Where to, miss?

Bingo

Tenia els ulls blaus, molt grans i expressius. Era divertit i diferent a la majoria del que havia conegut fins llavors. Ens vam deixar endur pel moment, perfumat de converses fetes de   paraules i silencis. Hi havia química, rèiem i ens ho passàvem bé.

Un dia vam entrar en un bingo per observar i ser partíceps d'aquest submón tan misteriós propi d'una altra realitat, que cobra vida darrere les lletres il·luminades que inciten a entrar-hi. Sorprenentment, el local era ple de bat a bat, ens va costar trobar un lloc per seure. Si una càmera hagués rodat l'escena des de dalt, el paisatge estaria compost per cranis despoblats i cabells blanquinosos o lilosos encara semi-cargolats per l'efecte dels rulos. La mitjana d'edat rondava els setanta. Em vaig preguntar si en aquell univers artificial s'hi deuen fraguar també belles històries d'amor, de tant en tant, entre joc i joc.

Els retoladors vermells per marcar els números rodaven pel damunt les taules, alguns sense tap, ja secs. Vam jugar un parell de cartrons desafortunats. Crec que ell s'ho estava passant bé fins que va ser conscient de l'absurditat que es respirava en l'ambient. N'hi ha que es pregunten com poden aturar el temps, fer que aquest deixi de córrer per uns instants. Una resposta la poden trobar en aquest lloc comú: el bingo. Un racó per ànimes solitàries, conformades, enfonsades, que persegueixen la sort fins la sacietat, encallats entre les parets d'una sala on no existeix temps ni espai, només importa el joc. Els cambrers semblen trets d'una altra època, amb armilles vermelles, els cabells engominats, perfums carregats. L'enveja i la competitivitat regnen en l'ambient, on els que no desisteixen s'acabaran emportant el pot tan desitjat, per invertir-lo, l'endemà, en una altra ronda...

Quan entres en un lloc així i l'observes com a espectador, t'adones que ets al davant d'una metàfora de com funcionen les coses. De vegades vivim encegats, perseguim quelcom que no és la finalitat en sí mateix, sinó que és la justificació del trajecte.

Vam sortir del bingo i potser ens vam sentir una mica més vius que tots aquells que van quedar-s'hi. Els cotxes, la gent, les botigues, els llums del carrer, ja il·luminat...l'aire fresc contra la cara. Un passeig per endavant.

Ignorància

Peshawar. 16 de desembre de 2014.

No van donar opció. Els seus ulls no eren humans. Guardaven tota la maldat que corromp aquest món. Tota la ignorància. Tota la ràbia. Eren el foc de la feblesa humana que no és capaç d’admetre com d’insignificant és la seva presència en aquesta vida. Sí, la ignorància, que és l’única que els permet creure’s portaveus de la veritat. Els extremistes el miraven als ulls i l’obligaven a recitar un passatge de l’Alcorà. El seu millor amic sí que se’l sabia però l’estat de xoc es va apoderar d’ell i no va poder emetre paraula. La resposta va ser un tret al cap. Ell no sap d’on va treure les forces, però amb un fil de veu va ser capaç de pronunciar les paraules que algú va escriure un dia en un llibre, sense pensar quant mal arribarien a fer. Unes frases que li van arruïnar la vida, sí, perquè quin sentit té per a ell viure amb la imatge dels seus amics esquitxant-lo amb la sang dels seus caps explotant? Com seguir quan et persegueixen cent quaranta ànimes que no comprenen per què no són ja al món? Què han fet malament per no poder seguir vivint? Per no poder seguir aprenent? Per no tenir dret a anar a l’escola i obrir un llibre, i llegir, i fer deures, i fer exàmens, i jugar a l’hora de l’esbarjo, i parlar amb els companys, i discutir amb un professor? Per què mai més tornaran a parlar amb els seus pares, ni a jugar amb els seus germans, ni mai tindran dret a entendre que en aquest món existeix el mal i aquest és intrínsec en els éssers humans? Com seguir vivint si no existeix una resposta justificable que expliqui el motiu d’aquestes morts. Si no hi ha justícia terrenal que valgui per fer pagar el dolor de tanta gent… Per què? Per què? Per què? Per què? Per què? Per què?! No hagués estat millor haver rebut un tret al cap, també?

I això passava fa un parell de dies a Pakistan, en una escola. I què fèiem nosaltres en aquell moment? Mentre a l’altra punta del món violaven una noia. I a l’altra un milionari es compra una mansió. I a l’altra un nen es moria de set. I a l’altra uns pares abandonaven la seva criatura. I el món segueix rodant, dia a dia, nit a nit...I la ignorància el consumeix sense fre. I nosaltres no podem fer res més que ajupir el cap i mirar-nos el melic.

What's left to say...?

Do you remember how this first begun?
Teeth were white and our skin was young
Eyes as bright as the Spanish Sun
We had nothing we could hide

Now my dear we are two golden leaves
Clinging desperately to winter trees
Got up here like a pair of thieves
While the sirens blare outside

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Do you remember how this started out?
So full of hope and now we're filled with doubt
A dirty joke we used to laugh about
But it's not funny anymore

I fear I choke unless I spit it out
Still smell of smoke, although the fire's gone out
Can't live with you, but I die without

What's left to say when every word's been spoken?
What's left to see when our eyes won't open?
What's left to do when we've lost all hope and
What's left to break when our hearts are broken?

But sometimes...

