Mario Benedetti

Amor de Tarde

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cuatro
y acabo la planilla y pienso diez minutos
y estiro las piernas como todas las tardes
y hago así con los hombros para aflojar la espalda
y me doblo los dedos y les saco mentiras.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las cinco
y soy una manija que calcula intereses
o dos manos que saltan sobre cuarenta teclas
o un oído que escucha como ladra el teléfono
o un tipo que hace números y les saca verdades.

Es una lástima que no estés conmigo
cuando miro el reloj y son las seis.
Podrías acercarte de sorpresa
y decirme "¿Qué tal?" y quedaríamos
yo con la mancha roja de tus labios
tú con el tizne azul de mi carbónico.

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Des del tren

Des del tren m'allunyo i m'acosto. Asseguda al costat de la finestra, miro el paisatge que s'escapa de la retina a gran velocitat. He de concentrar tota l'atenció si vull captar petits detalls: un ocell que s'atura sobre un cable d'electricitat, un pagès treballant l'hort, trens antics aturats a les vies, una papallona que vola a la vora de la finestra, un camp molt verd...

Més enllà del paisatge, aquest tren em transporta a moments que he viscut. Sense triar-les, les imatges van creuant la meva ment per un instant. Tu i el teu somriure també hi apareixeu. I aquella amiga inseparable que vaig fer quan era fora. El record d'un viatge en tren nocturn des de Praga a Cracòvia. Com el sol naixia, taronja, petit, en la llunyania del cel... Un dia calorós en una casa de Kapadokkya, en una taula llarga plena d'olives negres gegants, formatge feta, amanides amb menta fresca, tomàquets deshidradats, pa recent fet...I de fons converses mesclades, en un idioma que no entenia. ..

De vegades només viatjant, potser sense moure'ns del lloc, però navegant per la nostra ment, podem cercar el record dels moments, les persones i els paisatges que ens han fet vibrar.

S'acaba el trajecte...

Jeune & Jolie

(Joven & Bonita)

El títol de la darrera pel·lícula del director francès François Ozon encaixa a la perfecció amb la descripció de la noia que dóna vida a la protagonista. D'aspecte afrancesat, faccions dolces i delicades i cos de deesa grega, l'actriu Marine Vatch interpreta el controvertit personatge de l'Isabelle, una noia l'atractiu de la qual no es deu només a l'harmonia del seu aspecte, sinó al misteri de la seva mirada verdosa que transmet un missatge misteriós banyat de melancolia i picardia.

La història arranca un estiu durant el qual l'Isabelle s'acomiada de la inocència que li restava quan perd la virginitat amb un jove alemany que coneix al poble on estiueja amb la seva família. El moment de l'acte sexual té un simbolisme que, en el meu parer, és la metamorfosi de la nena que era a la jove en qui s'ha transformat, potser de manera una mica forçada.

Tanta és la curiositat que sent la protagonista per descobrir l'enigma de la sexualitat, que pren una decisió crucial quan decideix trucar un home que els va proposar a ella i unes companyes de classe una manera d'aconseguir diners fàcilment. Mentre les seves col·legues d'institut creuen que es tracta d'un boig, Isabelle, d'amagades, contacta amb aquest home, que la introdueix en el món de la prostitució de luxe. Així doncs, amb només 17 anys, i sense cap necessitat econòmica que l'empenyi a fer-ho, la jove decideix provar-ho per satisfer la seva curiositat.

Com en algun moment de la pel·lícula ella mateixa reconeix, el que li reporta més plaer no són els actes sexuals amb els clients, sinó el ritual de les trobades: el recorregut en metro, entrar en hotels luxosos, no saber quin desconegut l'espera darrere la porta, etc. És quan recorda les experiències que sent les ganes de tornar-ho a fer. Això i la generosa recompensa econòmica fan que l'Isabelle no pugui ni vulgui sortir de l'espiral sexual en què ha entrat.

Més endavant, quan la doble vida de la protagonista arribi a oïdes de la seva mare, en va seran els esforços d'aquesta per redreçar-la. Si bé Isabelle també tracta de dur una vida normal, amb el temps s'adona que necessita tornar a sentir el sabor agridolç del vici i la perversió que, tot i no saber ben bé per què, l'han enganxat profundament.

Mud

Pel·lícula escrita i dirigida per Jeff Nichols, protagonitzada per Matthew McConaughey, que es passa tot el film amb la mateixa camisa bruta i els mateixos texans -cal fer un incís per dir que en alguns moments es treu la camisa-, i aconsegueix no perdre l'atractiu ni per un segon. Bé, deixem-nos de frivolitats i anem al gra. La història de Mud em va fer pensar molt en la nena que era fa no massa temps, però que sembla que he oblidat molt depressa (no ho fem tots?).
Mud és el nom del protagonista, un fugitiu que s'amaga a una illa de Mississipi després d'haver matat un home per protegir a l'amor de la seva vida, Juniper. L'home que ha assassinat era el fill d'un mafiós que dirigeix els caçadors de recompense de la zona, que planegen caçar a Mud per matar-lo i fer la seva pròpia justícia.
La història comença quan dos nens, en una aventura infantil -típica de nens avorrits que viuen en un poble de mala mort on mai passa res interessant- arriben en barqueta a la illa i descobreixen l'amagatall d'en Mud. Els dos nens, que actuen molt bé, tenen personalitats molt diferents. Mentres un és compassiu i de seguida vol ajudar al protagonista, l'altre no és tan confiat i prefereix mantenir-se en un segon pla.

Sense intenció de d'explicar més del compte per aquells que no hagin tingut l'oportunitat de veure-la, la història d'aquesta aventura envia un missatge més enllà de l'amistat entre un home i dos nens. Parla de l'amor. I ho fa des de la perspectiva d'un nen que encara pensa que l'amor és quelcom gairebé sagrat, i que no comprèn que es pugui trencar. El moment en què coneix en Mud coincideix amb el del possible divorci dels seus pares, fet pel qual potser posa totes les seves energies per ajudar al protagonista a fugir i escapar-se amb la seva estimada Juniper. El que no sabia és que l'amor només dura per sempre a les pel·lícules, o no en totes les històries els dos estimen amb la mateixa intensitat.
Aquell dia que van aventurar-se a descobrir què amagava aquella illa, estaven recorrent, sense saber-ho, el camí cap a la fi de la seva infància, cap al comiat de la inocència.

I jo em pregunto per què ha d'arribar aquest moment, en el que la imatge que teníem de l'amor cau en picatg i s'esclafa contra el terra? Després en recollim els trossets, però no aconseguim fer-los encaixar per recuperar aquella visió pura, sense filtres, que el nostre cap ingenu havia fabricat als deu anys.
No seria millor creure-hi, tot i saber que potser és una veritat a mitges, no tan dolça com ens l'imaginàvem, però que no deixa de ser real, de tant en quan, l'amor.