"De tal padre, tal hijo"

Pel·lícula dirigida pel director japonès Hirokazu Koreeda, narra la difícil situació en què es troben dos matrimonis sis anys després que l'hospital on van tenir els seus respectius fills els comuniqui que hi va haver un intercanvi de nadons. A partir d'aquest esdeveniment, les dues parelles s'han de plantejar quina decisió prendre: quedar-se amb el fill biològic, un desconegut, o bé seguir criant el fill que els van donar equivocadament. La pel·lícula planteja qüestions com el significat dels llaços familiars, si la personalitat és genètica o bé els nens neixen com una pissarra buida i acaben sent allò que reben del seu entorn més pròxim. Són preguntes molt importants que el director aconsegueix anar introduint amb discreció al llarg del film, no només mitjançant el diàleg, sinó valent-se molt d'elements simbòlics que l'espectador pot captar o bé passar per alt, així com els gests dels actors, i els silencis que diuen molt més que les paraules.

Ambdós famílies tenen estils de vida molt diferents: si bé un dels pares és un arquitecte ambiciós, força masclista, que es desviu per complet per la seva carrera professional; l'altra pare (que té tres fills en total), viu en un barri humil de Tokio i regenta una botiga de recanvis i reparacions bastant decadent, darrere la qual hi viuen. En contrast amb això, el pare botiguer és molt proper als seus fills, els presta tota l'atenció que necessiten, juga amb ells i aconsegueix crear un vincle autèntic entre ells. L'arquitecte està obsessionat en transmetre els valors de la constància i l'esforç al seu fill, perquè conreï un futur de profit i tingui èxit. No obstant això, gairebé no hi ha contacte entre ells i, tot i viure sota el mateix sostre, són pràcticament desconeguts.

Després de fer diverses trobades entre les dues famílies per conèixer-se, decideixen intercanviar els fills i seguir criant cadascú el seu fill biològic. Tot i els esforços i la bona fe per part dels pares i dels nens, el vincle que s'ha forjat durant els sis primers anys de vida i convivència és més fort que qualsevol vincle de sang. Més enllà de les convencions socials i la raó, per sobre de tot, hi ha el què ens diu el cor, allò que ens guia. Si s'aconsegueix traspassar totes les xarxes i fer cas al què un sent, tot i ser tabú, tot i fer por... llavors és quan un pot saber-se una mica més lliure. Una mica més real dins de la irrealitat de tot plegat. I pot estimar amb el cor.

És una de les millors pel·lícules que he vist mai, d'una profunditat que fa vibrar i cala fins al fons.

L'espiral de la nit

L'altre dia vaig sortir a submergir-me en la fauna nocturna barcelonina una vegada més. Feia unes setmanes que no m'hi endinsava i al principi tot el vell conegut em semblava nou i una mica emocionant.

A mida que la nit anava avançant, però, tot allò que m'envoltava començava a resultar-me del tot familiar. Sort que, en un punt indefinible, les bombolles d'alguna substància alcohòlica van començar a fer el seu efecte i camuflar el patetisme, convertint-lo en una mena d'obra de teatre amateur.

Un cop allà, enmig de la pista de ball, conscient que jo també era partícip de tot, m'hi sentia bé, he de confessar. Em vaig deixar anar, ballant i fent ganyotes a tots els lletjos i reprimits que gosaven apropar-se'm. Cal fer un incís aquí i dir que el meu criteri de selecció no era gaire fiable (si ja no ho és en plena llum del dia) en aquelles circumstàncies, desorientada per les llums dels focus de colors -estratègicament manipulades per difuminar el panorama- i animada per la música -l'únic motor capaç de transformar una situació vulgar en una trama pròpia d'un videoclip.

Una o dues hores devia fer que em deixava endur pel ritme de les cançons, dins d'aquella sauna d'hormones alterades, rodejada de nois i noies intercanviant paraules, números i, fins i tot, una mica de saliva... De tant ballar vaig notar que estava mullada de suor, i se'm va ocórrer anar al lavabo a assecar-me una mica -quin glamour. Abans de poder seguir amb el pla previst, just pujant les escales cap als banys, i amb les aixelles encara humides, em vaig topar amb un noi amb un posat molt seriós i, sense esperar resposta, vaig deixar-li anar un comentari en relació a la seva expressió facial. No recordo ben bé l'inici de la conversa, ni com un tema enllaçava amb l'altre, però vaig sentir que les paraules fluïen i no calia arrencar-les ni forçar-les, ni digerir-les amb un embut, com em passa sovint quan intento mantenir un diàleg amb un noi en un ambient com aquell. Bé, sentia cert feeling i atracció cap aquell desconegut, tenint també en compte que el record sempre supera la realitat.

Així, volent-me deixar endur per l'espiral d'alliberament físic que es respirava en aquell lloc, vaig deixar anar algun comentari que denotés el meu semi-interès per ell, més enllà de la conversa. I allà va ser quan, com un gerro d'aigua glaçada, em va dir, molt tranquil·lament, que tenia nòvia. La conversa, que fins llavors m'havia semblat extremadament interessant, va trigar un minut en fer-se'm pesada. Seria per vanitat? O seria que em va deixar d'agradar tot d'una? O bé l'ego, aquell que fem veure que és tan petit, es va sentir enganyat? 

Vaig tornar a la pista de ball i, movent el cap d'un cantó a l'altre, em vaig començar a riure de mi mateixa i del paper estel·lar -i estrellat- que acabava d'interpretar.