Libertad

“El mundo se halla impregnado de cosas valiosas, de virtualidades y riquezas infinitas

que reclaman al alma. Toda la naturaleza palpita en el corazón del hombre. La vida sale

de sí misma, se proyecta hacia el futuro e inicia la línea de una trayectoria. El hombre

quiere las más hermosas estrellas del cielo y toda la sublime voluptuosidad de la tierra.

Nada próximo ni remoto puede calmar la agitación profunda de su corazón. Del choque

de las fuerzas e impulsos en conflicto es preciso que surja la silueta de una acción

precisa. Es preciso conquistar todos los días la libertad y la vida. El hombre es el único

ser viviente capaz de perdición. El animal vive y muere. El hombre además se pierde.

La educación es una empresa de salvación. «Ganarse la vida», la vida personal auténtica en la lucha por la existencia personal y radical, contra los elementos de disolución y perdición, constituye esencialmente su principio y su fin. Es preciso hallar en el choque de las fuerzas impulsivas y de las resistencias ciegas la línea luminosa que señala para cada persona la conciencia clara de un destino que hay que cumplir. No otro es el

sentido de la vocación. Mediante ella cada cual es llamado a algo intransferible. La

función de la educación no es otra que promover, orientar y fomentar la vida hacia el

cumplimiento de su propio mandato. En la vocación se halla la propia ley y en su

cumplimiento la afirmación de la libertad y de la personalidad. El «deber ser» ideal se

concreta así en la fórmula de un imperativo personal intransferible. La naturaleza

racional se precisa y concreta en cada cual mediante la fidelidad al destino propio. Es

preciso que cada cual sea lo que es – según el precepto pindárico – con toda verdad y

fidelidad.

De ahí un sentido luminoso de comprensión, de reverencia y de profunda tolerancia.

Toda personalidad tiene derecho al cumplimiento de su deber, a trazar sobre el

universo la línea melódica de su existencia. Toda conciencia es sagrada. Sólo es digna

de esta reverencia en cuanto cumple en efecto un destino y proyecta sobre el mundo.

Una radiación de luz auténtica. Y esto para los hombres y para los pueblos. Sólo siendo

en verdad uno mismo es posible ponerse al servicio de algo, realizar una misión

personal y adquirir, por tanto, un sentido de valor universal, único e intransferible.”

J. Xirau, Obras completas II

Alguien que...

Que en sus brazos me sienta una niña pequeña, sonría, le mienta y se trague mis penas..
Que sacuda mi cama como un animal, y que por la mañana me deje pensar.
Que no sea muy bueno, que no sea muy malo. Y si me hace regalos, que no le cuesten dinero.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que no quiero más chulos que no traen un duro, 
ni tíos muy feos con un gran empleo.
Que no quiero borrachos ni locos de atar,
ningún mamarracho que me haga llorar.
Ni chicos perdidos buscando a mamá,
ni tipos muy finos que luego te la dan.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alquien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.

Que me lleve a la feria y luego a bailar,
que me bese en la hierba,
no pediré nada más.

Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por mí.
Alguien que cuide de mí, que quiera matarme y se mate por míííí.....

Dilluns

Hi ha dies que et lleves i t'adones que estaves millor a la dimensió onírica que a la real, si és que alguna de les dues existeix del cert. Vivim en un món que es regeix per l'absurditat i el valor que més proclamem és que som éssers racionals. Si estem massa centrats en admirar-nos a nosaltres mateixos, com podem apreciar la bellesa que ens envolta? Submergits en una bombolla en la qual som una trista xifra imprescindible, només volem destacar d'entre la resta. Consumistes, creiem que som lliures per escollir la roba amb què vestim i que ens identifica amb un cercle social o amb un altre. Creiem que som lliures perquè podem planificar com vulguem el nostre temps lliure, el cap de setmana. Podem escollir l'alcohol que volem pels combinats de dissabte a la nit, la qual "lliurement" destinem a evadir-nos de les preocupacions d'una feina que ens menja tres quartes parts de la vida. Diumenges de ressaca ens sentim molt bé si anem a fer esport, a veure alguna zona verda o a dinar amb la família. I dilluns s'inicia una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana... Això sí, som molt importants, potser perquè el cap ens ascendeix a l'empresa, o potser perquè li hem agradat a algú que ens feia gràcia, perquè els altres pensen que som genials... i el temps passa, i la nostra vida ha estat tan insignificant com la d'una formiga que ha construït un niu immens, però que la petjada d'un nen és capaç de destruir. 

Inspira, expira... inspira, expira... no ets res, no ets ningú. I què? No és millor viure sabent-ho que haver d'enganyar-nos i enganyar fent veure que som especials? ...m'alleuja pensar que no sóc més que una d'aquelles formigues, com tothom...

can I take you home?

Tot allò real és susceptible de ser conegut intel·lectualment. A través d'aquest coneixement podem arribar a l'essència de les coses, que és aquella propietat que fa que una cosa sigui allò i no una altra cosa.

El coneixement humà no esgota aquesta essència, però tampoc la pot abraçar tota, perquè podem conèixer tot allò que és real, però tot el que coneixem no és la realitat. Aquesta sempre roman desconeguda en alguna de les seves dimensions. Per això mai podem conèixer una cosa del tot, mai podrem arribar a comprendre la seva profunditat. I aquí rau el misteri.

Novembre

Arriba el fred
i les ganes d'abrigar-se.
De sentir el vent fresc contra la cara,
les gotes de pluja i la sensació
de roba amarada.
De fer llargues passejades que no
portin enlloc, però que arribin
a algun indret inexistent.
Observar la poesia
dels arbres despullats,
els dies curts mossegats
per la foscor anticipada
de la llum de la lluna
d'hivern.

