos otros

donde he pasado ratos.

He comido en bares

en los que podría acostumbrarme

a tomar café cada mañana,

en una posible vida paralela

que nunca empezará.

Le he sonreído a alguien,

he visto algunos perros ladrar

y las basuras llenas.

Puertas cerradas y puertas entreabiertas,

también.

Todo se evapora a un ritmo trepidante

y el paisaje se vuelve del todo verde,

verde esperanza.

Vistes al mar

Hi ha carrerons del barri gòtic en què, rere l'aparent vaivé de turistes i la liquidesa dels dies i les coses, hi persisteix una xarxa de lligams entre els botiguers, els que viuen per allà i els clients habituals. De ben segur que a totes les guies de Barcelona hi apareix com a obligada la visita a la xurreria del carrer Banys Nous, un cubicle amb olor d'oli reescalfat que avui dia es caracteritza per llargues cues de visitants i els flashs de les seves càmeres, amb el fum dels xurros recent fets de fons d'imatge.
Quan l'estiu ens abandona definitivament, deixem de fantasiejar en gelats a la vora de la Villa Olímpica i localitzem el desig d'hivern al carrer Petritxol. Una bona xocolata calenta, espessa i fosca, amb un toc especial de canyella. Acompanyada de melindros o, pels més agosarats, de xurros. I algú s'ha preguntat mai d'on vénen, els xurros de les xocolateries de Petritxol? Doncs bé, d'uns carrers més avall, tot baixant Petritxol, creuant la Plaça del Pi, seguint recte i, abans de topar-se amb la Plaça del Milicià Desconegut, endinsant-nos pel Carrer de l'Ave Maria per desembocar a Banys Nous. Sí: els xurros són fets a la xurreria més mítica de Barcelona. Però no vénen pas sols, ni els envia una d'aquestes empreses noves que es mouen en bicicleta, no. Fins fa molt poc, pagaven quatre duros a un senyor jubilat anomenat Luis. Aixecava poc més de metre i quaranta de terra, guarnit d'una densa cabellera blanca i un remolí d'arrugues que li dibuixaven una expressió intensa al rostre. Amb una mà, sempre carregava una bossa de tela a reventar de xurros fumejant. Amb l'altra, sostenia una cigarreta que s'acostava ara sí i ara també a la boca. Els pocs instants que no xuclava tabac, se li dibuixava un somriure als llavis sense voler-ho. Aquest era el senyor Luis, i parlo amb passat perquè fa unes setmanes va deixar de recórrer els seus carrers preferits, aquells que guarden per sempre les seves passes. Hi ha llocs que només són especials pels moments que hi vam viure, per les persones que hi vam conèixer.
El Luis va néixer sol. Va ser abandonat el mateix dia de començar a estar viu, al sud d'Espanya. El van acollir diverses famílies, però l'anaven retornant a l'orfanat quan ja no se'n podien fer càrrec. La família que el va tenir més temps el volia més per fer-lo treballar que no pas per criar-lo. Per això, enlloc de dur-lo a l'escola, l'obligaren a treballar a la granja i a l'hort. Allà va aprendre molt sobre cultiu i sobre plantes, però mai no va saber llegir ni escriure. Amb setze anys va venir a Barcelona perquè uns coneguts li oferien un lloc de treball com a jardiner a cases de rics. Allà va treballar tota la seva vida activa, fins que, jubilat, amb una pensió mínima, va començar a repartir xurros per guanyar-se un sobresou. Va morir sol, en una habitació freda d'hospital, en qüestió d'hores des que s'havia començat a trobar malament. Va estar-s'hi tres freds i llargs dies més, al soterrani de l'hospital, abans que l'ajuntament li assignés dia, hora i forat al Cementiri de Montjuïc. L'altre dia el vaig anar a veure, és en un nínxol sense nom amb vistes al mar. Des d'allà se senten amb més claredat tots els sorolls: el vent removent la cinta d'una corona de flors seques, el cant dels ocells, la sirena d'un vaixell de fons. Enmig del silenci em van venir moltes preguntes al cap: com és possible que algú de qui els pares es van desempallegar al néixer, que mai va rebre la més ínfima mostra d'estimació, fos capaç de desprendre tanta tendresa i compassió al llarg de la seva vida? És que la bondat no s'aprèn, sinó que ve de sèrie? Com és que la majoria d'humans intentem sense parar fer coses en vida que ens garanteixin ser recordats per un temps (tenir fills, escriure un llibre, fer quelcom important...), i ell va viure amb discreció, igual que va morir, sense preocupar-se de ser oblidat?
Aquest escrit és una crida. Una crida a la seva memòria. Tots aquells que vau tenir la sort de conèixer-lo, de creuar-vos amb ell pels carrerons del gòtic, de compartir somriures afables i converses efímeres amb ell, siusplau, recordeu-lo. Penseu en ell quan torneu al carrer Petritxol. Recordeu-vos d'aquesta història quan passeu per una xurreria. Imagineu-lo deambulant per la Plaça del Pi quan torneu a treure el cap per allà. Feu-ho per a ell. Perquè el seu nom quedi imprès en la memòria col·lectiva i honorem la bondat d'un ésser que va fer el seu camí amb dignitat, honradesa i donant amor sense gairebé rebre'n a canvi. Descansa en Pau, Luis, gràcies per tot el que em vas ensenyar, sense saber-ho.  I gaudeix de les vistes.

Sobre la inevitabilidad de la vida

No entiendo la inevitabilidad de la vida como un sinónimo de destino, más bien como la tendencia irreversible de ciertas cosas a darse en un espacio y un tiempo.

Quan s'arriba al final

Quan un se submergeix en una novel•la durant unes setmanes, es torna partícep d'una història íntima que se li desplega davant dels ulls, pàgina rere pàgina. Al principi, tot sembla una mica llunyà i debades costa evadir-se de la realitat pròpia per a endinsar-se a aquella que encara ens és aliena. Però arriba un moment, indefinit, incert, en què sembla que els personatges viatgin amb nosaltres al tramvia, que ens observin quan treballem, que ens esperin al sofà després de sopar, per explicar-nos una mica més el que els passa. Fa uns dies que la Tsutsiko m'ha acompanyat a tot arreu, i al final he estat jo qui no parava de pensar en ella, volia saber més, més i més cada vegada. Fins ahir, que es va acomiadar, amb un final dolç i trist alhora. I ara m'envaeix una sensació estranya, d'enyor, de buidor. Tots els minuts que he viscut a la seva vida a través d'aquelles pàgines, sembla que ara quedin molt lluny. Suposo que ara ja no puc tornar a ser la mateixa, després d'haver estat present en una vida que roman atrapada entre les tapes dures d'un llibre. No vull tornar a ser-ho.

Última noche de enero

Intermitentes destellos de luz
Bailan sobre las olas indecisas
Que vienen y enseguida dan marcha atrás
Para regresar
A veces con más fuerza que otras.
A veces más cerca que antes, hasta mí.
Yo, que soy sólo unos ojos que observan
El oscuro misterio de su belleza honda e incierta.
Y ambos abrazados por un telón negro
Donde flota una esfera brillante
Cuya intensidad
Me consuela y embriaga
Una noche más.