"De vegades penso que no som nosaltres els que hem d'atrapar el moment, sinó que és el moment el que ens atrapa a nosaltres."
No hi ha explicació lògica per la qual les coses ens passen. Tot d'una, pots perdre la casa, la feina, la parella... sense ni tan sols intuir-ho. Però hi ha un punt que mai no falla: les desgràcies sempre venen juntes, com un dominó. De cop i volta, l'escenari de la teva obra, la que havies anat improvisant en els darrers anys, es desmunta. I llavors has de triar entre construir un decorat nou, més ferm, sense oblidar que es pot tornar a desfer en qualsevol moment. O bé hi ha l'opció de no tornar-lo a refer, continuar actuant-hi entre les migues opaques d'aquell decorat que alguna vegada havia brillat.
De tu depèn quina perspectiva esculls: veure l'enderrocament com una oportunitat o com una tragèdia. Pot ser una opció per canviar allò que no acabava d'encaixar. Sense pressa, quan ja no hi tens res a perdre, anar fent, sense la intenció d'arribar a cap lloc en concret. Amb paciència, les poques peces que quedaven a l'escenari tornen a encaixar. Reprens el paper de director que havies oblidat. Sents l'alegria que sorgeix del simple fet de ser-hi. Aprecies allò que has retrobat després de la destrucció, el més important, el que roman: l'essència. I en aquests moments de transició, de dies en els quals deixes que la vida flueixi a través teu, les coses bones comencen a florir. Ets conscient que només es tracta d'una pujada de la muntanya russa, i que de ben segur la seguirà una baixada, però, com vaig sentir en algun lloc: "la vida es un bolero y hay que saber bailarlo".