All through the morning..

Thinking of you
All through the morning
I'm thinking of you
All through the evening
I'm thinking of you
And the way that your holy water grew

I met a girl under the water
It made me recall how I wanted a daughter
But you never gave me nothing that I could hold on to

But I wrote you letters by the phone
And I wrote you every night alone
But who are you walking around with
Buttercup

He was my lord
And I was his lady
But I soon grew tired of the lazy days
When I moved away and I thought of him often
He came to me nights in my rose colored dreams

Thinking of you
All through the morning
I'm thinking of you
All through the evening
I'm thinking of you
And the way that your holy water grew

But I wrote you letters by the phone
And I wrote you every night alone
But who are you walking around with
Buttercup

Racons de Barcelona

Aprendre a ballar

"De vegades penso que no som nosaltres els que hem d'atrapar el moment, sinó que és el moment el que ens atrapa a nosaltres."

No hi ha explicació lògica per la qual les coses ens passen. Tot d'una, pots perdre la casa, la feina, la parella... sense ni tan sols intuir-ho. Però hi ha un punt que mai no falla: les desgràcies sempre venen juntes, com un dominó. De cop i volta, l'escenari de la teva obra, la que havies anat improvisant en els darrers anys, es desmunta. I llavors has de triar entre construir un decorat nou, més ferm, sense oblidar que es pot tornar a desfer en qualsevol moment. O bé hi ha l'opció de no tornar-lo a refer, continuar actuant-hi entre les migues opaques d'aquell decorat que alguna vegada havia brillat.

De tu depèn quina perspectiva esculls: veure l'enderrocament com una oportunitat o com una tragèdia. Pot ser una opció per canviar allò que no acabava d'encaixar. Sense pressa, quan ja no hi tens res a perdre, anar fent, sense la intenció d'arribar a cap lloc en concret. Amb paciència, les poques peces que quedaven a l'escenari tornen a encaixar. Reprens el paper de director que havies oblidat. Sents l'alegria que sorgeix del simple fet de ser-hi. Aprecies allò que has retrobat després de la destrucció, el més important, el que roman: l'essència. I en aquests moments de transició, de dies en els quals deixes que la vida flueixi a través teu, les coses bones comencen a florir. Ets conscient que només es tracta d'una pujada de la muntanya russa, i que de ben segur la seguirà una baixada, però, com vaig sentir en algun lloc: "la vida es un bolero y hay que saber bailarlo".  

Bla bla bla

La tristeza es un hilo transparente que nos une íntimamente al pasado, a aquello que nos resistimos a olvidar. Por eso lo atamos bien fuerte, intentamos retenerlo en nuestra conciencia pero cuando nos damos cuenta, una vez más, de que no es más que la idea de un recuerdo, entonces la tristeza nos inunda con su fuerza. A veces solo permanecemos un rato ahogados en su inmensidad. De hecho, nadie dice que no sea sano remojarnos en ella de vez en cuando. Lo peligroso es que se convierta en nuestro habitáculo, nuestra pecera... igual los peces no tienen memoria porque viven en ella...

Whispers

Well, I've got open eyes,

And an open door,

But I don't know what I'm searching for.

I should know by now.

Well, I've a big old heart,

This I know for sure,

But I don't know what our love is for.

I should know by now.

Well, I'll wait in line,

So I can wait some more,

'Till I can't remember what I came here for,

But I can't leave now,

Cause I've a light that shines,

And a love so pure,

But I don't know what to use them for.

I should know by now.

Well I spent my money,

I lost my friends,

I broke my mobile phone,

3am and I'm drunk as hell,

And I'm dancing on my own,

Taxi-cabs ain't stopping, and I don't know my way home.

Well it's hard to find a reason, when all you have is doubts,

Hard to see inside yourself when you can't see your way out,

Hard to find an answer when the question won't come out.

Oh everyone's filling me up with noise,

I don't know what they're talking about,

Everyone's filling me up with noise,

I don't know what they're talking about,

Everyone's filling me up with noise,

I don't know what they're talking about,

You see all I need's a whisper in a world that only shouts.

Sin límites

Perspectiva

Visió

Opcions

El circo de las mariposas

"Mientras mayor es la lucha, más glorioso es el triunfo"

Last blues, to be read some day

Era sólo un galanteo,

seguramente lo sabías- 

alguien fue herido

hace mucho tiempo.

Todo está igual,

el tiempo ha pasado-

un día llegaste,

un día morirás.

Alguien murió

hace mucho tiempo_

alguien que intentó,

pero no supo.

Pavese

"La inutilitat de l'inútil" - Nuccio Ordine

Sobre l'amor: 

"Abandonar la pretensió de posseir, saber conviure amb el risc de la pèrdua significa acceptar la fragilitat i la precarietat de l'amor. Significa renunciar a la il·lusió d'una garantia d'indissolubilitat del vincle amorós, prenent nota que les relacions humanes, amb els límits i les imperfeccions que les caracteritzen, no poden prescindir de l'opacitat, de les zones d'ombra, de la incertitud. Aquest és el motiu pel qual la recerca de la total transparència i la veritat absoluta an l'amor acaba per destruir-lo, acaba per ofegar-lo en una abraçada mortal".

"No confonguis l'amor amb el deliri de la possessió, que només pot dur als pitjors patiments. Perquè l'amor, contràriament a l'opinió més comuna, no fa patir. En canvi, l'instint de propietat, que és contrari a l'amor, sí que fa patir".

