Cactus

Cicatrius

Aquests dies penso en les cicatrius que la vida ens va gravant en el teixit volàtil de l'ànima. Quan la ferida és recent, profunda i encara no està curada, dóna la impressió que mai no es tancarà, que cada pensament incisiu la reobra uns mil·límetres i la sang deixa de ser seca i torna a ser fresca i vermella. 

Les ferides de l'ànima, diuen, fan les persones més belles, un cop se'n recuperen. El dolor que provoca una decepció, una pèrdua... un dol, en definitiva, fa que ens enfortim i que seguim caminant, potser més lleugers, més incrèduls i més a l'expectativa. 

Avui un algú m'ha explicat que troba a faltar constantment la seva mare, fins i tot dos anys després de la seva mort. M'ha dit que les primeres hores del matí són les més dures: tot sol, gairebé sense cotxes, el sol traient el cap de darrere els edificis més alts... I la seva mare envaint tota la seva ment. Totes les coses que vol explicar-li, i no pot. Tots els moments que voldria compartir, i no pot. Troba a faltar la seva mirada, que ja no existeix, que ja no tornarà a veure. I pensa que mai podrà lliurar-se d'aquesta tristesa. Que mai aprendrà a viure amb la seva absència.

Però, mentre me l'escoltava, he pensat que sí, que sí que aprendria a viure amb l'absència de la seva mare. Que encara no la vegi, ella continuarà viva a la seva ment, podrà explicar-li tot el que vulgui, compartir-hi els moments.

El temps va fent el seu efecte, va curant a poc a poc, va difuminant les emocions, va allunyant els pensaments, va confonent els sentiments...