Where to, miss?

Bingo

Tenia els ulls blaus, molt grans i expressius. Era divertit i diferent a la majoria del que havia conegut fins llavors. Ens vam deixar endur pel moment, perfumat de converses fetes de   paraules i silencis. Hi havia química, rèiem i ens ho passàvem bé.

Un dia vam entrar en un bingo per observar i ser partíceps d'aquest submón tan misteriós propi d'una altra realitat, que cobra vida darrere les lletres il·luminades que inciten a entrar-hi. Sorprenentment, el local era ple de bat a bat, ens va costar trobar un lloc per seure. Si una càmera hagués rodat l'escena des de dalt, el paisatge estaria compost per cranis despoblats i cabells blanquinosos o lilosos encara semi-cargolats per l'efecte dels rulos. La mitjana d'edat rondava els setanta. Em vaig preguntar si en aquell univers artificial s'hi deuen fraguar també belles històries d'amor, de tant en tant, entre joc i joc.

Els retoladors vermells per marcar els números rodaven pel damunt les taules, alguns sense tap, ja secs. Vam jugar un parell de cartrons desafortunats. Crec que ell s'ho estava passant bé fins que va ser conscient de l'absurditat que es respirava en l'ambient. N'hi ha que es pregunten com poden aturar el temps, fer que aquest deixi de córrer per uns instants. Una resposta la poden trobar en aquest lloc comú: el bingo. Un racó per ànimes solitàries, conformades, enfonsades, que persegueixen la sort fins la sacietat, encallats entre les parets d'una sala on no existeix temps ni espai, només importa el joc. Els cambrers semblen trets d'una altra època, amb armilles vermelles, els cabells engominats, perfums carregats. L'enveja i la competitivitat regnen en l'ambient, on els que no desisteixen s'acabaran emportant el pot tan desitjat, per invertir-lo, l'endemà, en una altra ronda...

Quan entres en un lloc així i l'observes com a espectador, t'adones que ets al davant d'una metàfora de com funcionen les coses. De vegades vivim encegats, perseguim quelcom que no és la finalitat en sí mateix, sinó que és la justificació del trajecte.

Vam sortir del bingo i potser ens vam sentir una mica més vius que tots aquells que van quedar-s'hi. Els cotxes, la gent, les botigues, els llums del carrer, ja il·luminat...l'aire fresc contra la cara. Un passeig per endavant.

Ignorància

Peshawar. 16 de desembre de 2014.

No van donar opció. Els seus ulls no eren humans. Guardaven tota la maldat que corromp aquest món. Tota la ignorància. Tota la ràbia. Eren el foc de la feblesa humana que no és capaç d’admetre com d’insignificant és la seva presència en aquesta vida. Sí, la ignorància, que és l’única que els permet creure’s portaveus de la veritat. Els extremistes el miraven als ulls i l’obligaven a recitar un passatge de l’Alcorà. El seu millor amic sí que se’l sabia però l’estat de xoc es va apoderar d’ell i no va poder emetre paraula. La resposta va ser un tret al cap. Ell no sap d’on va treure les forces, però amb un fil de veu va ser capaç de pronunciar les paraules que algú va escriure un dia en un llibre, sense pensar quant mal arribarien a fer. Unes frases que li van arruïnar la vida, sí, perquè quin sentit té per a ell viure amb la imatge dels seus amics esquitxant-lo amb la sang dels seus caps explotant? Com seguir quan et persegueixen cent quaranta ànimes que no comprenen per què no són ja al món? Què han fet malament per no poder seguir vivint? Per no poder seguir aprenent? Per no tenir dret a anar a l’escola i obrir un llibre, i llegir, i fer deures, i fer exàmens, i jugar a l’hora de l’esbarjo, i parlar amb els companys, i discutir amb un professor? Per què mai més tornaran a parlar amb els seus pares, ni a jugar amb els seus germans, ni mai tindran dret a entendre que en aquest món existeix el mal i aquest és intrínsec en els éssers humans? Com seguir vivint si no existeix una resposta justificable que expliqui el motiu d’aquestes morts. Si no hi ha justícia terrenal que valgui per fer pagar el dolor de tanta gent… Per què? Per què? Per què? Per què? Per què? Per què?! No hagués estat millor haver rebut un tret al cap, també?