Sobre el coneixement:

"Un poema, una simfonia, una pintura, una veritat matemàtica, un nou fet científic, tots ells constitueixen en si maeixos l'única justificació que universitats, escoles i instituts de recerca necessiten o requereixen. L'enemic real del gènere humà no és el pensador audaç i irresponsable, tingui raó o no. L'enemic real és qui intenta modelar l'esperit humà de tal manera que ja no s'atreveixi a desplegar les ales."

"Cap religió i cap filosofia podran mai reivindicar la possessió d'una veritat absoluta, vàlida per a tots els éssers humans. Perquè creure que es posseeix l'única i sola veritat significa sentir-se amb el deure d'imposar-la, també a la força, pel bé de la humanitat. Considerar que la pròpia veritat és l'única possible significa negar tota recerca de veritat."

"Només la consciència d'estar destinats a viure en la incertitud, només la humilitat de considerar-se éssers fal·libles, només la consciència d'estar exposats al risc de l'error poden permetre'ns concebre una autèntica trobada amb els altres, amb qui pensa de manera diferent que nosaltres. És per això que la pluralitat de les opinions, de les llengües, de les religions, de les cultures, dels pobles, ha de ser considerada com una immensa riquesa de la humanitat i no com un perillós obstacle".

Experiencia

"Una vieja amiga mía, azotada por el escepticismo, me confesó una madrugada la zozobra que le suponía haber dejado para más adelante aquellos planes de su juventud que pensó disfrutar cuando la madurez le permitiera añadirle sensatez a los impulsos.

A cierta edad, lo que le queda a una es la sensación de que la experiencia sólo le ha servido para llamarle amor a la compasión y sensatez a la cobardía".

Fragments de Pessoa

Cansa ser, duele sentir, pensar destruye.

Ajena a nosotros derrúmbase la hora,

dentro y fuera de nosotros, y todo en ella.

Inútilmente el alma llora.

¿De qué sirve? ¿Qué es lo que debe servir?

Pálido esbozo leve

del sol de invierno sonríe en mi cama...

vago susurro breve.

F. Pessoa

_________________________________

Me dan pena las estrellas.

Brillando desde hace tanto,

tanto tiempo, tanto.

Qué lástima siento de ellas.

F. Pessoa

________________________________

Tenemos, los que vivimos,

una vida que es vivida 

y otra que es pensada.

Y la única que tenemos

es la vida dividida

entre la verdadera y la errada.

Cuál no obstante es verdadera

y cuál errada, ninguno

nos lo sabría explicar;

y vivimos de manera

que la vida que uno tiene

es la que debe pensar.

F. Pessoa

Una vida sencilla

Pel·lícula dirigida per Ann Hui, que transcorre a Hong Kong, i es basa en la història real de la protagonista, Ah Tao, una dona d'edat avançada que ha treballat tota la seva vida de criada en una família benestant xinesa, tots els membres de la qual viuen als Estats Units, excepte un dels fills, anomenat Roger. Aquest treballa com a productor de cinema, ronda els trenta llargs o els quaranta (amb els asiàtics mai es pot saber del tot per la cara...). 

El cas és que Ah Tao es dedica a tenir cura d'en Roger, cuina per a ell, neteja la casa, etc. Viuen junts sota el mateix sostre i, tot i que a les primeres escenes dóna la impressió que no existeix massa comunicació entre ells, aquesta falsa aparença es desmunta a mida que avança la història.

Un dia, la protagonista sofreix un vessament i és ingressada a l'hospital. Mitja part del cos li queda paralitzada i demana a en Roger que vol jubilar-se i anar a viure en una residència. Ell insisteix en contractar una noia que es faci càrrec d'ambdós, però, envers la fermesa de la decisió d'Ah Tao, no li queda altra opció que cercar un centre per a gent de la tercera edat.

Va a demanar informació en una residència que, tot i tenir un preu força elevat, és del tot desoladora. No obstant, Ah Tao s'hi trasllada i, malgrat que el primer impacte és trist, aconsegueix trobar les petites coses bones d'aquella sala d'espera a la mort. Em va impressionar comprovar que totes les residències guarden similituds, com no podria ser d'una altra manera, suposo... Tant a la Xina, a Espanya o en un altre país, per remot o avançat que sigui. La vellesa no perdona. La solitud no acompanya.

Però aquesta dona té un do: el de cercar la bellesa en la decadència, en els defectes. Probablement sigui el tòpic més repetit: donar importància a les petites coses, als detalls, als moments, i buidar-se de tot ego. Ha estat tota la seva vida entregant-se als altres, i és que no sap viure d'una altra manera. A la residència, construeix relacions boniques amb alguns companys, sustentades per l'acceptació del món que brinda la tranquil·litat d'haver viscut una vida pròpia basada en la senzillesa i la veritat.

En Roger sent una profunda admiració i amor cap a ella, malgrat no ho verbalitzi en cap moment del film., en el qual els silencis contenen tota la càrrega emocional de l'argument. Quan la mira de reüll, quan li col·loca dolçament la mà a l'esquena, quan la fa riure en els moments més crítics.

La degeneració de la protagonista és cada cop major, després de patir més vessaments. En Roger està al seu costat fins l'últim moment, acompanyant-la fins les portes d'algun lloc desconegut per a tots. 

Quan l'Ah Tao mor, res al món canvia: una xifra menys en l'indicador demogràfic. O potser sí que hi ha alguna cosa que s'ha remogut? Ella desapareix físicament, però trossos de la seva ànima s'han incrustat en altres ànimes: la de els persones que van ser estimades per ella. 

