Ignorància

Peshawar. 16 de desembre de 2014.

No van donar opció. Els seus ulls no eren humans. Guardaven tota la maldat que corromp aquest món. Tota la ignorància. Tota la ràbia. Eren el foc de la feblesa humana que no és capaç d’admetre com d’insignificant és la seva presència en aquesta vida. Sí, la ignorància, que és l’única que els permet creure’s portaveus de la veritat. Els extremistes el miraven als ulls i l’obligaven a recitar un passatge de l’Alcorà. El seu millor amic sí que se’l sabia però l’estat de xoc es va apoderar d’ell i no va poder emetre paraula. La resposta va ser un tret al cap. Ell no sap d’on va treure les forces, però amb un fil de veu va ser capaç de pronunciar les paraules que algú va escriure un dia en un llibre, sense pensar quant mal arribarien a fer. Unes frases que li van arruïnar la vida, sí, perquè quin sentit té per a ell viure amb la imatge dels seus amics esquitxant-lo amb la sang dels seus caps explotant? Com seguir quan et persegueixen cent quaranta ànimes que no comprenen per què no són ja al món? Què han fet malament per no poder seguir vivint? Per no poder seguir aprenent? Per no tenir dret a anar a l’escola i obrir un llibre, i llegir, i fer deures, i fer exàmens, i jugar a l’hora de l’esbarjo, i parlar amb els companys, i discutir amb un professor? Per què mai més tornaran a parlar amb els seus pares, ni a jugar amb els seus germans, ni mai tindran dret a entendre que en aquest món existeix el mal i aquest és intrínsec en els éssers humans? Com seguir vivint si no existeix una resposta justificable que expliqui el motiu d’aquestes morts. Si no hi ha justícia terrenal que valgui per fer pagar el dolor de tanta gent… Per què? Per què? Per què? Per què? Per què? Per què?! No hagués estat millor haver rebut un tret al cap, també?

I això passava fa un parell de dies a Pakistan, en una escola. I què fèiem nosaltres en aquell moment? Mentre a l’altra punta del món violaven una noia. I a l’altra un milionari es compra una mansió. I a l’altra un nen es moria de set. I a l’altra uns pares abandonaven la seva criatura. I el món segueix rodant, dia a dia, nit a nit...I la ignorància el consumeix sense fre. I nosaltres no podem fer res més que ajupir el cap i mirar-nos el melic.