Llibre d'absències - Miquel Martí i Pol

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Nostàlgia

La nostàlgia és un pes suau però tenaç que, de vegades, s'acomoda sobre les teves espatlles i t'acompanya durant un parell de dies. Sense cap motiu concret apareix... potser per una cançó que vas escoltar, una fotografia, una olor, un somriure... Sensacions que et transporten a moments ja arxivats que pots assaborir tot recordant-los. La dolçor de reviure'ls amb els ulls closos es torna una mica àcida quan t'adones que ja només existeixen a la teva ment. 

Sovint em passa que després de moments d'èxtasi i felicitat, m'absorbeix una nostàlgia incomprensible, subtil... simplement una petita punxada persistent al cor que dura unes quantes hores. 

...La lluita inútil de tractar d'atrapar els destalls de plenitud.

O la sensació de saber-se fràgil en la immensitat.

...Compartir segons amb una ànima que et comprèn.

Entendre, per un instant, la simplicitat de tot plegat.

Caure, després, de nou, en l'espiral que esdevé de la realitat tangible.

...Observar un paisatge indescriptible. Emmudir. No ser capaç d'explicar-lo a ningú.

L'alegria de ser-hi un dia més, de tenir a prop a aquells que estimes... 
tot i que no els ho expressis amb paraules, perquè és un sentiment desbordant.

Un dia és ple de moments-

i una vida... què és una vida?

El més important d'una vida es condensa en milers d'instants d'intensitat 

-de vegades en companyia, d'altres sols, potser en silenci.

Si alguna vegada us sentiu nostàlgics, no deixeu que aquest sentiment s'apoderi mai del tot de vosaltres. Els records són proves del camí recorregut, de tot allò que hem compartit, que hem après, que hem estimat i que ens han estimat. El passat ens dóna l'energia per caminar amb il·lusió cap a la incertesa dels dies que vindran.

I si algun dia s'apaga el llum, podrem dir que hem exprimit fins l'última gota les oportunitats que ens han estat donades pel simple fet d'estar vius i formar part de l'aventura d'haver-hi estat.

Si el temps ha de fugir

Si el temps ha de fugir

d’entre els meus dits,

vull que ho faci mentres aquests

caminen sobre la teva pell

i es cargolen entre els pèls del teu pit.

I si res ha de tenir un sentit,

vull oblidar-me’n per un instant,

quan els nostres llavis juguin

i es perdin entre petons sense temps ni espai.

Si m’agraden els teus ulls

És perquè no prometen,

ni menteixen,

sinó que són incerts i ingenus,

plens de llibertat,

com tu.

I si tot ha de tenir un final,

no m’avisis quan arribi,

només regala’m un petó

i ves-te’n.