El color verd dels
arbres predominava per sobre de les immenses extensions de camps de blat,
banyades, de vegades, enllà a l’horitzó, d’un blau càlid del mar d’estiu.
Aquests eren els quadres més grans que solia vendre, perquè els petitons, que
acostumaven a ser aquarel·les, sempre captaven motius de Barcelona: balcons,
edificis, bancs ocupats per gent… I tots aquests mons imaginaris, ara
tangibles, en certa manera, s’agrupaven en un caos ordenat al voltant de qui va
donar-los vida. Qui el veiés per primer cop, devia pensar que n’hi quedava
poca, a aquell senyor, de vida. Però per les seves venes n’hi corria més que no
pas per les d’un adolescent.
De seguida li ho vaig
detectar, en creuar-me, aquell dia, i per primera vegada, la mirada amb aquells
ulls foscos emblanquits per un indici de ceguesa. Hi havia una espurna que els
feia brillar encara que cap llum els il·luminés. Era alegria. No trobo mot
millor per descriure allò que s’amagava rere les seves ametlles torrades. És
fàcil ser alegre durant l’edat tendra. De fet, no ser-ho, hauria d’estar
prohibit. Però, quants de nosaltres podrem aferrar-nos a aquesta virtut,
passats els vuitanta, amb la silueta de la mort, difosa, aproximant-se en la
llunyania?
En Jaume era baix i
reforçat, enlloc de caminar, semblava que flotés amb l’ajut d’un bastó que un
veí del poble, ja enterrat, li havia polit, envernissat i, fins i tot, hi havia
inscrit les inicials. No avançava en línia recta, sinó que els malucs li
ballaven ara a l’esquerra, ara a la dreta. Quan el veia venir, tot sovint patia
que no perdés l’equilibri i caigués. Per això sortia de darrere el mostrador,
discretament, i anava a rebre’l quan encara era a uns metres de la porta. Ell
mai no m’ho havia demanat, però de seguida que el saludava, enrotllava la seva
mà al meu braç amb força i ens acompanyàvem, l’un a l’altre, cap a l’interior
de la botiga. Abans de res anava al lavabo, que era el motiu principal pel que
deixava la parada de la Plaça del Pi a càrrec d’un company i visitava el comerç
on jo, per aquella època, treballava. Després de buidar la bufeta, petàvem la
xerrada una estona. Al principi eren estones breus, agradables, farcides de
tòpics i d’algunes pinzellades sobre la seva vida i, molt de tant en tant,
sobre la meva –ja ho diuen, que als vells els agrada parlar del que ha estat el
seu pas pel món. I a mi m’agradava d’allò més escoltar-lo. Esperava que
arribessin els caps de setmana –venia pintures només dissabtes i diumenges– per
saber alguna cosa més de la seva trajectòria, dels seus gustos, de la seva vida
privada i, fins i tot, de les seves pors actuals.
Més tard vaig adonar-me
que alguns diumenges no acudia sol a la parada de quadres. El que quedava de la
seva esposa s’asseia pacientment tot el matí per fer-li companyia. Alguna part
d’ella s’havia esmunyit en els últims mesos i, tot i que el deteriorament era
ràpid i cruel, la seva presència feia els diumenges més càlids al Jaume. Un dia
la vaig conèixer, va venir al lavabo de la botiga, també. En Jaume me la va
presentar, però ja no en recordo el nom. Una cara encara rodona i de pell fina,
decorada amb un grapat de cabells blancs i dèbils, emmarcaven una mirada
raptada per la follia d’un present a punt de ser oblidat. No arribava a mirar
directament als ulls del seu interlocutor i un no sabia si se n’adonava
d’alguna cosa del que passava al seu voltant. I el seu marit, el pintor, era
allí, al seu costat, agafant-li la mà ben fort. La tractava com una nina,
d’aquelles fràgils que en el més mínim descuit poden trencar-se. Aquell dia
vaig sortir de la botiga per observar com s’allunyaven, a pas de cargol. Els
pantalons beix d’ella estaven mullats. Ell la rodejava per les espatlles. Abans
de girar la cantonada, van parar-se un instant a agafar una alenada d’aire. El
li va recol·locar el mocador del coll i, abans de tornar a posar la mà on la
tenia, va acariciar-li delicadament el clatell.
