Oscuridad

-Oscuridad-

Sonrío como una autómata

para ocultar la oscuridad

que me ahoga

ahora que te siento

definitivamente lejos

de mí.

Tan cerca llegamos a estar

los dos,

el uno del otro.

Tan lejos viajamos,

sin movernos,

hacia otra realidad.

Aunque fui yo quién dibujó

este punto y final,

me es imposible

imaginarme

sin tu piel.

Viaje a alguna o ninguna parte

-Viaje a alguna o ninguna parte-

Los edificios de colores quedan lejos ya de aquí,

y con ellos el bullicio y las gentes

y los bares y las voces

difuminadas en el aire.

He recorrido calles empinadas

que me han llevado a ninguna parte.

Me he sentado en bancos

que me han recordado a tantos otros

donde he pasado ratos.

He comido en bares

en los que podría acostumbrarme

a tomar café cada mañana,

en una posible vida paralela

que nunca empezará.

Le he sonreído a alguien,

he visto algunos perros ladrar

y las basuras llenas.

Puertas cerradas y puertas entreabiertas,

también.

Todo se evapora a un ritmo trepidante

y el paisaje se vuelve del todo verde,

verde esperanza.

Vistes al mar

Hi ha carrerons del barri gòtic en què, rere l'aparent vaivé de turistes i la liquidesa dels dies i les coses, hi persisteix una xarxa de lligams entre els botiguers, els que viuen per allà i els clients habituals. De ben segur que a totes les guies de Barcelona hi apareix com a obligada la visita a la xurreria del carrer Banys Nous, un cubicle amb olor d'oli reescalfat que avui dia es caracteritza per llargues cues de visitants i els flashs de les seves càmeres, amb el fum dels xurros recent fets de fons d'imatge.
Quan l'estiu ens abandona definitivament, deixem de fantasiejar en gelats a la vora de la Villa Olímpica i localitzem el desig d'hivern al carrer Petritxol. Una bona xocolata calenta, espessa i fosca, amb un toc especial de canyella. Acompanyada de melindros o, pels més agosarats, de xurros. I algú s'ha preguntat mai d'on vénen, els xurros de les xocolateries de Petritxol? Doncs bé, d'uns carrers més avall, tot baixant Petritxol, creuant la Plaça del Pi, seguint recte i, abans de topar-se amb la Plaça del Milicià Desconegut, endinsant-nos pel Carrer de l'Ave Maria per desembocar a Banys Nous. Sí: els xurros són fets a la xurreria més mítica de Barcelona. Però no vénen pas sols, ni els envia una d'aquestes empreses noves que es mouen en bicicleta, no. Fins fa molt poc, pagaven quatre duros a un senyor jubilat anomenat Luis. Aixecava poc més de metre i quaranta de terra, guarnit d'una densa cabellera blanca i un remolí d'arrugues que li dibuixaven una expressió intensa al rostre. Amb una mà, sempre carregava una bossa de tela a reventar de xurros fumejant. Amb l'altra, sostenia una cigarreta que s'acostava ara sí i ara també a la boca. Els pocs instants que no xuclava tabac, se li dibuixava un somriure als llavis sense voler-ho. Aquest era el senyor Luis, i parlo amb passat perquè fa unes setmanes va deixar de recórrer els seus carrers preferits, aquells que guarden per sempre les seves passes. Hi ha llocs que només són especials pels moments que hi vam viure, per les persones que hi vam conèixer.
El Luis va néixer sol. Va ser abandonat el mateix dia de començar a estar viu, al sud d'Espanya. El van acollir diverses famílies, però l'anaven retornant a l'orfanat quan ja no se'n podien fer càrrec. La família que el va tenir més temps el volia més per fer-lo treballar que no pas per criar-lo. Per això, enlloc de dur-lo a l'escola, l'obligaren a treballar a la granja i a l'hort. Allà va aprendre molt sobre cultiu i sobre plantes, però mai no va saber llegir ni escriure. Amb setze anys va venir a Barcelona perquè uns coneguts li oferien un lloc de treball com a jardiner a cases de rics. Allà va treballar tota la seva vida activa, fins que, jubilat, amb una pensió mínima, va començar a repartir xurros per guanyar-se un sobresou. Va morir sol, en una habitació freda d'hospital, en qüestió d'hores des que s'havia començat a trobar malament. Va estar-s'hi tres freds i llargs dies més, al soterrani de l'hospital, abans que l'ajuntament li assignés dia, hora i forat al Cementiri de Montjuïc. L'altre dia el vaig anar a veure, és en un nínxol sense nom amb vistes al mar. Des d'allà se senten amb més claredat tots els sorolls: el vent removent la cinta d'una corona de flors seques, el cant dels ocells, la sirena d'un vaixell de fons. Enmig del silenci em van venir moltes preguntes al cap: com és possible que algú de qui els pares es van desempallegar al néixer, que mai va rebre la més ínfima mostra d'estimació, fos capaç de desprendre tanta tendresa i compassió al llarg de la seva vida? És que la bondat no s'aprèn, sinó que ve de sèrie? Com és que la majoria d'humans intentem sense parar fer coses en vida que ens garanteixin ser recordats per un temps (tenir fills, escriure un llibre, fer quelcom important...), i ell va viure amb discreció, igual que va morir, sense preocupar-se de ser oblidat?
Aquest escrit és una crida. Una crida a la seva memòria. Tots aquells que vau tenir la sort de conèixer-lo, de creuar-vos amb ell pels carrerons del gòtic, de compartir somriures afables i converses efímeres amb ell, siusplau, recordeu-lo. Penseu en ell quan torneu al carrer Petritxol. Recordeu-vos d'aquesta història quan passeu per una xurreria. Imagineu-lo deambulant per la Plaça del Pi quan torneu a treure el cap per allà. Feu-ho per a ell. Perquè el seu nom quedi imprès en la memòria col·lectiva i honorem la bondat d'un ésser que va fer el seu camí amb dignitat, honradesa i donant amor sense gairebé rebre'n a canvi. Descansa en Pau, Luis, gràcies per tot el que em vas ensenyar, sense saber-ho.  I gaudeix de les vistes.