Setze segons

Va sonar el despertador a les set del matí. Abans d’anar a dormir havia decidit que no s’aixecaria per anar al lavabo, i així va ser: l’olor dels llençols encara humits l’havia despertat uns minuts abans que l’alarma trenqués el silenci. Es va llevar i, descalç, va anar fins al bany, sentint el contacte fred de les rajoles del terra. Va engegar la dutxa i va deixar que l’aigua ragés una bona estona, perquè estigués ben calenta. Es va despullar amb parsimònia, tirant la roba delicadament a terra. El seu cos arrugat va reaccionar al primer contacte dels rajos d’aigua gairebé bullint. La dutxa va durar fins les vuit. Es va ensabonar la pell, mil·límetre a mil·límetre. A la cara s’hi va aturar. Va acariciar-la a poc a poc, primer el front, els forats dels ulls, els pèls molls de les celles, el nas aguilenc, la boca… Li va venir a la ment el primer petó que es van fer. Va recordar la sensació del desig incontrolable que li generava abraçar-la amb força, el calfred que el va paralitzar en fondre's en els seus llavis.

Va sortir de la banyera, sense tovallola… xop. Va caminar fins la galeria de la sala d’estar, i va obrir la finestra. Era febrer i havia plogut tota la nit. Es va quedar allí dempeus i va deixar que l’aire gèlid l’assequés. Volia sentir com els pèls se li eriçaven: senyal que encara era viu. Es va vestir amb uns pantalons còmodes i vells, i amb l’últim jersei que li havia regalat aquella noia, molts anys després. Va ser el darrer regal que li havia pogut fer, abans que la vellesa li impedís de caminar pel carrer amb autonomia. D’això ja feia un grapat d’hiverns, però el jersei lluïa com nou. Era de color ocre, un color discret, com ella havia estat sempre. Es va tapar el cap despoblat amb una boina de quadres grisos i verds.

Després va preparar-se l’esmorzar a la cuina. Un cafè ben carregat, dues torrades amb mel, una poma. No s’ho va menjar amb gana, però el cafè sí que el va assaborir amb tota la seva ànima. De fet es va prendre tot el que hi havia a la cafetera.

Animat, va baixar els tres pisos a peu, i va sortir al carrer. No plovia, però feia núvol. Li era igual. A ella li afectava molt quan no hi havia sol, però per a ell el sol feia molt que havia deixat de sortir. La llum se’n va anar quan ella va morir, uns mesos enrere. La foscor més absoluta s’havia apoderat de tots els escenaris de la seva vida.

Es va asseure en un banc del carrer, disposat a observar per darrer cop l’espectacle quotidià.

Va perdre la noció del temps. Va estar tantes hores assegut en aquell banc que el cel ja s’estava apagant. Unes llums rosades el ratllaven, just abans que es tenyís d’un blau profund i melancòlic. Havia arribat el moment. S’havia imaginat que els instants abans els records traspassarien el cervell incessantment però, la gent i les seves històries efímeres l’havien evadit d’ell mateix. Ara ja era invisible i s’havia fos amb el vent.

Va baixar les escales del metro i va obrir les portes de sortida, en la direcció oposada, per colar-s’hi. Era la primera vegada que no pagava. Ja a l’andana, va caminar éssent més conscient que mai de cada pas que feia. Va recórrer tot el tram, i es va atansar al cantó d’on venia el metro. No volia cridar l’atenció. No estava nerviós. Ja sabia el que se sentia sent una minúscula partícula d’aire. No tenia por de deixar de ser, perquè ja havia gairebé oblidat qui era. No mirava a ningú, però notava que hi havia més gent esperant el tren. La pantalla digital marcava quaranta segons. Va fer una passa endavant. Trenta-cinc segons. Una altra passa, lenta i decidida. Vint-i-cinc segons i dues passes més. Només mig metre el separava del buit i podia veure-hi els rails. Vint-i-tres segons. El vehicle feia trontollar les parets del túnel. Vint segons. Va veure els seus ulls verd aigua. Va fer una passa més. Dinou segons. El peu dret ja no es recolzava a terra. Disset segons. Gairebé era lliure de la seva escafandre desgastada pels anys. Setze segons. La llum es va tornar a encendre.

Bombolles de xiclet

Al metro tothom estava en silenci, submergit en converses fetes de paraules buides fruit de l'avorriment, intercanviades amb rapidesa i impulsivitat, a través del teclat d'un mòvil. La majoria dels que es trobaven en el vagó estaven massa abduïts per la gran oferta d'entreteniment dels seus telèfons com per adonar-se del què passava al seu voltant. A mí aquell trajecte curt m'ha canviat el dia. Mentre observava acuradament la gent (en realitat és genial que tots mirin les pantalles per poder-los analitzar sense haver de dissimular...), he començat a sentir el riure d'un nen petit. Quan l'he localitzat, m'ha sorprès descobrir que jo era el motiu del seu divertiment. Distreta, estava fent bombolles amb un xiclet sense gust que mastegava des de feia més de dues hores. El nen m'estava observant i ha capturat l'instant de la bombolla. En qüestió de segons, he adoptat el rol de pallasso, fent totes les bombolles possibles en les dues parades que em quedaven. Ell no parava de riure, aplaudint i tot. Ningú s'ha adonat de la nostra obra de teatre improvisada, ni tan sols el seu pare, que també tenia la mirada fixe en el mòvil. Això encara ho ha fet més especial: ha estat el nostre secret, les nostres entremaliadures efímeres... quan hem arribat a Plaça Espanya, m'he aixecat per baixar, i m'ha semblat que ell ho entenia. Des del cotxet, m'ha allargat el braç per acomiadar-se, i ens hem apretat la mà i la maneta, com pactant que aquella aventura ingènua quedaria entre nosaltres per sempre.

Els dos hem compartit uns moments del nostre dia, jo asseguda al metro, ell a la seva cadireta. Ell ha estat qui m'ha recordat que no he de tornar a oblidar, entre el cúmul de dies rutinaris i preocupacions banals, on reposa la màgia.
Gràcies angelet... :)

Sobre els canvis

La vida és així d’imprevisible: en poc temps, pots passar de tenir una rutina establerta, a perdre tot allò que era “la teva vida” i començar de nou en tots els àmbits. Què és, llavors “la nostra vida”? O és que vivim moltes vides en una de sola? Allò que anomenem “la nostra vida” és sinònim de “la nostra rutina”? O simplement “la vida” defineix el fet de continuar estant viu?

El canvi és el que ho mou tot. De vegades, ens n’alegrem; d’altres, voldríem tornar enrere i recuperar allò que ja ha estat absorbit per l’oblit. En ocasions som qui decidim transformar coses de la nostra quotidianitat, perquè –entre nosaltres– sovint tanta repetició ens pot arribar a avorrir. Què passa, però, quan les coses canvien de cop i volta, sense haver-ho escollit? En aquests casos, no tenim el control sobre els canvis, i ens sentim febles i minúsculs envers les lleis intangibles, immutables i universals del misteri de l’existència. De sobte, tot se’ns cau a sobre. El fals sostre d’estabilitat que hem creat al voltant nostre es pot esmicolar en qüestió de mil·lèsimes de segon.

