Forn de Sant Jaume

Pot ser que el Forn de Sant Jaume, situat a la Rambla de Catalunya, número 50, sigui per aquells que hagin nascut a Barcelona, una pastisseria mítica on val la pena fer-hi cues immenses el dia de Reis per comprar un tortell de massapà i fruita confitada. O bé, durant la tardor, gastar-hi la meitat del sou en cent grams de panellets rebossats de pinyons. I per la verbena de Sant Joan, encarregar una coca quilomètrica amb traços ben gruixuts de crema pastissera. Només de pensar-hi se'm fa la boca aigua. Durant gairebé quatre anys vaig tenir el privilegi d'allargar el braç quan em venia de gust un panellet de coco, una trufa recent feta o un gotet d'orxata. Quins temps aquells!

Volia fer una petita entrada sobre la meva experiència al Forn, la qual va començar un dia, quan tenia dinou anys, que anava caminant per la Rambla de Catalunya amb la meva mare i un grapat de currículums a la mà. En un dels extrems del vidre de l'aparador, hi vam veure un cartell escrit a mà, gens glamurós, que posava "Es necessita dependenta a temps parcial". La meva mare em va dir, vinga, no t'hi animes? Gràcies a ella vam entrar i vam demanar pel cap de la pastisseria. Va ser la primera vegada que vaig veure el que després sempre més anomenaria "jefe", com si es tractés del capo d'una màfia siciliana. Un dels homes més carismàtics que he conegut, va sortir esperitat, com sempre, de l'obrador, amb les mans empastifades de farina i el davantal tacat de tots els sabors, sense estar per hòsties, em va fer tres preguntes mal fetes. "D'on ets?" (es referia a si era catalana  o "de fora" - com deia ell), "On vius?", "Ets puntual?". I a continuació, mirant-me a través d'unes ulleres plenes de ditades, em va dir: "vine demà a les 8 del matí, com no siguis puntual, començarem malament".

I allà vaig anar-hi l'endemà, morta de por. La primera frase que em va dirigir va ser: "No m'agrada que arribis tan justa nena, sigues més puntual d'ara en endavant", em va llançar un davantal i, abans de donar-me temps de lligar-me'l, em va dir que parés les mans i em va col·locar una safata repleta de croissants fumejants a cada mà. "Posa-les a l'aparador. Vinga!". Mentre caminava per l'obrador, amb el cor a cent per hora, la mà esquerra em va començar a ballar i... incontrolablement, els vint-i-tants croissants van fer mil tombarelles fins a xocar contra el terra, seguits del terrabastall de la safata de metall. "Hòstia tu! Cagundena! Quina manera de començar... Espavila, nena!".

Encara no sé com vaig aconseguir mantenir l'equilibri tot carregant safates amunt i avall, de vegades plenes d'ensaimades, d'enquesades o de coques; d'altres vegades farcides d'orxates, cafès i tès. Em vaig especialitzar en servir els clients de la terrassa i de la barra, sobretot després de comprovar la satisfacció de comptar les propines a final del dia. 

Durant els propers anys vam viure-hi mil històries, entre aquelles parets centenàries van sorgir amistats, amors, vam barallar-nos i reconciliar-nos, vam conèixer les històries més rocambolesques dels clients habituals - la majoria uns solitaris empedernits que era molt fàcil començar a estimar. Recordo aquella època com una de les millors que he viscut, de les més divertides, de les més riques per a l'ànima.

Encara ara, després d'haver patit molts més "jefes" a diferents feines, continuo anomenant-lo a ell el "jefe". Diumenge el vam anar a acomiadar. Costa fer-se a la idea que no tornarà a caminar pels passadissos de l'obrador del Forn Sant Jaume, que no tornarà a llegir el diari darrere el mostrador i a enrotllar-se sobre mil i un temes amb els clients que s'atreveixen a creuar la porta i penetrar en una nova dimensió, tan dolça com surrealista. És difícil imaginar-se el forn sense els seus crits, sense els seus comentaris, sense la seva mala llet i el seu sentit de l'humor. Però m'imagino que, des d'on sigui, esperarà que arribi l'hora de tancar per prémer el botó de la màquina enregistradora i comptar els bitllets acumulats durant la jornada -aquell era, sens dubte, el seu moment preferit-. Va ser una persona inimitable, que de ben segur no deixava indiferent a ningú, per ser tant directe i descarat. Aquells que l'havíem hagut de patir durant força temps, sabíem que darrere la façana de tio dur, sense massa miraments i que anava directe al gra, hi havia una mica de sensibilitat i una bona dosi de bondat.

Fins sempre, jefe.