"De vegades penso que no som nosaltres els que hem d'atrapar el moment, sinó que és el moment el que ens atrapa a nosaltres."
No hi ha explicació lògica per la qual les coses ens passen. Tot d'una, pots perdre la casa, la feina, la parella... sense ni tan sols intuir-ho. Però hi ha un punt que mai no falla: les desgràcies sempre venen juntes, com un dominó. De cop i volta, l'escenari de la teva obra, la que havies anat improvisant en els darrers anys, es desmunta. I llavors has de triar entre construir un decorat nou, més ferm, sense oblidar que es pot tornar a desfer en qualsevol moment. O bé hi ha l'opció de no tornar-lo a refer, continuar actuant-hi entre les migues opaques d'aquell decorat que alguna vegada havia brillat.
De tu depèn quina perspectiva esculls: veure l'enderrocament com una oportunitat o com una tragèdia. Pot ser una opció per canviar allò que no acabava d'encaixar. Sense pressa, quan ja no hi tens res a perdre, anar fent, sense la intenció d'arribar a cap lloc en concret. Amb paciència, les poques peces que quedaven a l'escenari tornen a encaixar. Reprens el paper de director que havies oblidat. Sents l'alegria que sorgeix del simple fet de ser-hi. Aprecies allò que has retrobat després de la destrucció, el més important, el que roman: l'essència. I en aquests moments de transició, de dies en els quals deixes que la vida flueixi a través teu, les coses bones comencen a florir. Ets conscient que només es tracta d'una pujada de la muntanya russa, i que de ben segur la seguirà una baixada, però, com vaig sentir en algun lloc: "la vida es un bolero y hay que saber bailarlo".
El que és el moment el que ens atrapa a nosaltres
ResponEliminaho diu la noia tan maca cap al final de la peli BOYHOOD.
mentre, amb el protagonista, miren el capvespre ataronjat
que es dissipa en l'infinitut de l'horitzó
i senten l'alegria del simple fet de ser-hi.
*PK
Es un placer leer a alguien que ve magia allí donde mira. Saber abandonarse en momentos de creatividad es muestra de inteligencia. Los demás estamos tan subsumergidos por las preocupaciones diarias, que nuestro cerebro se pone en modo de “supervivencia”. Ese es el modo en que dejamos de ver detalles y empezamos a colgar etiquetas: peligroso, urgente, oportunidad, complicado, sin beneficio, placentero etc. También es el modo en que cuando escribimos acabamos las frases con etcétera. Todo esto lo hacemos porque, atrasarse en el infinito de los detalles, supondría tal dedicación cerebral que acabaríamos ahogados. O ese es el miedo que tú sobrepasas. Tienes el valor que ya no tengo. Leerte me calma. Me regalas tus momentos de tranquilidad. Un espacio donde respirar; donde puedo volver a sentir que no soy un autómata; donde el sistema ya no me presiona. Eres valiente y te lo agradezco.
ResponElimina