"De tal padre, tal hijo"

Pel·lícula dirigida pel director japonès Hirokazu Koreeda, narra la difícil situació en què es troben dos matrimonis sis anys després que l'hospital on van tenir els seus respectius fills els comuniqui que hi va haver un intercanvi de nadons. A partir d'aquest esdeveniment, les dues parelles s'han de plantejar quina decisió prendre: quedar-se amb el fill biològic, un desconegut, o bé seguir criant el fill que els van donar equivocadament. La pel·lícula planteja qüestions com el significat dels llaços familiars, si la personalitat és genètica o bé els nens neixen com una pissarra buida i acaben sent allò que reben del seu entorn més pròxim. Són preguntes molt importants que el director aconsegueix anar introduint amb discreció al llarg del film, no només mitjançant el diàleg, sinó valent-se molt d'elements simbòlics que l'espectador pot captar o bé passar per alt, així com els gests dels actors, i els silencis que diuen molt més que les paraules.

Ambdós famílies tenen estils de vida molt diferents: si bé un dels pares és un arquitecte ambiciós, força masclista, que es desviu per complet per la seva carrera professional; l'altra pare (que té tres fills en total), viu en un barri humil de Tokio i regenta una botiga de recanvis i reparacions bastant decadent, darrere la qual hi viuen. En contrast amb això, el pare botiguer és molt proper als seus fills, els presta tota l'atenció que necessiten, juga amb ells i aconsegueix crear un vincle autèntic entre ells. L'arquitecte està obsessionat en transmetre els valors de la constància i l'esforç al seu fill, perquè conreï un futur de profit i tingui èxit. No obstant això, gairebé no hi ha contacte entre ells i, tot i viure sota el mateix sostre, són pràcticament desconeguts.

Després de fer diverses trobades entre les dues famílies per conèixer-se, decideixen intercanviar els fills i seguir criant cadascú el seu fill biològic. Tot i els esforços i la bona fe per part dels pares i dels nens, el vincle que s'ha forjat durant els sis primers anys de vida i convivència és més fort que qualsevol vincle de sang. Més enllà de les convencions socials i la raó, per sobre de tot, hi ha el què ens diu el cor, allò que ens guia. Si s'aconsegueix traspassar totes les xarxes i fer cas al què un sent, tot i ser tabú, tot i fer por... llavors és quan un pot saber-se una mica més lliure. Una mica més real dins de la irrealitat de tot plegat. I pot estimar amb el cor.

És una de les millors pel·lícules que he vist mai, d'una profunditat que fa vibrar i cala fins al fons.