No podem controlar res del tot, només podem tractar de ser conseqüents amb allò que volem i amb les decisions que prenem. Hauríem d’aprendre a viure com les serps, acostumar-nos a canviar de pell cada cert temps.

Què difícil és trobar-li sentit a tot plegat si pensem que tot el que ens fa estar contents i bé, en algun moment s’esfumarà. Què difícil és lluitar per les coses si creiem que de res servirà, perquè al final tot s’acabarà. Què difícil és creure en algú si pensem que tothom és passatger, que algun dia desapareixerà de la nostra vida. Què difícil és creure en l’amor si estem convençuts que això també és temporal, que no el podrem retenir, que volarà, com la pols...

Però si, tot i tenir en compte que tot caducarà, canviem el punt de vista... Si deixem de buscar-li el sentit a cada cosa, i ens plantegem que POTSER NO N’HI HA CAP, de sentit! Que no tot ha de servir per alguna cosa, que no tot ha de ser perenne, que no tot ens ha de pertànyer, que no tot ha de ser  sempre igual...

“También, a veces,

en la superfície de los riachuelos,

se forman burbujas en el agua,

que nacen y se deshacen

Y no tienen ningún sentido

salvo el de ser burbujas de agua”.

                                              Pessoa

Siguem, doncs, bombolles d’aigua, sense cap sentit, desfem-nos i fem-nos mil i un cops, sempre diferents, però sense perdre l’essència, que és el que ens defineix. I, el dia que tot s’acabi, desapareixerem. Morir serà, per a nosaltres, el darrer canvi. Però la resta ni s’immutarà. Tot seguirà el seu curs quan ja no hi siguem. I no passa res, perquè, com va dir Tolstoi: “Al igual que los animales de este bosque, viviré, moriré, y la hierba seguirá creciendo”.

Hay algo que permanece

Hoy me ha alegrado verte,

no tanto porque estés bien,

que también, 

sino porque he descubierto

algo francamente raro:

y es que hay cosas 

-aunque poquísimas-

que permanecen intactas

al paso del tiempo.

Una de esas cosas es

la alegría que siento cuando 

me explicas tu vida.

Qué absurdo darse cuenta

de que, al final,

lo mágico es eso.

Tú, sutilmente,

comentas algo de un ser 

que hay más allá.

Yo prefiero seguir pensando

que sólo existe lo que nos rodea.

A pesar de eso, 

el saber que,

aunque a veces lejos,

te tengo cerca,

eso me da paz.

En este mundo raro,

todavía hay cosas que

el tiempo no alcanza a diluir.

Brindemos por la amistad.

Què en queda?

Del que recordem dels primers anys de vida, potser només una dècima part resideix a la nostra ment, la resta són anècdotes que ens han anat explicant i hem confós amb memòries pròpies. Fa gràcia quan et parlen de com eres de petit, si eres entremaliat, una mica dimoni, que sempre anaves amunt i avall i ho trencaves tot. 

No sé de què depèn el fet de recordar molts o pocs moments... jo, de propis, en guardo pocs. Se'm van quedar algunes escenes incrustades al cervell, potser eren instants aleatoris, però m'agrada pensar que els recordo per quelcom. Per exemple, visualitzo perfectament un dia d'estiu molt calorós, caminant amb una amiga del poble per un camí de terra que hi havia entre casa dels meus avis i l'hort. Allà vam trobar-nos de cara amb el meu avi, i li vam demanar unes quantes pessetes per anar a jugar als tiros a la fira. Ell va riure, va treure's el moneder petit de la butxaca de darrere els texans desgastats, va obrir la cremallera, i recordo que les claus de casa les hi guardava a dins també. Diria que, d'entre les monedes que em va donar, n'hi havia alguna de vint-i-cinc pessetes, que semblava una volandera, amb aquell forat al mig.

També hi ha aquell record, jugant al pati de l'escola, amb uns cinc anys, quan em vaig acostar a unes nenes més grans i els vaig preguntar què feien: "estudiem coses difícils, tu encara ets massa petita", em van dir. Jo vaig insistir que m'ho expliquessin, que també ho podia aprendre... El cas és que estaven memoritzant les taules de multiplicar. Al final, com si em fessin un regal, em van dir que tres per tres eren nou.

Fragments d'una vida que vivíem sense adonar-nos-en del tot... Exprimíem l'ara, l'instant, el segon...però no en guardàvem el suc, no ens preguntàvem per què les coses anaven així o aixà. Més endavant, tot canvia... però què en queda d'allò que érem al principi? Voldria pensar que ho conservem, intacte, en algun racó de la nostra ànima. Que, d'alguna manera, allò que vam ser al principi és la nostra essència, el que ens defineix, la nostra intuïció, l'instint més animal... M'agrada creure que els nens que érem són els que ens guien en moments de dificultat, de desorientació... perquè, sense ser-ne conscients, en algun moment vam ser molt més savis que ara. I després ho vam oblidar tot... 

Pot ser que Plató no estigués tan equivocat quan deia que, durant la caiguda del món espiritual al món terrenal, tots els coneixements es desprenien de dins nostre, i la vida consistia en tractar de recuperar-los.

Una dona

L’altre dia em va cridar l’atenció una dona que anava molt abrigada. Tot i que no feia massa calor, no feia tant fred com per dur un mocador enrotllat al coll. Vaig pensar que li debia fer mal la gola, i no vaig voler especular sobre els motius d’aquell dolor. Sense ànims d’ofendre, la imaginava havent-se dedicat a la prostitució –i no precisament de luxe. Els ulls ho deien tot, parlaven tots sols, brillaven per damunt d’unes bosses liloses que semblava que acumulessin les llàgrimes del darrer any. Potser eren les llàgrimes que no havia volgut plorar, per ocultar fins l’últim raig de debilitat que els seus ulls negres gosessin expressar.

Més tard, quan es va treure el mocador i la jaqueta, asseguda en un banc de cara al riu, va deixar al descobert els seus braços flàcids plens de tinta descolorida. Eren marques d’un passat que intentava esborrar, ara que l’edat li ho permetia. Ara que ja podia respirar i llançar tota la pressió d’anys enrere al riu que observava amb la mirada perduda.

La seva història estava ben present en forma de dibuixos deformats i sense sentit gravats sobre la dermis engroguida i arrugada dels seus braços. Dubto que estigués orgullosa del seu passat, i probablement mentia sovint sobre ell. Havia caminat per anys plens de nits fredes i matins de solitud i buidor. Però no s’havia aturat, ni s’havia llançat al buit, sinó que havia seguit caminant sense arribar enlloc més que a aquest present, asseguda a la vora del riu.

Si bé no estava contenta de les històries que carregava a la motxilla, el seu somriure irònic immutable insinuava que potser l’únic que ara valia la pena era enfotre-se’n de tot plegat fins al final dels finals. Que només es pot comprendre la vida mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant. Ara es limitava a treure la pols als pocs records dolços que guardava, i assaborir-los de tant en tant. Li agradava també observar la gent moure's amb presses, perfumats de solemnitat, corrent amunt i avall seguint les exigències de feines articulades per la fabricació de diners. Per alimentar la roda. Vestits, alguns, amb elegància. Creient-se, per mil·lèssimes de segon, petits herois immortals, perquè els seus caps els han dit que fan una bona feina. Potser algun dia s’adonaran que han corregut per no arribar enlloc, que s’han preocupat per problemes que eren fum –pensava ella.