Res en aquesta vida és en va. Això és el que he après d'aquest film. Quan un viu amb el cor a la mà, per moltes vegades que te'l trenquin, estàs fabricant coses bones. La transcendència de les coses que un fa no s'amida per la seva magnitud, sinó pels grams d'ànima que s'hi diposita. Ella va passar-se la vida cuinant, però cada plat que preparava el feia amb tot el seu amor i al millor que en sabia. A través dels silencis  i els gests transmetia als altres que els estimava sense demanar-los, mai, res a canvi.

La tristesa no sempre és absoluta, sempre hi ha una mica de llum amagada en les coses més dures a què ens exposa el fet d'estar vius. Només cal saber trobar-la, o tenir la sort de conèixer algú com l'Ah Tao, que ens digui, sense paraules, que no estem sols del tot.

Las vidas de Grace // Short term 12

Pel·lícula dirigida per Destin Cretton l'any 2013, que narra les vivències d'una jove que es dedica al treball social amb adolescents que viuen en un centre temporal, o bé perquè no tenen pares, o bé perquè aquests no poden fer-se'n càrrec. En un principi es calcula que els joves es poden quedar en el centre, que s'anomena Short term 12, fins a un any. No obstant això, la majoria dels adolescents porten allà més de tres anys. És per aquest motiu que Grace i els seus companys estableixen vincles molt estrets amb ells i viuen colze a colze els moments més decisius del període de canvis i coneixement personal que comporta l'adolescència.

A banda del fil principal de la pel·lícula, que seria totes les històries que transcorren en el centre, es narra paral·lelament la vida de la protagonista, que s'entrega per complet a la seva feina. Està profundament enamorada del seu company de feina, amb el qual té una relació. L'amor i admiració que senten és mutu i es basa en l'acceptació total l'un de l'altre.

Els problemes al centre no cessen, ni ho fan a la vida personal de la Grace, sobretot quan es tracta de prendre una de les decisions més importants: tenir un fill. Quan s'assabenta del seu embaràs, la primera reacció és demanar una cita per avortar. Uns quants dies després, s'adona que vol tenir un fill amb la seva parella, i que allò que li impedeix fer el pas és la por que sent. Por perquè tot plegat li recorda a un passat que tracta d'esborrar, en el qual el seu pare va abusar d'ella sexualment. 

Aquest film és ple de vida, parla d'històries de superació, de vides dures. És una crida a la constància, al voler tirar endavant, a la lluita per superar els traumes i frustracions personals que no ens deixen avançar. És una lliçó, també, que ens recorda la importància d'ajudar als que tenim al costat, d'admetre que necessitem dels altres tant com respirar. 

Que s'ha de viure jugant totes les cartes, afrontant les parts més fosques, i caminant cap a la llum- sense por.

Days of wine and roses (Días de vino y rosas)

Pel·lícula dirigida per Blake Edwards l'any 1962. Destaquen les interpretacions excepcionals de Jack Lemmon i Lee Remick, que encarnen les vides de Joe i Kirsten. El film inicia quan els dos es coneixen, força joves, en coincidir en una feina, ella com a secretària i ell com el nou relacions públiques d'una empresa. La Kirsten, que al principi juga un paper de dona difícil, resulta ser d'allò més dèbil quan s'esmicola la seva màscara -sovint passa, de la mateixa manera, en la vida fora de les pantalles.

Joe és un bon home, però té una dependència molt forta a l'alcohol, sense ésser-ne del tot conscient. És ell qui incita a la bella Kirsten a provar el primer cocktail, del qual en seguiran una llarga llista. 

La història narra l'espiral de destrucció en què s'ofeguen en un període de més de set anys, dels quals neix una filla en comú. Des del meu punt de vista, hi ha dues escenes clau en aquest film: d'una banda, el moment en què en Joe, després de dos mesos sense beure, busca una ampolla de whisky que havia amagat en un test a l'hivernacle del seu sogre. En el seu estat d'ebrietat, no és capaç de recordar quin test amaga la seva medicina, així que comença a trencar-los tots en un estat de bogeria. D'altra banda, potser els minuts amb una càrrega emocional més forta transcorren durant l'escena del motel, en la qual Kirsten, completament alcoholitzada, acaba arrossegant al Joe a fer un glop de whisky per demostrar-li que encara l'estima.

Es tracta d'un tema de difícil digestió, però, més enllà de tractar el món de l'alcoholisme, també parla de les persones que no són capaces de trobar-li llum a la mediocritat de la vida ordinària. Parla també de la capacitat de l'ésser humà de prendre decisions, del fet de viure per a algú, de sacrificar-se per altri. Què passaria si ens tornéssim un bastó per a algú?

I, en un darrer i més profund pla, parla de l'amor -"què és l'amor" a banda de l'eterna qüestió? Era amor el que hi havia entre els dos protagonistes? O era una dependència l'un de l'altre, equiparable a la de cadascun envers l'alcohol? Ella sol repetir: "Sammen i himmelen", que vol dir "junts al cel" en noruec. Explica que els seus pares acostumaven a dir-se aquestes paraules.

Un dels dos aconsegueix deixar de beure, mentre que l'altre és conscient del problema de dependència que té, però no vol apartar-se del seu vici, perquè és l'únic que li permet veure la vida amb una mica de color. Sinó, com diu en una de les primeres escenes junts, la veu tan bruta com es veu l'aigua del mar si es mira de ben a prop.

La cançó Days of wine and roses és una peça imprescindible de l'obra, tant per la lletra com per la melodia

Los cinco símbolos

-En el camino de Santiago-

La flecha amarilla

Nos indican la dirección del camino y, de no ser por ellas, a veces no sabríamos a dónde ir. Al encontrarlas, recuperamos la confianza de saber que vamos en la dirección correcta.

