My blueberry nights

Wong Kar-Wai va dirigir aquesta pel·lícula que, tot i que no va ser considerada una obra mestra pels crítics, és una de les meves preferides. Si bé alguns diuen que es queda curta, que cap de les històries aconsegueix frapar a l'espectador, que no es tracta sinó d'una mescla de relats massa ensucrats; en la meva opinió, més enllà de les frases que, extretes del seu context, poden catalogar-se com a tòpics, la pel·lícula ofereix una profunditat que es pot atrapar si s'està alerta, sobretot, als silencis.

A través d'una explosió d'imatge, fotografia i color, el director ens acosta a un període de la vida del personatge principal, interpretat per Norah Jones, quan atravessa un moment de recerca interior, després d'una decepció amorosa. La casualitat fa que conegui al propietari d'un bar, Jude Law, el qual està escolta i cuida la noia en els dies de més debilitat i impotència, després de la bofetada amorosa. És en aquest moment que descobrim el per què del títol del film. Cada dia el personatge del Jude Law fa diferents pastissos: poma, xocolata, carabassa, mores... N'hi ha que s'acaben al final de la jornada, n'hi ha que normalment queden a mitges, i cada nit ha de llençar el de mores (blueberry), perquè ningú mai no el demana. Així és com la protagonista li'n demana un tros, i el troba molt bo, tot plantejant-se per què és tan poc atractiu per als clients de la cafeteria.

Uns dies després de coneixèr-se, la Norah Jones decideix emprendre un viatge per altres estats (seguint la famosa ruta 66), per allunyar-se de Nova York i intentar oblidar el noi que l'ha deixat esmicolada. No gosa acomiadar-se d'en Jude Law, per por que si el torna a veure canvïi d'opinió i no se'n vagi. Sent una necessitat d'anar a algun lloc on ningú la conegui i així poder-se conèixer ella mateixa. 

En els mesos que s'està fora, coneix gent de tot tipus, històries que la fan reflexionar sobre què és l'amor, sobre la confiança, la ingenuitat, sobre el sentit de tot plegat. De forma natural, escriu els seus pensaments, per carta o postals, a en Jude Law. Ell no té manera de contactar amb ella, perquè mai no escriu el remitent. Per això, durant tot el temps que ella és fora, tracta de trobar el telèfon del lloc on treballa, però és en va, així que només pot esperar impacientment una altra carta.

En les cartes que escriu, la noia dèbil i trencada que havia fugit de la gran ciutat cada vegada està més difuminada. La narradora dels escrits s'està adonant que és més forta del que creia, i s'agrada poc a poc més i més a ella mateixa. En una de les cartes diu: 

"The last few days, I've been learning not to trust people and I'm glad I've failed. Sometimes we depend on other people as a mirror to define us and tell us who we are and each reflection makes me like myself a little more."

"Els darrers dies he estat aprenent no confiar en la gent i estic contenta d'haver suspès. De vegades els altres són un mirall que ens defineix i que diu qui som, i cada reflex em fa agradar-me una mica més".

Finalment la protagonista torna del viatge al seu interior, i es planta a la cafeteria. El desenllaç no l'explicaré, però es pot resumir en la darrera frase de la pel·lícula:

"It took me nearly a year to get here. It wasn't so hard to cross that street after all, it all depends on who's waiting for you on the other side."

"M'ha costat gairebé un any arribar aquí. No era tan difícil creuar aquest carrer després de tot, tot depèn de qui està esperant per tu a l'altra banda".