Es va cobrir els braços de nou, es va aixecar amb parsimònia, i va començar a passejar sense deixar de mirar el riu, fins que la vaig perdre de vista.

El azar

Hace más de diez años vi una película que me impactó mucho, aunque no pueda considerarse una obra maestra ni por asomo: Dos vidas en un instante. Lo que me chocó de la historia fue que basaba su trama en el simple hecho de perder o no perder un tren. La película explicaba las dos vidas paralelas que surgían a raíz de ese instante en el cual la protagonista alcanza a entrar en el vagón o tiene que esperarse cinco minutos hasta que pase el próximo. Parece algo del todo intrascendente, pero en ese espacio de tiempo suceden cosas que cambian su vida hacia direcciones impensables. Otro punto que me cautivó de la película es que no llega a la conclusión de que es mejor un camino que el otro. Al final resulta que no importa cuál de los dos caminos escogiera, porque los acontecimientos se suceden sin freno en ambos casos, hacia episodios felices y trágicos en cantidades parecidas. Me pareció entender que no es preciso pararse a pensar "todo hubiera sido distinto si...". Porque es obvio que es cierto: todo sería distinto. Pero eso no va de la mano con que fuera mejor que lo real. Ni mejor ni peor: otra historia.

El azar, eso es. Todas nuestras vidas están hechizadas irremediablemente por él. Se me antoja compararlo con la imagen cinematográfica, a cámara lenta, de una hiedra creciendo a lo largo del tiempo. Sus ramas extendiéndose ahora en esta dirección, ahora en aquella... dibujando al fin un gran trazo sin un camino principal. Nuestras vidas son mucho más de lo que nosotros sabemos. Creo que son también todas las historias potenciales que van quedando en segundos, terceros y cuartos planos. Nuestras vidas también son todas esas puertas que cerramos conscientemente cuando nos decidimos a entrar en una sola; pero son a la vez las mil y una que se cierran sin que nos demos cuenta con hechos tan simples como tropezarnos y llegar unos segundos más tarde. Eso no depende de nosotros, sino de algo que está muy por encima nuestro: la casualidad. Ése es el mayor misterio, no sólo de nuestras historias vitales, también de la historia de la naturaleza, de la Tierra, del Universo. El gran misterio: el azar. Inquietante y poderoso, se esconde detrás del más ínfimo detalle y nos sorprende sin cesar. 

Fotografías, un viernes por la tarde

Estaba en mi habitación y me percaté de que el calor agobiante del mediodía se había desvanecido para dar pie a la brisa fresca de los atardeceres veraniegos. Hacía días que pensaba en salir a dar un paseo y fotografiar escenas cotidianas que captaran mi atención, aunque fuera tan sólo durante unas milésimas de instante. Me da pena cuando pienso que mi mente quemará fragmentos recogidos de la nada, la mayoría de veces segundos de verdad que se filtran a través de los ojos, pero también palabras escogidas y ordenadas de tal manera que casi logran transcribir el lenguaje misterioso de los pensamientos y emociones que vuelan por el territorio abstracto del alma humana.

Aquella tarde no tenía ninguna cámara fotográfica al alcance, así que decidí tratar de recordar los momentos que, bajo mi humilde punto de vista, eran merecedores de ser inmortalizados en un rectángulo de papel y convencerse, así, de quedar exentos de caer al precipicio del olvido -aunque se trate solamente de un sueño.

Me vestí, cogí el metro y bajé en Jaume I. ¡Qué manía con esta estación! Es que me gustan las historias que se esconden entre las calles laberínticas del casco antiguo de Barcelona. No sabes qué te encontrarás al girar la siguiente esquina, a parte de turistas.

Y sin darme cuenta, ya estaba perdida por callejuelas de las que sigo desconociendo el nombre, a pesar de haberlas pateado cientos de veces. -Qué más da el nombre que se le diera algún día. Una cosa era y es y seguirá siendo lo mismo aunque se le denomine de mil distintas maneras ¿o no?. No quería desviarme del tema. Pues eso, caminaba yo entre aquellos edificios de piedra, con balcones repletos de ropa tendida y algún perro aburrido que asomaba su triste rostro por alguno de ellos. Justo al final de una de estas calles había un hombre de pie que aspiraba un puro con todas sus fuerzas. Pasé por su lado y me tragué, sin querer, el desagradable aroma de aquella especie de cigarro gigantesco. Aunque no alcancé a verlo por más de dos segundos, qué bonita fotografía saqué de él: justo en el momento de aspirar el humo, con las mejillas hundidas que delataban las arrugas sobrepuestas y la infinidad de pliegues, que parecían casi artísticos. Dos puntos negros opacos ejercían de ojos en ese rostro curtido de años y sabiduría callejera. Igual era un cateto pero, en esa fotografía que tomé, os prometo que en ese individuo se consensaban todos los saberes habidos y por haber. Su mirada decía algo así como: "sin prisa..., ¿para qué?".

Seguía recorriendo el barrio cuando me crucé con una mujer corpulenta de piel negra que cargaba un cubo de plástico -probablemente fabricado en China- encima de su cabeza. Su andar era tan natural que incluso podría considerarse un tipo de danza lenta. Ahora se paraba, ahora movía la cabeza para un lado, alzaba un brazo, etc. Y todos estos movimientos los hacía como si el cubo fuera una extensión más de su cuerpo y (aunque éste fuera de plástico y estuviera lleno de imanes de Barcelona y demás souvenirs, cosa que podría haber disminuido el componente exótico de la escena) cuando uno observaba a esa mujer, se trasladaba automáticamente a un poblado del África profunda. Me la imaginé cargando agua para cocinar, tal vez arroz con pescado.

Luego me senté en un banco bajo un platanero, en una plazuela cerca de la calle Princesa. Justo enfrente, a unos metros de distancia, había otro banco con un hombre y una mujer sentados en él. Rondaban los ochenta y tantos, pero se conservaban bastante bien. Tenían las manos colocadas sobre la madera del banco, y sus dedos no llegaban a tocarse, pero se sabían cerca los unos de los otros. Tal vez hacía años que sucedía lo mismo entre ellos. No hablaban, hacían algo más difícil: compartían el silencio. No sonreían, pero sus caras presentaban miradas serenas. A estas alturas ya habían decidido no perder el tiempo, pensé, y por eso dilataban los momentos de paz que les procuraba la calma de unas vidas ya recorridas pero todavía inacabadas.
Al regresar a casa me sentía como si hubiera ido al cine esa tarde. La cantidad de relatos fugaces que había presenciado superaban la ficción de cualquier película. Y es que no hay nada mejor que mirar con los ojos abiertos.

