Sobre els canvis

La vida és així d’imprevisible: en poc temps, pots passar de tenir una rutina establerta, a perdre tot allò que era “la teva vida” i començar de nou en tots els àmbits. Què és, llavors “la nostra vida”? O és que vivim moltes vides en una de sola? Allò que anomenem “la nostra vida” és sinònim de “la nostra rutina”? O simplement “la vida” defineix el fet de continuar estant viu?

El canvi és el que ho mou tot. De vegades, ens n’alegrem; d’altres, voldríem tornar enrere i recuperar allò que ja ha estat absorbit per l’oblit. En ocasions som qui decidim transformar coses de la nostra quotidianitat, perquè –entre nosaltres– sovint tanta repetició ens pot arribar a avorrir. Què passa, però, quan les coses canvien de cop i volta, sense haver-ho escollit? En aquests casos, no tenim el control sobre els canvis, i ens sentim febles i minúsculs envers les lleis intangibles, immutables i universals del misteri de l’existència. De sobte, tot se’ns cau a sobre. El fals sostre d’estabilitat que hem creat al voltant nostre es pot esmicolar en qüestió de mil·lèsimes de segon.

No podem controlar res del tot, només podem tractar de ser conseqüents amb allò que volem i amb les decisions que prenem. Hauríem d’aprendre a viure com les serps, acostumar-nos a canviar de pell cada cert temps.

Què difícil és trobar-li sentit a tot plegat si pensem que tot el que ens fa estar contents i bé, en algun moment s’esfumarà. Què difícil és lluitar per les coses si creiem que de res servirà, perquè al final tot s’acabarà. Què difícil és creure en algú si pensem que tothom és passatger, que algun dia desapareixerà de la nostra vida. Què difícil és creure en l’amor si estem convençuts que això també és temporal, que no el podrem retenir, que volarà, com la pols...

Però si, tot i tenir en compte que tot caducarà, canviem el punt de vista... Si deixem de buscar-li el sentit a cada cosa, i ens plantegem que POTSER NO N’HI HA CAP, de sentit! Que no tot ha de servir per alguna cosa, que no tot ha de ser perenne, que no tot ens ha de pertànyer, que no tot ha de ser  sempre igual...

“También, a veces,

en la superfície de los riachuelos,

se forman burbujas en el agua,

que nacen y se deshacen

Y no tienen ningún sentido

salvo el de ser burbujas de agua”.

                                              Pessoa

Siguem, doncs, bombolles d’aigua, sense cap sentit, desfem-nos i fem-nos mil i un cops, sempre diferents, però sense perdre l’essència, que és el que ens defineix. I, el dia que tot s’acabi, desapareixerem. Morir serà, per a nosaltres, el darrer canvi. Però la resta ni s’immutarà. Tot seguirà el seu curs quan ja no hi siguem. I no passa res, perquè, com va dir Tolstoi: “Al igual que los animales de este bosque, viviré, moriré, y la hierba seguirá creciendo”.