En ocasiones nos sentimos perdidos y nos frustramos al no encontrar la dirección ni referencias que nos den seguridad.

¿Qué flechas sigues? ¿A qué o quién miras para encontrar orientación?

Mochila 

Cuando estabas en casa no parecía importarte lo que metías en la mochila. Pero ahora que tienes que cargar con ella, te das cuenta de lo que pesan las cosas que llevas dentro, y eres consciente de cuántas de ellas podrías prescindir.

En el camino de la vida, todos llevamos una mochila. Y a veces vamos añadiendo cosas y cargándola más de la cuenta, tanto que llega un momento en que el peso te impide avanzar.

¿Qué es lo que cargas innecesariamente en tu mochila?

¿Qué puedes sacar de la mochila hoy mismo para ir más ligero en tu viaje?

Tirita

Ampollas, heridas, torceduras... Nadie escapa del dolor en el camino. Tarde o temprano el cuerpo se resiente, tanto que quizás sea necesario modificar el ritmo o incluso parar. El camino no sería el mismo sin el dolor. A través de él, nos damos cuenta de lo que cuesta caminar, y al terminar cada etapa, nos convertimos en personas distintas a cuando empezamos.

En el camino de la vida nos pasan cosas con las que tenemos que aprender a caminar.

¿Cómo aprendes a caminar con lo que te hiere en la vida?

Bastón

Todo peregrino necesita ayuda extra para continuar andando. Sobre todo cuando llevas bastantes kilómetros recorridos. El camino nos permite encontrar verdaderos compañeros de viaje. Piensa en aquellas personas que te has encontrado por el camino, quienes te han apoyado cuando estabas cansado, o te han animado cuando querías abandonar, o simplemente te han dado algo de conversación durante el trayecto.

¿Quiénes son tus bastones en el camino de la vida? ¿Qué implicaría convertirte en bastón para los demás?

Vieira

Antiguamente, el que llegaba a Santiago andando, recibía un pergamino y una Vieira que colgaa sobre su capa o sombrero. Este símbolo representaba que durante su peregrinaje se había producido un cambio en su vida y volvía a casa siendo alguien distinto.

¿Qué cambios has experimentado en el camino?

Desordenada habitación

Despierta ya

mira qué luz

nada envidia el norte al sur

Recuérdame que lo de ayer

no se olvida sin querer.

Éramos uno y uno y luego dos

más cerca cada vez

de un sueño sin adiós.

Desordenada habitación...

Son el calor, hacer el amor,

el miedo y la pasión.

Tanto soñar con esa flor

mezcla de sol intemporal.

El doble filo de un amor real

actores sin guión

un mundo teatral

función sin hora de empezar

Deja el frío y entra en calor,

y lo oscuro deje paso al color

no me canso nunca de hablar

porque vivo en el silencio más total,

diez años antes era igual.

Éramos uno y uno y luego dos

más cerca cada vez

de un sueño sin adiós.

Desordenada habitación...

Hay algo más,

recuérdame,

que hay que ordenar la habitación...

Camino de Santiago

Fernando Pessoa

(Des)amor

Sabía desde el principio que le estaba entregando algo de mi corazón, curtido por anteriores decepciones, con alguna que otra cicatriz, y que él me lo devolvería, cuando su capricho se saciara, lleno de magulladuras y cortes.

Pero aún así quería experimentar lo que era fundirme entre sus brazos, toda la sensibilidad que había intuído en ese individuo que, de hecho, desconocía por completo. Eso me hizo plantearme qué significa conocer a alguien. Dónde está el límite que marca cuándo realmente conoces a una persona. ¿Es tener conocimiento de sus andaduras en el pasado? ¿Es saber a qué se dedica, de dónde viene? ¿Es ser capaz de predecir sus reacciones y sus gustos? ¿De anticiparse a sus bromas y conclusiones?

Tengo la sensación de que el amor no son más que imaginaciones impulsadas por lo que duran unos destellos caprichosos de atracción hacia una persona, que es, en la mayoría de los casos, una proyección de nuestro ideal, tal vez de aquello que nos falta. Es tan difícil encontrar algo cierto debajo de tanto "bla, bla, bla"! ¿Dónde se fugó la sencillez?

Y al final, después de toda la intensidad, supongo que había que cambiar de aires. Fue agridulce el sabor del último encuentro.

Un encuentro

Cuando hacían el amor, piel con piel, viajaban a otros mundos, entre sábanas y sudor.
Pasó algo de tiempo.
…
Y de golpe un día, no se vieron más, ni se llamaron, ni la suerte les volvió a cruzar.
Por lo menos nunca tuvieron que decirse adiós.

"Tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar"

"Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l'himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s'emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar.

Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar."

La espera

Se dice que las cosas son mucho mejores cuando surgen así, de la nada, sin que uno se lo espere. Pero a menudo no puedes esperar a que el azar te sorprenda, y tienes que mover alguna ficha si quieres que las cosas sucedan.

Y entonces se necesita mucha paciencia, que a la larga puede acabar desesperando y desquiciando al individuo que está esperando que le pase eso que tanto ansía. En ese lugar común que es la espera, como cuando uno hace escala entre vuelo y vuelo en un aeropuerto, uno no puede hacer más que buscar cómo entretenerse. Durante las largas horas y días que se prolonga la espera, puede que se nos olvide, a ratos, por qué era tan importante eso que esperamos, y nos preguntamos, entonces, si realmente valdrá la pena. Se trata de momentos en los que el temor a que lo real no supere la ficción asume el mando de nuestras emociones.
Pero eso sólo pasa a ratos. Las dudas se desvanecen, después... y nos envuelve de nuevo la magia de la ilusión hacia la aventura de lo desconocido. La aventura que no conlleva el mero hecho de estar vivo, sino de arriesgarse a vivir.