Piel

Bajó las escaleras muy despacio, pasito a pasito, agarrándose a la barandilla. Era una mujer mayor pero conservaba una figura estilizada, que se intuía bajo unas prendas de lino de tonos crudos. Siempre le había gustado vestir así, con colores discretos, incluso de joven, tal vez por pudor a llamar demasiado la atención de los hombres. Aunque ella parecía ignorarlo, su presencia había dejado sin habla a más de uno y de dos, algunos años atrás, por la delicada belleza de su rostro. De su madre había heredado dos grandes faros verdes que parecían preparados para iluminar en la oscuridad. Su cara, ahora decorada con mil y una arrugas, fue alguna vez fina y tersa. Solía lucir su larga melena castaña, con rizos naturales, que ahora se había reducido a cuatro pelos blancos mal contados, sin fuerza ni para ondularse. Había luz, todavía, en sus ojos, aunque ya no era la misma mirada ingenua e ilusionada. Podía hallarse en ellos, sin embargo, gran dosis de picardía y un mar de paz.

Justo cuando estaba a tres escalones del andén, el metro llegó. Aceleró un poco el ritmo para alcanzarlo y así logró entrar pocos segundos antes de que se cerraran las puertas. Enseguida se sentó en un asiento libre justo al lado de una de las puertas del vagón. Solamente dos de los cuatro asientos de su fila estaban ocupados. Entre ella, que se sentó en un extremo, y el otro ocupante, había un asiento de separación.

Alzó la vista para contar cuántas estaciones le faltaban para llegar a la suya. Instantes después el metro llegó a la siguiente parada y hubo movimiento de gentes. Algunos individuos abandonaron el vagón y otros se unieron al viaje. Justo a su lado se sentó una mujer de mediana edad que, al moverse para encontrar la postura idónea en el asiento, rozó sus brazos con los de ella - era verano y ambas llevaban camisetas sin mangas. Sintió un escalofrío. Se acordó terriblemente de la piel suave de los brazos de su madre, fallecida años atrás. No había vuelto a pensar en el tacto de los brazos de su madre hasta ese instante. Se le escapó una lágrima, que intentó, en balde, contener. ¿Cómo había podido olvidar la textura de aquella piel? Desde pequeña, había preferido envolver sus manos entre los brazos de su madre a cualquier otra propuesta de abrazo o carantoña. Sin saberlo, eso significaba algo de lo que sólo ahora, tantos años después, se estaba dando cuenta. El aroma, la suavidad, el tacto de esos brazos eran el resumen, en el mundo de las cosas, de lo que su madre simbolizaba para ella en el mundo abstracto de sus sentimientos. Eran el calor, el sentido, la dulzura, la protección que le ofrecía la vida. Todo aquello que, sin su madre, nunca volvió a encontrar en otras pieles, voces o miradas. Todo con lo que tuvo que aprender a vivir sin, con su muerte. Pero olvidó que no es necesario borrarlo, sino que con el recuerdo se puede seguir evocando una sensación que se desvaneció en la línea incierta del tiempo.

Mientras seguía allí sentada pensó que nadie iba a extrañar la suavidad de su piel, cuando ella dejara de existir. Y que, cuando esto sucediera, tampoco nadie recordaría nunca más el tacto de los brazos de su madre. Y eso, eso sí que le dio lástima.

DIFRET

Pel·lícula etíop escrita i dirigida per Zeresenay Berhane Mehari i produïda per Angelina Jolie. Explica la història real de la protagonista, Hirut, una adolescent de catorze anys que és violada i raptada en sortir de l'escola, un dia qualsevol, per un grup d'homes. Un d'ells s'ha encapritxat d'ella i la manera de casar-s'hi és traient-li la virginitat. En defensa pròpia, quan intenta fugir, dispara l'escopeta d'un dels segrestadors i mata al que havia de ser el seu futur marit. 

Aleshores comença el seu calvari, amb judicis banyats de corrupció, fonamentats en els arguments d'una tradició masclista encara molt arrelada en aquest país, per desgràcia.

Amb l'ajut d'una associació d'advocades que ofereix els seus serveis a dones de manera gratuïta, la Hirut té dret a defensar la seva postura en un judici, enlloc de ser assessinada pels habitants del poble, com hagués estat habitual. Finalment el jutge conclou que va matar al seu segrestador en defensa pròpia i que, per tant, queda en llibertat.

El film ens acosta a una realitat que ens pot semblar del tot llunyana. Cal lluitar contra una mentalitat tancada que no deixa avançar les dones en aquests països. Una forma de pensar molt vinculada a la tradició i a la superstició. Tracten de limitar-los l'accés a l'educació perquè saben que és l'arma de desenvolupament i rebel·lió més potent que existeix.

Música

Hi ha gent que diu que la música cura. Si més no, acompanya en el sentiment. Quan ens sentim sols, aconsegueix alleugerar-ne la solemnitat, quan estem tristos, ens pot ajudar a enfonsar-nos del tot i a remuntar (això depèn de la voluntat d'autodestrucció de l'individu). Hi ha música per tots els gustos i colors, per a cada tipus de persona, comunitat, festivitat... Molta gent prefereix la mescla dels sons produïts pels instruments. I n'hi ha als que ens arriba ben endins una veu carismàtica, amb acords de guitarra i una lletra escrita des de l'emoció... Algunes cançons són com microrelats que condensen sentiments que les paraules senzillament no poden descriure. Emocions que només un mateix pot curar i que, gràcies a la música, es calmen. En ocasions, ens podem sentir més a prop d'una veu que dels qui ens envolten. Ens podem sentir més compresos, menys perduts, menys sols.

La corriente

Barcelona amanece soleada, a pesar de que es invierno. Las ovejas salen de sus hogares dispuestas a hacer girar la rueda un día más, con una ciega convicción de que haciéndolo se convierten en seres útiles y felices. La prisa invade las calles, las escaleras de acceso a los metros, los andenes. Los túneles de transbordo parecen un desfile de tendencias de la temporada, a juzgar por los rostros sonámbulas y los modelitos casi idénticos, como si de uniformes se tratara. Con el móvil pegado a la mano, alivian el aburrimiento que les provocan los desplazamientos bajo tierra o en autobús. Tal vez ignoren que este aburrimiento es la relajación del alma, el punto de inflexión que es fuente de creatividad e ideas. La hiperactividad, la multitarea, todo esto es lo que se lleva ahora. Incluso podemos aplicarlo a las películas más vistas: son aquellas que distraen, evaden, entretienen... ¿por qué no dedicar dos horas a saborear un filme lento, sutil, sin apenas diálogos... Historias que no giren en torno a los superhéroes, a los personajes míticos y a los inventados...sino cuyos protagonistas sean los derrotados, los desgraciados, los que pasan desapercibidos por su sencillez e integridad. Eso no llena las salas, y cuando algo no es rentable, desaparece rápidamente del mapa y se deshace por el laberinto del olvido. Por ser poco beneficioso y también, a veces, por contar verdades demasiado incómodas. Eliminan estos tipos de manifestaciones artísticas por miedo a que logren despertar a las ovejas de su engaño azucarado. Hablo, en esta ocasión, de la película Leviatán, la cual os recomiendo que veáis antes de que la quiten, que será pronto. Es una obra maestra.

Todo esto venía a que esta mañana, entre la muchedumbre, unos ojos sin miedo, pero sin ilusión, se han cruzado en mi camino. Era una chica joven que pedía dinero mostrando sus deformidades físicas. Era imposible que se hubiera desplazado sola hasta allí, porque no podía mover los brazos ni las piernas. ¿Quién, cada mañana, la debe conducir hasta el túnel del metro de Catalunya, le coloca un vaso de cartón entre las piernas, y la abandona a su suerte hasta medianoche? ¿Quién cree que esta chica valora la posibilidad de ser feliz? Y sin embargo, su mirada era serena y pura. Ella se sabía prisionera, no sólo de su cuerpo, sino del mundo injusto y corrupto que nos rodea. Y, ante esto, no podía hacer más que dejarse llevar por la corriente del río, sin caer en la desesperación...sólo viajando hasta el futuro que, cabe recordar, es el mismo para todos. ¿Hay algo que podamos hacer para cambiarlo?

