Va sonar el despertador a les set del matí. Abans d’anar
a dormir havia decidit que no s’aixecaria per anar al lavabo, i així va ser: l’olor
dels llençols encara humits l’havia despertat uns minuts abans que l’alarma
trenqués el silenci. Es va llevar i, descalç, va anar fins al bany, sentint el
contacte fred de les rajoles del terra. Va engegar la dutxa i va deixar que l’aigua
ragés una bona estona, perquè estigués ben calenta. Es va despullar amb parsimònia,
tirant la roba delicadament a terra. El seu cos arrugat va reaccionar al primer
contacte dels rajos d’aigua gairebé bullint. La dutxa va durar fins les vuit.
Es va ensabonar la pell, mil·límetre a mil·límetre. A la cara s’hi va aturar.
Va acariciar-la a poc a poc, primer el front, els forats dels ulls, els pèls
molls de les celles, el nas aguilenc, la boca… Li va venir a la ment el primer petó
que es van fer. Va recordar la sensació
del desig incontrolable que li generava abraçar-la amb força, el calfred que el va paralitzar en fondre's en els seus llavis.
Va sortir de la banyera, sense tovallola… xop. Va
caminar fins la galeria de la sala d’estar, i va obrir la finestra. Era febrer
i havia plogut tota la nit. Es va quedar allí dempeus i va deixar que l’aire
gèlid l’assequés. Volia sentir com els pèls se li eriçaven: senyal que encara
era viu. Es va vestir amb uns pantalons còmodes i vells, i amb l’últim jersei
que li havia regalat aquella noia, molts anys després. Va ser el darrer regal
que li havia pogut fer, abans que la vellesa li impedís de caminar pel carrer
amb autonomia. D’això ja feia un grapat d’hiverns, però el jersei lluïa com
nou. Era de color ocre, un color discret, com ella havia estat sempre. Es va
tapar el cap despoblat amb una boina de quadres grisos i verds.
Després va preparar-se l’esmorzar a la cuina. Un cafè ben
carregat, dues torrades amb mel, una poma. No s’ho va menjar amb gana, però el cafè
sí que el va assaborir amb tota la seva ànima. De fet es va prendre tot el que
hi havia a la cafetera.
Animat, va baixar els tres pisos a peu, i va sortir al
carrer. No plovia, però feia núvol. Li era igual. A ella li afectava molt quan
no hi havia sol, però per a ell el sol feia molt que havia deixat de sortir. La
llum se’n va anar quan ella va morir, uns mesos enrere. La foscor més absoluta
s’havia apoderat de tots els escenaris de la seva vida.
Es va asseure en un banc del carrer, disposat a
observar per darrer cop l’espectacle quotidià.
Va perdre la noció del temps. Va estar tantes hores
assegut en aquell banc que el cel ja s’estava apagant. Unes llums rosades el
ratllaven, just abans que es tenyís d’un blau profund i melancòlic. Havia
arribat el moment. S’havia imaginat que els instants abans els records
traspassarien el cervell incessantment però, la gent i les seves històries efímeres
l’havien evadit d’ell mateix. Ara ja era invisible i s’havia fos amb el vent.
Va baixar les escales del metro i va obrir les portes
de sortida, en la direcció oposada, per colar-s’hi. Era la primera vegada que
no pagava. Ja a l’andana, va caminar éssent més conscient que mai de cada pas
que feia. Va recórrer tot el tram, i es va atansar al cantó d’on venia el
metro. No volia cridar l’atenció. No estava nerviós. Ja sabia el que se sentia
sent una minúscula partícula d’aire. No tenia por de deixar de ser, perquè ja havia gairebé oblidat qui era. No mirava a ningú, però notava que hi havia més gent
esperant el tren. La pantalla digital marcava quaranta segons. Va fer una passa
endavant. Trenta-cinc segons. Una altra passa, lenta i decidida. Vint-i-cinc
segons i dues passes més. Només mig metre el separava del buit i podia veure-hi
els rails. Vint-i-tres segons. El vehicle feia trontollar les parets del túnel. Vint
segons. Va veure els seus ulls verd aigua. Va fer una passa més. Dinou segons. El peu dret ja no es recolzava a terra. Disset segons. Gairebé era lliure de la seva escafandre desgastada pels anys. Setze segons. La llum es va tornar a
encendre.
