Hi ha dies que et lleves i t'adones que estaves millor a la dimensió onírica que a la real, si és que alguna de les dues existeix del cert. Vivim en un món que es regeix per l'absurditat i el valor que més proclamem és que som éssers racionals. Si estem massa centrats en admirar-nos a nosaltres mateixos, com podem apreciar la bellesa que ens envolta? Submergits en una bombolla en la qual som una trista xifra imprescindible, només volem destacar d'entre la resta. Consumistes, creiem que som lliures per escollir la roba amb què vestim i que ens identifica amb un cercle social o amb un altre. Creiem que som lliures perquè podem planificar com vulguem el nostre temps lliure, el cap de setmana. Podem escollir l'alcohol que volem pels combinats de dissabte a la nit, la qual "lliurement" destinem a evadir-nos de les preocupacions d'una feina que ens menja tres quartes parts de la vida. Diumenges de ressaca ens sentim molt bé si anem a fer esport, a veure alguna zona verda o a dinar amb la família. I dilluns s'inicia una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana... Això sí, som molt importants, potser perquè el cap ens ascendeix a l'empresa, o potser perquè li hem agradat a algú que ens feia gràcia, perquè els altres pensen que som genials... i el temps passa, i la nostra vida ha estat tan insignificant com la d'una formiga que ha construït un niu immens, però que la petjada d'un nen és capaç de destruir.
Inspira, expira... inspira, expira... no ets res, no ets ningú. I què? No és millor viure sabent-ho que haver d'enganyar-nos i enganyar fent veure que som especials? ...m'alleuja pensar que no sóc més que una d'aquelles formigues, com tothom...