Final incert

No avisa i arrassa amb tot.

Un dia ve i t'escull,

i aquell dia,

el camí trepitjat s'esquerda,

i caus en la foscor

que condueix a l'espiral

- irremediable-

de l'oblit.

Els que queden aquí

es pregunten,

perplexos:

¿ per què ?

Però no hi ha explicació,

la mort no té criteri

ni raó.

I els seus cors tremolen,

en sentir,

més aprop que mai,

la inquietud que provoca 

la certesa

d'un final incert.

"Aunque tú no lo sepas..."

Ens espanta tot allò que s'escapa de la lògica.

Vam crear el llenguatge per ordenar i dominar el caos que ens envolta, però vam cometre l'error de creure que la nostra interpretació era, de fet, la realitat.

Ens fa pànic adonar-nos que les poques coses que de veritat importen només es poden sentir i, encara que sigui un tòpic, no trobem paraules per expressar les emocions més profundes.

Crec que l'única manera de manipular el temps és estimant. Ho penso perquè avui fa deu anys que un cor juganer i curiós va aturar-se i, any rere any, em sorprenc recordant com si fos ahir quan em vaig creuar l'última mirada amb els seus ulls sarcàstics. 

Amb el temps, si es venç l'oblit, es pot aprendre a trobar a faltar. S'ha de ser fidel a allò que els que ja no hi són ens van confiar. Respectar-los és, ara, recordar tot allò únic que van transmetre'ns. No es tracta de grans coses. Potser només un recull d'instants, d'actes, de petits detalls. Estimar-los, ara que l'abraçada no és viable, és dur amb nosaltres la seva essència fins que, algun dia incert, també la nostra s'esfumi.

Si tanco els ulls encara el sento al meu costat esquerre de la taula, fregant-se les mans com si iniciés un ritual sagrat per beneïr el menjar fumejant al mig de la taula...

Oh, boy

Jan Ole Gerster ha escrit i dirigit la pel·lícula Oh, Boy, que ens mostra un fragment de la vida d'en Niko, un jove berlinès que deambula per la seva ciutat durant un parell de dies, on es topa amb personatges del tot pintorescs que ens acosten a poc a poc a ell. La seva nòvia, cansada de la indecisió del noi, el tracta amb un cert sarcasme i escepticisme que fan intuir la fi de la relació. El pare, que fins ara era la principal i única font d'ingressos d'en Niko, tanca l'aixeta quan s'assebenta que no utilitza els diners que li passa mensualment per pagar els estudis, ja que fa dos anys que no assisteix a classe. Un psicòleg que el tracta després d'haver donat positiu en un control d'alcoholèmia, el declara emocionalment inestable -cal dir que l'examen és més que dubtós...

Tots aquests factors condueixen el protagonista, interpretat per l'actor Tom Schilling, a recórrer a unes quantes copes de vodka, en què abans acostumava a recolzar-se quan se li presentaven problemes o maldecaps. Amb un amic una mica extravagant, recorre un Berlín poc conegut. No són imatges que mostrin els racons més alternatius, sinó espais impregnats de la màgia intemporal d'aquesta metròpoli que el director volia captar amb la càmera. Ho aconsegueix. Veiem un Berlín en blanc i negre (encara més intemporal), d'estacions de metro solitàries, edificis tenyits de graffitis, balcons amplis des dels que en Niko fuma i observa...

Els personatges amb els que es troba durant el parell de dies que transcorre la pel·lícula són duts una mica a l'extrem: un veí neuròtic, una antiga companya d'institut (ex-grassa i encara traumatitzada), un camell adolescent que viu amb la seva àvia ensucrada, un actor que va de genial, un vell ebri que viu dels records i, el pitjor de tots, un director de teatre que representa l'esnobisme extrem i fastigós.

Sembla que els encontres siguin un mirall que ens acosta sutilment a l'interior del protagonista. Si en un principi aparenta ser un noi desequilibrat emocionalment, que no sap el què vol, ni què fer amb la seva vida; al final de la pel·lícula un acaba pensant que potser el fet de no identificar-se amb el ritme que la societat imprimeix, no vol dir ser inestable. I si ho fossin la gran majoria? Potser en Niko està perdut, buscant respostes, intentant trobar algun fil que el re-connecti amb el món i amb els que el rodegen, però és honest amb ell mateix i ho és amb els altres.

La pel·lícula reflexiona sobre el concepte de falsedat: ser fals amb els altres, és a dir, no ser vertader, no mostrar l'autèntica cara davant d'algú; i ser fals amb un mateix, auto-enganyar-se. El Niko té la capacitat de reconèixer la gent falsa, potser per això troba tan difícil connectar amb els que l'envolten.

La música jazz que acompanya la història, lligat amb el blanc i negre de les escenes i la intensa mirada d'en Niko, culminen en una de les darreres escenes, quan aconsegueix que li serveixin un cafè en un bar mig buit. Aquell cafè, que tracta de prendre des del principi del film i, per una cosa o altra, mai no ho aconsegueix. Aquell cafè que treu fum i simbolitza molt més que un líquid negre en una tassa de ceràmica entre dues mans.

Què vol dir aquell cafè? Potser ho poden entendre els que s'han sentit algun cop desconnectats del món, massa perduts per interpretar un paper que no els naixia de l'ànima.

El títol de la pel·lícula sorgeix de la cançó A day in the life (Un día en la vida), dels Beatles, que comença amb el vers "I read the news today, Oh boy...". El cartell de la pel·lícula, amb el títol i la cara del Tom Schilling capten l'essència del que transmet la història.

Dilatar el tiempo

Había días que al salir de la escuela íbamos allí con la excusa de comprar algún lápiz, una libreta o incluso un mapa político para rellenarlo con los nombres de las capitales, montañas, ríos, mares... Eso justificaba la visita a las dos hermanas que, tras el mostrador, daban lo mejor de sí mismas a cada cliente. Siempre con una sonrisa plácida y amable, nos atendían con una delicadeza nunca vista. Cuando queríamos comprar una libreta, con toda la parsimonia del mundo, iban a buscar un taburete bajito para alcanzar más fácilmente el estante superior. Cogían una libreta de cada modelo y de cada color. Lo primero era escogerla con o sin espirales. Luego venía el tema de las hojas, que podían ser cuadriculadas, con líneas o blancas. Una vez decididos estos puntos, tocaba escoger su grosor, que dependía del uso que quisíeramos darle. Y por último, el color. Para cada una de estas elecciones, las hermanas tenían algún consejo o recomendación, "es un poco incómodo escribir en una libreta de espirales, porque cuando llegas al extremo de la página, la esquina de la mano roza con éste"; "si vas a utilizarla para geografía, yo la elegiría azul, como el color de los océanos y los ríos"... 