"Elogio a la discreción"

Lunes, 21 de Abril 2014

Antoni Puigverd escribe en La Vanguardia el siguiente artículo.

En la sociedad del exhibicionismo, nada es tan intrigante como la inhibición. Cuando todo el mundo desnuda sus sentimientos y creencias, nada es má provocativo que el pudor. En la era del striptease, nada es tan extraño como vestirse; y en la era del striptease emocional, nada es tan liberador como la invisibilidad. Cuando todo el mundo convierte la propia vida en espectáculo, recuperar el sentido de la intimidad es revolucionario.

Desde hace unos meses, el ensayista Pierre Zaoui está dando que pensar a los franceses. Reivindica la discreción y el arte de desaparecer. Abanderado un valor considerado anacrónico, Zaoui sostiene que el comportamiento discreto tiene como objetivo abdicar de la voluntad de poderío personal. Mientras todo el mundo, a través de diversos formatos de internet, sube al tren de gran velocidad de la afirmación enfermiza del yo, Zaoui propone cultivar una ecología del yo otorgándose curas de reposo en el lento vagón del silencio. Se trata de desaparecer un poco. No sólo para dejar sitio a los demás, sino para poder observar mejor a los demás.

Zaoui bucea en la cara oculta de la modernidad hipermediática, dominada por la obligación de la visibilidad y por la carrera de la celebridad. Comunicamos nuestros pensamientos personales íntimos o secretos al mundo: amigos, conocidos, saludados, desconocidos. Oponiéndose a esta presión, Zaoui pone en valor el placer del retraimiento, la gracia de la contención, la tranquilidad que resulta de ceder la palabra a los demás.

Si todo el mundo, con narcicismo galopante, pugna por derramar sobre los demás un diluvio de imágenes y palabras, Zaoui propone detenerse de vez en cuando para eliminar el esmalte personal y decolorarse. Compara la decoloración al "bienestar del nió al que el maestro no llama a la pizarra y que puede quedarse en el fondo de la clase y soñar junto al radiador mientras contempla a sus compañeros".

El término proviene del latín discretio, que significa "separación, distinción, diferencia", es decir: suspender las formas de relación y de visibilidad convencionales. Zaoui no propone una suspensión radical o una desaparición absoluta como la del ermitaño que se exilia del mundo. Propone una desaparición ligera. Se trata de contener la necesidad de aparecer y de mostrarse. La distancia de la discreción no te escinde del mundo, al contrario: permite contemplarlo desde mejor perspectiva. La discreción es un tiempo de espera: detiene el deseo de afirmarse, de ser reconocido, de ser visto, admirado y querido.

Según Walter Benjamin, Baudelaire fundó la discreción moderna. El discreto contemporáneo observa el exterior para desplegarse interiormente. En el desierto, huyendo del mundanal ruido, el anonimato es imposible. Es en la gran ciudad, rodeado por la multitud, donde podemos experimentar el placer del incógnito, el sentimiento de lo que Baudelaire llama la flânerie: el pensamiento errático, la ociosidad y el vagabundeo de aquel que observa el mundo sin tocarlo, sin necesidad de imponerse.

Si la palabra de moda es selfie (autorretrato fotográfico), la fotografía más sugestiva es la que hace el smartphone cuando está desconectado: impide que todos sepan qué haces y dónde estás. Si todos pugnan por escribir el tuit más sorprendente o deslumbrante, el discreto prefiere este haiku de Matsuo Basho: "Contra mi puerta / las hojas de te muertas / que arrastra el viento".

En la época en la que todo el mundo está hiperconectado, la palabra más sugestiva podría ser desconexión. Empiezas cerrando el smartphone unas cuantas horas al día. No envías fotos del último lugar que has visitado. Ahora te encantaría que todo el mundo supera qué ciudad visitas en este día festivo, o que contemplaran la foto de la parrillada de cordero pascual que te estás zampando con los amigos, pero te contienes: sabes que aquellos a quienes escribirías también están comiendo. Desconectas el teléfono ya no sólo cuando trabajas o comes, también por la satisfacción que obtienes de un tiempo de silencio: por el placer de callar. Desconectas, también, por pudor: para no bombardear a los demás. Tampoco opinas ya a cada instante sobre aquello de lo que todo el mundo discute. Mientras todo el mundo proclama lo primero que le pasa por la cabeza ante cualquier noticia, sea trágica o cómica, sea importante o banal, tú dejas que el tiempo madure su calibre y sentido. Dejas que la noticia haga su camino y, generalmente, acabas constatando que lo que parecía tan impactante no es más que otro grano de arena perdido en el desierto.

Aprender a contener la voluntad de estar presente en la vida de los demás. Empiezas a comprender que generar constantemente tuits, watsaps, correos o notificaciones de tu aportación al Facebook es una práctica intrusiva, una enfermiza afirmación de tu ego que implica inevitablemente la violación del tiempo y el espacio de los demás. Haces que el mundo descanse de ti. Dejas espacio para los mensajes, ideas o propuestas de los demás. Reconoces que proclamabas con voz demasiado alta tus opiniones y exagerabas tus puntos de vista marcando ruidosamente el paso: mejor será andar de puntillas, sin armar tanto ruido. ¿Qué tal si das un paso atrás?

