Oh, boy

Jan Ole Gerster ha escrit i dirigit la pel·lícula Oh, Boy, que ens mostra un fragment de la vida d'en Niko, un jove berlinès que deambula per la seva ciutat durant un parell de dies, on es topa amb personatges del tot pintorescs que ens acosten a poc a poc a ell. La seva nòvia, cansada de la indecisió del noi, el tracta amb un cert sarcasme i escepticisme que fan intuir la fi de la relació. El pare, que fins ara era la principal i única font d'ingressos d'en Niko, tanca l'aixeta quan s'assebenta que no utilitza els diners que li passa mensualment per pagar els estudis, ja que fa dos anys que no assisteix a classe. Un psicòleg que el tracta després d'haver donat positiu en un control d'alcoholèmia, el declara emocionalment inestable -cal dir que l'examen és més que dubtós...

Tots aquests factors condueixen el protagonista, interpretat per l'actor Tom Schilling, a recórrer a unes quantes copes de vodka, en què abans acostumava a recolzar-se quan se li presentaven problemes o maldecaps. Amb un amic una mica extravagant, recorre un Berlín poc conegut. No són imatges que mostrin els racons més alternatius, sinó espais impregnats de la màgia intemporal d'aquesta metròpoli que el director volia captar amb la càmera. Ho aconsegueix. Veiem un Berlín en blanc i negre (encara més intemporal), d'estacions de metro solitàries, edificis tenyits de graffitis, balcons amplis des dels que en Niko fuma i observa...

Els personatges amb els que es troba durant el parell de dies que transcorre la pel·lícula són duts una mica a l'extrem: un veí neuròtic, una antiga companya d'institut (ex-grassa i encara traumatitzada), un camell adolescent que viu amb la seva àvia ensucrada, un actor que va de genial, un vell ebri que viu dels records i, el pitjor de tots, un director de teatre que representa l'esnobisme extrem i fastigós.

Sembla que els encontres siguin un mirall que ens acosta sutilment a l'interior del protagonista. Si en un principi aparenta ser un noi desequilibrat emocionalment, que no sap el què vol, ni què fer amb la seva vida; al final de la pel·lícula un acaba pensant que potser el fet de no identificar-se amb el ritme que la societat imprimeix, no vol dir ser inestable. I si ho fossin la gran majoria? Potser en Niko està perdut, buscant respostes, intentant trobar algun fil que el re-connecti amb el món i amb els que el rodegen, però és honest amb ell mateix i ho és amb els altres.

La pel·lícula reflexiona sobre el concepte de falsedat: ser fals amb els altres, és a dir, no ser vertader, no mostrar l'autèntica cara davant d'algú; i ser fals amb un mateix, auto-enganyar-se. El Niko té la capacitat de reconèixer la gent falsa, potser per això troba tan difícil connectar amb els que l'envolten.

La música jazz que acompanya la història, lligat amb el blanc i negre de les escenes i la intensa mirada d'en Niko, culminen en una de les darreres escenes, quan aconsegueix que li serveixin un cafè en un bar mig buit. Aquell cafè, que tracta de prendre des del principi del film i, per una cosa o altra, mai no ho aconsegueix. Aquell cafè que treu fum i simbolitza molt més que un líquid negre en una tassa de ceràmica entre dues mans.

Què vol dir aquell cafè? Potser ho poden entendre els que s'han sentit algun cop desconnectats del món, massa perduts per interpretar un paper que no els naixia de l'ànima.

El títol de la pel·lícula sorgeix de la cançó A day in the life (Un día en la vida), dels Beatles, que comença amb el vers "I read the news today, Oh boy...". El cartell de la pel·lícula, amb el títol i la cara del Tom Schilling capten l'essència del que transmet la història.