Una vez seleccionados los productos, venía la mejor parte de la transacción: todo lo envolvían con papeles de períodico viejos. Colocaban, por ejemplo, la libreta, encima del diario. Luego se lamían sutilmente el índice para coger la primera hoja y cubrir el producto con ella. El silencio que regía en aquella minúscula papelería se interrumpía por el crec-crec del periódico doblándose suavemente.

Tras el embalaje, tocaba su parte favorita: cobrar. En pedazos de hojas usadas escribían la cantidad y lo sumaban susurrando los números entre los dientes -era una cancioncita que calmaba mi ansia infantil... creo que podría haberme quedado allí, escuchando cómo esas mujercitas sumaban bajito, tardes enteras. "Moltes gràcies, fins aviat!", decían con afecto mientras abríamos la puerta gruñona y pisábamos de nuevo el frenesí de la realidad.

¿Qué era lo que tanto me atraía de aquellas señoras? 

Años después lo he reencontrado en otros rostros. Cuando conocí a Oma lo volví a sentir: la lentitud y pulcritud de sus actos me trasladaba a un mundo de paz. Cuando me enseñaba los abanicos que pintaba con tanta gracia, los cogía uno por uno con delicadeza, me los acercaba, con el dedo señalaba lo que quería que observara. También cuando cocinaba, pausada y ordenadamente, sin perder los nervios, avanzaba poco a poco en la elaboración de platos sencillos y deliciosos. Incluso cuando contaba algo salía magia de sus labios. Tenía el don de saber escuchar.

Reconocí en ella lo que había intuído tiempo atrás en las dos hermanas de la papelería. No tenían prisa, se centraban en aquello que estaban haciendo. Su ilusión era hacerlo lo mejor posible, y parecía que aquello les llenaba de alegría. Pero no era una alegría escandalosa, sino tímida y subterránea -la de vedad. Eran almas delicadas, y precisamente esa delicadeza es lo que tanto admiro de ellas. Es escoger el aquí y ahora. Es preferir la lentitud a la fugacidad de la prisa. Es aprender a jugar con el tiempo y lograr detenerlo por unos instantes. Es sabiduría.

La poesia ve després

L'amor 

no té paraules

té carícies

té gestos

té mirades

té deliris

té gemecs.

Per això

potser

la poesia

ve després.

JOSEP PIERA

My blueberry nights

Wong Kar-Wai va dirigir aquesta pel·lícula que, tot i que no va ser considerada una obra mestra pels crítics, és una de les meves preferides. Si bé alguns diuen que es queda curta, que cap de les històries aconsegueix frapar a l'espectador, que no es tracta sinó d'una mescla de relats massa ensucrats; en la meva opinió, més enllà de les frases que, extretes del seu context, poden catalogar-se com a tòpics, la pel·lícula ofereix una profunditat que es pot atrapar si s'està alerta, sobretot, als silencis.

A través d'una explosió d'imatge, fotografia i color, el director ens acosta a un període de la vida del personatge principal, interpretat per Norah Jones, quan atravessa un moment de recerca interior, després d'una decepció amorosa. La casualitat fa que conegui al propietari d'un bar, Jude Law, el qual està escolta i cuida la noia en els dies de més debilitat i impotència, després de la bofetada amorosa. És en aquest moment que descobrim el per què del títol del film. Cada dia el personatge del Jude Law fa diferents pastissos: poma, xocolata, carabassa, mores... N'hi ha que s'acaben al final de la jornada, n'hi ha que normalment queden a mitges, i cada nit ha de llençar el de mores (blueberry), perquè ningú mai no el demana. Així és com la protagonista li'n demana un tros, i el troba molt bo, tot plantejant-se per què és tan poc atractiu per als clients de la cafeteria.

Uns dies després de coneixèr-se, la Norah Jones decideix emprendre un viatge per altres estats (seguint la famosa ruta 66), per allunyar-se de Nova York i intentar oblidar el noi que l'ha deixat esmicolada. No gosa acomiadar-se d'en Jude Law, per por que si el torna a veure canvïi d'opinió i no se'n vagi. Sent una necessitat d'anar a algun lloc on ningú la conegui i així poder-se conèixer ella mateixa. 

En els mesos que s'està fora, coneix gent de tot tipus, històries que la fan reflexionar sobre què és l'amor, sobre la confiança, la ingenuitat, sobre el sentit de tot plegat. De forma natural, escriu els seus pensaments, per carta o postals, a en Jude Law. Ell no té manera de contactar amb ella, perquè mai no escriu el remitent. Per això, durant tot el temps que ella és fora, tracta de trobar el telèfon del lloc on treballa, però és en va, així que només pot esperar impacientment una altra carta.

En les cartes que escriu, la noia dèbil i trencada que havia fugit de la gran ciutat cada vegada està més difuminada. La narradora dels escrits s'està adonant que és més forta del que creia, i s'agrada poc a poc més i més a ella mateixa. En una de les cartes diu: 

"The last few days, I've been learning not to trust people and I'm glad I've failed. Sometimes we depend on other people as a mirror to define us and tell us who we are and each reflection makes me like myself a little more."

"Els darrers dies he estat aprenent no confiar en la gent i estic contenta d'haver suspès. De vegades els altres són un mirall que ens defineix i que diu qui som, i cada reflex em fa agradar-me una mica més".

Finalment la protagonista torna del viatge al seu interior, i es planta a la cafeteria. El desenllaç no l'explicaré, però es pot resumir en la darrera frase de la pel·lícula:

"It took me nearly a year to get here. It wasn't so hard to cross that street after all, it all depends on who's waiting for you on the other side."

"M'ha costat gairebé un any arribar aquí. No era tan difícil creuar aquest carrer després de tot, tot depèn de qui està esperant per tu a l'altra banda".

La luz de la luna

Una vez un hombre miraba por la ventana desde una primera planta, en su piso del gótico. Una mujer que paseaba a su perrito por esa calle, captó el momento exacto en el que él se asomó y casi rozó su nariz contra el cristal. La señora tuvo que desviar rápidamente la mirada del rostro misterioso de aquel individuo, pues la repentina tensión de la correa indicaba que la mascota se había parado a defecar. La vieja se metió la mano en el bolsillo del abrigo que envolvía su cuerpo escuálido, hasta encontrar una bolsa de plástico arrugada. Se agachó lentamente y con tremendo pánico a caerse. Alargó su brazo débil hacia el insólito objeto marrón que ahora descansaba sobre la acera y que un par de moscas estaban empezando a saborear. Por despiste, una mosca se coló en la bolsa del tesoro y fue precipitada, junto con su exquisito manjar, a la basura más cercana. ¡Qué triste debió de quedarse su compañera de aventuras! Por suerte, se dice que estos bichos tan encantadores no viven más de tres días, así que la sensación de soledad sería breve, aunque tal vez intensa.