Una setmana més tard em
va dur un diari, escrit a mà. Tenia forma de llibre, de tapes dures i llom
gruixut. Recordo que me’l va donar embolicat en papers de diari enganxat, pels
extrems, amb petits trossos de cinta adhesiva. Mentre estirava els seus braços
per lliurar-me’l, vaig imaginar les seves mans artrítiques, que havien usat
tants pinzells, articulant-se entre els paperots plens de notícies, produint el
crec-crec d’un diari arrugant-se. Em
va demanar que no l’obrís fins que arribés a casa, després de la feina, i que,
un cop ho fes, tenia dues setmanes per llegir-me’l i retornar-l’hi. Això sí, em
va demanar un favor al qual no em podia negar: que li escrivís un parell de
pàgines a la part del darrere, on havien quedat unes quantes fulles en blanc,
enraonant del que m’havia semblat el relat de la seva vida.
Vaig sentir un nus a
l’estómac en començar a llegir aquella biografia. Sentia que era un material
massa íntim i que havia obert les portes de la seva ànima a una desconeguda.
Però suposo que, així com jo havia vist tant en els seus ulls, els meus li
havien transmès la confiança necessària com per encomanar-ne una empresa com
aquella. No volia defraudar-lo. Vaig llegir la història en un parell de dies,
però vaig trigar més d’una setmana en redactar la meva valoració. Ell havia
impregnat cent pàgines amb paraules de tinta blava, intercalant-les amb fotografies
en blanc i negre que alguna vegada la seva mare devia haver dut en el
bitlleter. Fotografies de la infantesa, del casament, del primer fill, del
segon, dels pintors de la Plaça del Pi cinquanta anys enrere...
La major part del relat
se centrava en els anys de joventut, que recordava amb una felicitat gairebé
exempta de melangia. Sempre rondava pel seu poble amunt i avall en bicicleta,
parlant amb els vilatans i, sobretot, amb una veïna molt maca de la qual el
servei militar el va separar. En tornar, ella ja era casada amb un altre veí
del poble. Mai no va arribar a oblidar-la i, després de tota una vida feta,
encara fantasiejava amb com hagués estat compartir-la amb aquella noia. Suposo
que tot el que ens envolta és fruit d’un atzar indomable.
En Jaume estava
satisfet, però, de tot plegat. Havia dut tres fills al món, havia compartit
tota la vida amb una bona dona i, a més, havia viscut de la seva passió: la
pintura. En les últimes planes mostrava preocupació pel futur, que es
presentava més fosc que mai. Semblava que començava a témer que li fallessin
les forces que el mantenien dempeus. Al final de tot feia una reflexió sobre
com, en un sol mes, havia resumit vuitanta-nou anys de vida. Això em va fer recordar
el que va dir Oscar Wilde: “De vegades podem passar-nos anys sense viure en
absolut i, de cop, tota la nostra vida es condensa en un sol instant”. Potser
la vida consisteix en saber atrapar moments d’èxtasi repartits en un temps de
simple existència.
Quinze dies després de
rebre el manuscrit, l’hi vaig retornar, però aquest cop hi havia tres pàgines
més tintades. Ell em va regalar el tresor de llegir els seus
sentiments, els del Jaume artista, el pare, el fill, l’amic, el simple mortal...
No podia negar-me a obrir-li el meu interior, per insignificant que em semblés
en contrast amb el seu, esculpit pels anys i l’experiència. He oblidat el
contingut de la meva valoració, però encara recordo el que em va dir, el cap de
setmana següent, quan ja l’havia llegida: “Feia molts anys que res em feia
emocionar tant. Gràcies per llegir-me amb atenció, gràcies per prendre’t el
temps d’escoltar la meva història.”
Avui he pensat en el
Jaume, des del meu escriptori, tot alçant la mirada i centrant-la en les flors
roses que cauen del balconet que ell va pintar. Va ser el seu regal a canvi d’haver acomplert el
favor que em va demanar. El tinc molt a prop meu, cada dia. Encara que faci més
de quatre mesos que va deixar de trepitjar la Plaça del Pi, per sempre. Una
part del Jaume resideix ara en mi, en aquestes línies i en la ment dels que us
heu pres el temps de llegir-les.