I això passava fa un parell de dies a Pakistan, en una escola. I què fèiem nosaltres en aquell moment? Mentre a l’altra punta del món violaven una noia. I a l’altra un milionari es compra una mansió. I a l’altra un nen es moria de set. I a l’altra uns pares abandonaven la seva criatura. I el món segueix rodant, dia a dia, nit a nit...I la ignorància el consumeix sense fre. I nosaltres no podem fer res més que ajupir el cap i mirar-nos el melic.

What's left to say...?

Do you remember how this first begun?
Teeth were white and our skin was young
Eyes as bright as the Spanish Sun
We had nothing we could hide

Now my dear we are two golden leaves
Clinging desperately to winter trees
Got up here like a pair of thieves
While the sirens blare outside

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Do you remember how this started out?
So full of hope and now we're filled with doubt
A dirty joke we used to laugh about
But it's not funny anymore

I fear I choke unless I spit it out
Still smell of smoke, although the fire's gone out
Can't live with you, but I die without

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Libertad

“El mundo se halla impregnado de cosas valiosas, de virtualidades y riquezas infinitas

que reclaman al alma. Toda la naturaleza palpita en el corazón del hombre. La vida sale

de sí misma, se proyecta hacia el futuro e inicia la línea de una trayectoria. El hombre

quiere las más hermosas estrellas del cielo y toda la sublime voluptuosidad de la tierra.

Nada próximo ni remoto puede calmar la agitación profunda de su corazón. Del choque

de las fuerzas e impulsos en conflicto es preciso que surja la silueta de una acción

precisa. Es preciso conquistar todos los días la libertad y la vida. El hombre es el único

ser viviente capaz de perdición. El animal vive y muere. El hombre además se pierde.

La educación es una empresa de salvación. «Ganarse la vida», la vida personal auténtica en la lucha por la existencia personal y radical, contra los elementos de disolución y perdición, constituye esencialmente su principio y su fin. Es preciso hallar en el choque de las fuerzas impulsivas y de las resistencias ciegas la línea luminosa que señala para cada persona la conciencia clara de un destino que hay que cumplir. No otro es el

sentido de la vocación. Mediante ella cada cual es llamado a algo intransferible. La

función de la educación no es otra que promover, orientar y fomentar la vida hacia el

cumplimiento de su propio mandato. En la vocación se halla la propia ley y en su

cumplimiento la afirmación de la libertad y de la personalidad. El «deber ser» ideal se

concreta así en la fórmula de un imperativo personal intransferible. La naturaleza

racional se precisa y concreta en cada cual mediante la fidelidad al destino propio. Es

preciso que cada cual sea lo que es – según el precepto pindárico – con toda verdad y

fidelidad.

De ahí un sentido luminoso de comprensión, de reverencia y de profunda tolerancia.

Toda personalidad tiene derecho al cumplimiento de su deber, a trazar sobre el

universo la línea melódica de su existencia. Toda conciencia es sagrada. Sólo es digna

de esta reverencia en cuanto cumple en efecto un destino y proyecta sobre el mundo.

Una radiación de luz auténtica. Y esto para los hombres y para los pueblos. Sólo siendo

en verdad uno mismo es posible ponerse al servicio de algo, realizar una misión

personal y adquirir, por tanto, un sentido de valor universal, único e intransferible.”

J. Xirau, Obras completas II

Alguien que...

Que en sus brazos me sienta una niña pequeña, sonría, le mienta y se trague mis penas..
Que sacuda mi cama como un animal, y que por la mañana me deje pensar.
Que no sea muy bueno, que no sea muy malo. Y si me hace regalos, que no le cuesten dinero.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que no quiero más chulos que no traen un duro, 
ni tíos muy feos con un gran empleo.
Que no quiero borrachos ni locos de atar,
ningún mamarracho que me haga llorar.
Ni chicos perdidos buscando a mamá,
ni tipos muy finos que luego te la dan.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alquien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que me lleve a la feria y luego a bailar,
que me bese en la hierba,
no pediré nada más.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por míííí.....