Unos minutos más tarde, los pies descalzos de una chica vagabunda pisaron el punto exacto del suceso, todavía ensombrecido con un tono marrón. Sin percatarse de ello, la muchacha siguió avanzando sin rumbo. Nadie sabía qué buscaba ni hacia dónde iba -ni ella misma. ¿Acaso alguno lo sabe? De vez en cuando se sentaba en algún bordillo de la calle y abría la palma de la mano esperando ver bailar alguna moneda sobre ella. Si sonaba la flauta, entraba en un supermercado y se compraba un cartón de leche. A veces pensaba que el vino sería una adquisición más acertada, pero cuando el líquido blanco iniciaba el descenso por su tráquea, el motor de los recuerdos empezaba a funcionar y entonces viajaba a su infancia, en un pueblo minúsculo de Rumanía. Su abuela cuidó de ella hasta morir. Vivían en una granja humilde con unas pocas vacas, algunas gallinas, y algún que otro cerdo.

El gruñir de una rueda metálica atropellando sus pies desprotegidos la devolvió con brusquedad a su realidad. Blasfemó en rumano al causante del accidente: un negro que empujaba un carro de compra lleno de trastos de metal. Él pensó en disculparse, pero cambió de idea al descrifrar gran cantidad de ira en los ojos de la chica. Siguió su recorrido, hasta pararse en el siguiente contenedor de basura. Con el pie izquierdo hizo palanca y la tapa se abrió. Se dio impulso con los brazos y se lanzó de cabeza en las profundidades de los desperdicios. Tras un rato analizando el contenido, sacó del interior unas cuantas barras de acero y una pantalla de ordenador que alguien decidió que estaba desfasada. Con el carro un poco más lleno que dos calles atrás, procedió a continuar con su particular ruta barcelonesa.

Ese mismo día, ya de noche, el hombre que miraba por la ventana volvió a asomarse a ella, antes de irse a la cama, para observar la perfecta redondez de la luna llena. La misma que iluminó, a medianoche, los ojos del perrito de la vieja, que la miraba asombrado desde el balcón. La luna que alumbró los cartones que hicieron de manta aquella velada a la chica rumana, en el suelo de una callejuela cualquiera. La misma que, con su luz, dejó al descubierto una pequeña sonrisa en la cara del chatarrero, al imaginar, éste, que sus hijos y  su mujer estarían también mirando la luna y a lo mejor se acordarían de él.

Tal vez no seamos tan distintos... Quizás todas las historias son tan sólo una.

El pas del temps

Oporto, Març 2015

Llibre d'absències - Miquel Martí i Pol

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.

Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il.lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.

Nostàlgia

La nostàlgia és un pes suau però tenaç que, de vegades, s'acomoda sobre les teves espatlles i t'acompanya durant un parell de dies. Sense cap motiu concret apareix... potser per una cançó que vas escoltar, una fotografia, una olor, un somriure... Sensacions que et transporten a moments ja arxivats que pots assaborir tot recordant-los. La dolçor de reviure'ls amb els ulls closos es torna una mica àcida quan t'adones que ja només existeixen a la teva ment. 

Sovint em passa que després de moments d'èxtasi i felicitat, m'absorbeix una nostàlgia incomprensible, subtil... simplement una petita punxada persistent al cor que dura unes quantes hores. 

...La lluita inútil de tractar d'atrapar els destalls de plenitud.

O la sensació de saber-se fràgil en la immensitat.

...Compartir segons amb una ànima que et comprèn.

Entendre, per un instant, la simplicitat de tot plegat.

Caure, després, de nou, en l'espiral que esdevé de la realitat tangible.

...Observar un paisatge indescriptible. Emmudir. No ser capaç d'explicar-lo a ningú.

L'alegria de ser-hi un dia més, de tenir a prop a aquells que estimes... 
tot i que no els ho expressis amb paraules, perquè és un sentiment desbordant.

Un dia és ple de moments-

i una vida... què és una vida?

El més important d'una vida es condensa en milers d'instants d'intensitat 

-de vegades en companyia, d'altres sols, potser en silenci.

Si alguna vegada us sentiu nostàlgics, no deixeu que aquest sentiment s'apoderi mai del tot de vosaltres. Els records són proves del camí recorregut, de tot allò que hem compartit, que hem après, que hem estimat i que ens han estimat. El passat ens dóna l'energia per caminar amb il·lusió cap a la incertesa dels dies que vindran.

I si algun dia s'apaga el llum, podrem dir que hem exprimit fins l'última gota les oportunitats que ens han estat donades pel simple fet d'estar vius i formar part de l'aventura d'haver-hi estat.

Si el temps ha de fugir

Si el temps ha de fugir

d’entre els meus dits,

vull que ho faci mentres aquests

caminen sobre la teva pell

i es cargolen entre els pèls del teu pit.

I si res ha de tenir un sentit,

vull oblidar-me’n per un instant,

quan els nostres llavis juguin

i es perdin entre petons sense temps ni espai.

Si m’agraden els teus ulls

És perquè no prometen,

ni menteixen,

sinó que són incerts i ingenus,

plens de llibertat,

com tu.

I si tot ha de tenir un final,

no m’avisis quan arribi,

només regala’m un petó

i ves-te’n.

Records...

De vegades ens agradaria esborrar fragments del nostre passat, sobretot deixar enrere persones amb qui vam compartir un tram de la nostra vida i que, per una cosa o una altra, ja no ens acompanyen en el present -ni nosaltres a elles.

Però el nostre estimat subconscient, juganer i entremaliat, ens sorprèn projectant escenes que crèiem oblidades, tot i que eren en alguna banda, intactes, esperant el moment més inesperat per aparèixer. 

Avui m'ha passat quelcom semblant. Era a la biblioteca estudiant quan, al cap d'una estona, s'ha assegut un noi al meu costat. Amb el moviment de papers i llibres, la suau ventada que s'ha creat m'ha acostat l'aroma del noi. Era com la d'aquell amb qui vaig compartir tants moments durant un parell o tres d'anys. He hagut de mirar-lo per comprovar que no fos ell... Probablement es dutxava amb el mateix sabó, o rentava la roba amb el mateix detergent..qui sap? El cas és que mil records m'han adduït durant una bona estona. Bons records que ara, passat el temps, puc repassar amb un somriure dolç. Perquè, tot i ser una etapa cremada, no la canviaria per res. Tot el que s'acaba ens fa aprendre, totes les persones que deixem pel camí continuen amb nosaltres d'alguna manera...

Allà on siguis, aquesta entrada va per a tu, perquè sé que de tant en tant llegeixes el bloc, perquè potser alguna ventada t'acosta el meu aroma i llavors te'n recordes de mi. Desitjo que tot et vagi molt bé en el teu viatge pel món i pel teu interior.

polvo de estrellas

No dejaremos huella, sólo polvo de estrellas...

Biblioteca

"La biblioteca de Catalunya"

Val la pena caminar fins aquí per passar-hi tardes senceres, no només quan és època d'exàmens, sinó sempre que es pugui.

Endinsar-se en el pati dels tarongers, ple d'alcohòlics i rodamóns que mantenen converses sobre el bé i el mal banyades de vi barat. Pujar les escalinates que condueixen a la porta d'entrada d'una de les biblioteques més boniques de Barcelona, a banda de la de les Aigües (a la Universitat Pompeu Fabra). 

Entrar en una altra dimensió, un cop dins, regida pel silenci que només s'interromp per les passes i el soroll dels bibliotecaris col·locant llibres als estants. Unes arcades impressionants miren els estudiosos des del sostre, i pels finestrals hi penetra la llum del dia.

Milers de llibres, documents i arxius s'amaguen en aquest enorme i preciós edifici del que cal tenir cura, per tractar-se d'un tresor de la nostra ciutat.