La discreción era una virtud antigua, pero Zaoui la describe como el factor imprescindible de la creatividad: "Para Proust era un privilegio asistir a la propia ausencia". Y una necesidad social: "la discreción es un gesto político".

Control

Película anglesa feta l'any 2007, dirigida per Anton Corbijn. Sam Riley -el mateix que interpretava més recentment a J. Kerouak a "On the road"- adopta el paper de Ian Curtis, l'enigmàtic cantant de la banda Joy Division i icona del post-punk anglès, fins al seu tràgic suicidi l'any 1980. El film explica com va començar amb la banda, com va iniciar-se en el món de la música, de fet. S'endinsa en els anys en els quals el grup anava amunt i avall, de concert en concert. L'espectacular despreniment d'adrenalina que Ian feia a cada actuació el deixava esgotat anímicament, i l'afectava també amb el seu problema d'epilèpsia.

Sembla que en la persona de Ian Curtis s'hi fonien dos individus molt diferents: d'una banda, el noi bondadós, que treballava per l'administració pública, que portava sortint amb la mateixa nòvia des de l'adolescència, amb la qual va casar-se i tenir una filla, perquè creia que havia de fer-ho. Sentia un amor profund per la seva dona, però potser no n'estava enamorat. D'això se'n va adonar quan va conèixer una noia belga per la qual va sentir una gran atracció. La passió i la necessitat d'estar amb aquesta noia el van fer sentir culpable perquè d'alguna manera estava trencant tot allò que havia construit amb la seva dona. La pel·lícula mostra com la majoria de cançons que componia en aquella època eren un reflex directa del què succeïa en la seva vida.

No va poder enfrontar-se a aquesta situació, juntament amb els atacs d'epilèpsia que li dificultaven fer actuacions amb normalitat. Va acabar amb la seva vida quan només tenia 24 anys. Va viure més intensament que la majoria, segurament, però potser encara li quedava molt per descobrir...

Sobre el cine i la vida

Avui dissabte han publicat, a la contra de La Vanguardia, una entrevista al cineasta francés Philippe Claudel. Trobo molt encertat el seu punt de vista sobre les coses, sobre el cinema, sobre la vida, i per això vull compartir els fragments més interessants de l'entrevista aquí.




-"Una película o es un misterio y una pregunta incómoda sobre ti mismo, o es un videoclip publicitario. Yo prefiero hacer preguntas a anuncios"


-¿No hay otras posibilidades?


-"Cualquier obra de arte tiene que dejar a quien la completa, es decir, al espectador, interrogándose sobre sí mismo; sobre lo que ha visto; sobre los demás."


-También existe la posibilidad de ir al cine a pasar un buen rato.


-"Para eso están los buenos anuncios: un filme que te dan perfectamente empaquetado: cerrado. Son los anuncios que Hollywood lleva décadas vendiendo, porque venden."


-¿Y qué hay de malo?


-"Nada. Te colocan una trama donde te dicen en qué momentos debes pasar miedo o respirar aliviado cuando el protagonista se salva por los pelos de que lo atropelle el tren."
(...). "Yo intento hacer todo lo contrario: dejar una trama abierta para que la gente tenga que hacerse preguntas."


-¿Y no es muy cansado hacerse tantas preguntas?


-"Yo encuentro cansado no hacérselas. A nadie que mande le interesa que nos hagamos preguntas. Quienes no se hacen ninguna pregunta suelen obedecer mejor y, además, compran lo que se les dice sin protestar."


-Eso quiere decir ir al cine para pensar.


-"Eso quiere decir que la película te haga reflexionar sobre tu propia vida. Es lo que he intentado con Avant l'hiver, una película que explica la historia de una pareja perfecta gozando de una vida maravillosa, según todas las apariencias, pero cuando empiezan a hacerse preguntas, todo se desmonta."

-¿Va de recesión y crisis?


-"En absoluto. Va de la vida. De que a más dinero no hay más felicidad. Y de lo equivocados que están quienes confunden nivel de vida con calidad de vida y con vivir. Yo animo a que se reflexione y no se confunda."


-¿Podemos tener calidad de vida sin nivel de vida?


-"Por supuesto que no hablo de ascesis ni de ser monjes, sino de sentido común. ¿Por qué vas a ser más feliz con el iPhone 4 que con el 5 o el que te toque comprar ahora?"


(...)


-¿Qué hay de malo en ganar dinero?


-" Sólo digo que en mi juventud la gente quería ser médico, ingeniero, artista... Pero el dinero era un medio para serlo; no era el ser en sí. Hoy los alumnos en la escuela te dicen que quieren ser lo que sea - es lo de menos - para ganar mucho dinero".


-Espero que haya de todo en las aulas.


-"Tal vez algún chaval se esté haciendo preguntas sobre su vida y su futuro, y descubra que es mucho más importante tener la calidad de vida de poder hacer algo que te gusta que el nivel de vida de ganar haciendo algo que no te gusta."


-Seguro que alguno habrá.


-"Ya no le hablo de grandes revoluciones, sólo me refiero al puro sentido común. Ese que le ha faltado a quien quería hacer películas, o esculturas o simplemente irse a viajar por el mundo y ha acabado esclavizado por un sueldo, que, además, cada vez es menor y menos seguro."


(...)


"Al saber que te queda menos vida, la aprecias más. Y al haber llenado tu memoria de momentos y lugares preciosos, al compararlos con otros nuevos, todos me resultan aún más bellos. Y los gozo más".