Aquest film en blanc i negre, dirigit per Alexander Payne, explica les peripècies que viuen el protagonista, Woody, i el seu fill David, quan emprenen un viatge per les desolades carreteres de Nebraska amb l'objectiu d'anar a cobrar un suposat premi milionari que li ha tocat a Woody per correu postal. Tant els seus fills com la seva dona són conscients que no es tracta sinó d'una estratègia de màrketing d'una revista, d'una petita estafa que ningú en ple ús de raó es creuria, però en Woody, que al seus anys ja ha perdut més facultats del compte, es capfica en què és el guanyador. No sé fins quin punt és una il·lusió conseqüència de la demència senil que pateix, o bé producte del dret a tenir alguna il·lusió que el faci moure's.
Després de múltiples intents del protagonista d'arribar a la localitat on ha d'anar a recollir el seu premi (ocasions en les quals comença a caminar per la carretera, pensant, ingènuament, que algun dia arribarà al destí), el seu fill David, que treballa en una botiga d'aparells electrònics, decideix demanar uns dies de festa per acompanyar el seu pare. Davant d'això, la mare i l'altre germà -un exitós periodista- creuen que ambdós han perdut l'oremus del tot. David no ha perdut el nord, sinó que en un acte de bondat transforma la bogeria transitòria del seu pare en una oportunitat per aproximar-se una mica més a ell, a través d'un viatge espontani.
Dins el cotxe, tot i que el diàleg escasseja en la majoria del trajecte, pare i fill escurcen, sense adonar-se'n ni forçar-ho, la distància que els separava fins ara. Woody, un vell dement obsessionat en obtenir el seu premi, sembla incapaç de mantenir una conversa coherent. Quan la frescor de la cervesa comença a palpar-se en l'interior dels seus cossos inexpressius, les bombolles fan que l'intercanvi de paraules vagi una mica més enllà i, tot i no arriben a aprofundir massa en cap tema, pare i fill parlen parlen, o xapurregen, alguna cosa sobre el passat i l'amor.
Durant la resta del film coneixem a personatges molt peculiars, alguns familiars del pare, també homes de poble de poques paraules. Els veïns del poble on va néixer no tenen tampoc desperdici, ni les seves reaccions davant la proclamació del nou estatus de millionari d'en Woody, davant la vergonya de la seva dona i fills, que coneixen la dimensió de l'assumpte.
Una pel·lícula que fa vibrar, sobretot, en el meu parer, pel personatge d'en David, el fill, i l'actitud envers el seu pare. Sembla que en David ha après a créixer sense oblidar-se del nen que un dia va ser i, amb un sentit de l'humor fi i força sarcàstic, afronta el que la vida li va deparant -no massa excitant de moment- amb una serenitat que és sinònim de valentia.