Quan necessiteu inspirar-vos, concentrar-vos, gaudir del silenci, llegir... us recomano que vingueu a passar-hi unes hores i sortireu amb la sensació que heu perdut la noció del temps i que heu viatjat uns quants segles enrere, perdent-vos entre paraules escrites que evoquen altres móns.

L'efímer

Els segons es condensen en hores que,

absorbides pels dies, passen a ser mesos,

i després anys.

Els arbres perden les flors i les fulles

quan el fred els abraça,

però amb paciència i primavera,

la bellesa ressuscita altra vegada.

L'aigua s'escalfa, i s'evapora, desapareix.

Però si la guardem en un recipient

i la congelem, deixa de ser líquida,

per convertir-se en gel.

Les espelmes lluen enmig de la foscor,

es fonen mica en mica,

la metxa no perd intensitat fins al final,

quan les darreres gotes de cera

l'apaguen.

El sol surt pel matí, traça dibuixos rosats

i rogencs al cel per avisar de la seva arribada.

Ho il·lumina tot al llarg d'un dia,

i es retira fins l'endemà,

amagant-se rere una muntanya o sota el mar.

Ningú ens garanteix que demà tornarà a sortir,

però amb una fe cega, ho donem per suposat.

Perquè durant tots els anys que hem estat aquí,

el sol ha sortit cada matí,

els arbres han florit cada primavera,

l'aigua s'ha evaporat al bullir-se

i s'ha gelat al refredar-se,

i la cera s'ha desfet.

Però el dia que res ja sigui evident,

podem creure el que vulguem,

mentre per nosaltres sigui cert.

Qui diu que no viatjarem,

quan el nostre temps s'esgoti,

de la mà d'una oreneta

creuant un oceà de núvols?

I ens aturarem, més tard,

sobre una estrella, 

observant la lluna de ben a prop.

Si res del que ens envolta

és cert o fals del tot,

així passa amb el que desconeixem.

Tanqueu els ulls i imagineu

com voldríeu que fos,

i així serà.

L'única veritat és

que en l'efímer -arreu- hi resideix

la màgia
-i el dolor.

El lugar

Hoy me gustaría recoger algunas reflexiones extraídas de una entrevista de La Vanguardia al poeta Joan Margarit, que acaba de publicar su último libro "Des d'on tornar a estimar" (Desde donde volver a amar).

"El sentido de la vida lo tiene que buscar cada uno. Amar es un lugar, pero no es el mismo. Cambia de intensidad, de color, según las edades de la vida. Vivir es no dormirse, es buscar el lugar desde donde poder amar."

"El amor, que es lo que nos pasamos la vida buscando, tiene dos componentes: la bondad y la admiración. Admirar no consiste en abrir la boca alucinando, es algo más sutil. Y ser bueno todavía resulta más complejo. Para considerarte buena persona, la sociedad te indica los pasos, te pone manuales, debes ser bueno según ellos... Pero la bondad está mucho más allá. El poema tiene que ir a buscarla, la bondad y la verdad."

"Nunca encuentras la verdad de golpe, pero que intuyes que está ahí, notas su presencia."

"La poesía debe forzar las palabras al límite de sus posibilidades. Más allá de eso solo está la música. Con las palabras puedes hacer dos cosas: jugar al juego de la prosa o estirarlas sin que pierdan su significado, esa es la poesía."

"Con la edad ya puedes decir lo que piensas, sabes que la vida es riesgo y que la seguridad no existe. Hay dos edades en la vida en las que lo ves todo mucho más claro: la infancia y la senectud. Hace frío, pero todo es transparente. En medio de esos dos ciclos de vida están los días grises, con niebla, y cuando la vida te pone trampas".

"Nunca creí en Dios. Siempre pensé que el ser humano necesita mitos para vivir, fuerzas más poderosas que él mismo que en un momento pueden ayudarle. Y Dios ha funcionado estupendamente. Cuanto más primitivo y menos complejo sea ese ser humano, más necesita sus mitos. Yo los respeto".

"La experiencia está sobrevalorada. Un viejo, por ser viejo, no es sabio. Si de joven has sido un asno, de mayor más."

"Me costó mucho aprender que de la vida no puedes esperar muchas cosas. Hay una época en que te embaucan, te crees que te vas a comer el mundo. O que tendrás una pareja fabulosa. No, no existe la pareja fabulosa, existe alguien que te puede entender. Con quien encontrarte en un territorio común, sin muchas pretensiones. A la vida hay que irle quitando pretensiones..."

-Cosas en común-

Habernos conocido

un otoño en un tren que iba vacío;

La radiante, aunque cruel

promesa del deseo.

La cicatriz de la melancolía

y el viejo afecto con el que entendemos

los motivos del lobo.

La luna que acompaña al tren nocturno

Barcelona-París.

Un cuchillo de luz para los crímenes

que por amor debemos cometer.

Nuestra maldita e inocente suerte.

La voz del mar, que siempre te dirá

dónde estoy, porque es nuestro confidente.

Los poemas, que son cartas anónimas

escritas desde donde no imaginas

a la misma muchacha que un otoño

conocí en aquel tren que iba vacío.

-Flores blancas en la niebla-

Sábanas grises de la escarcha

cubrían el bancal de los almendros;

pero llegaron lluvias como máscaras

y la hierba borró los espejos del frío.

En la invernal mirada un aire cálido

comenzaba a mentir

a aquellas alas grises

de pájaros erráticos en árboles desnudos.

En una sola noche de tibieza

con reflejos de sombra en el espejo,

los almendros se abrieron en sus flores.

Tú llegaste también

en un tiempo de frío y soledad:

El amor fue la brisa

sobre la escarcha gris. Las flores olvidadas

extendían olor a primavera

en el ámbito helado, nieve cálida

de breves flores blancas. Con tristeza

las recuerdo durante aquel invierno

que en una sola noche las heló.

-Historia en un ático-

La vida convirtiéndose -¿recuerdas?-

en viajes y trabajo.

La terraza, las vistas, y nosotros

mirando hacia otra parte: así acostumbra

a iniciarse el error: Pero al final,

hacía tanto frío que una tarde

cerramos la terraza de aquel ático.

Sabes lo que te ofrezco: un viejo buitre

a quien el miedo hace volar más alto

y que prepara su vertiginoso

descenso hacia las últimas carroñas.

Del confuso negocio del amor

quedan sólo las últimas monedas

de un tesoro saqueado. Conversemos,

ya que nosotros siempre hemos hablado,

y la conversación tiene el calor

que desea quien sube a un tren nocturno

como el que se me lleva: mi pasado

se borra y el futuro ya no es nadie.

Es otra clase de felicidad.

-Horarios nocturnos-

Acostado a tu lado, oigo los trenes.

Cruzan mi frente sus fugaces luces

rasgando el horror tibio de esta noche.

La pausa de silencio me deja una luz roja,

una nota sobre este pentagrama

de cables y de vías oscuras y brillantes.

Acostado a tu lado,

oigo cómo se alejan con el ruido más triste.

Quizá me he equivocado no subiendo a uno de ellos.

Quizá el último acierto

sea -abrazado a ti-

dejar pasar los trenes en la noche.

Joan Margarit