Aquest és el segon llargmetratge de la Mar Coll, després de la pel·lícula Tres dies amb la família. És un drama sobre la difícil situació en què es troba la protagonista, Geni, un any després d'haver patit un accident de cotxe. La trama ens condueix a reflexionar sobre què pensem de nosaltres mateixos, què pensen els que ens rodegen i qui determina què som exactament.
La família i amics de la Geni no volen acceptar que, després de l'accident, ella no torni a ser la mateixa dona, una advocada ambiciosa que adaptada a l'espiral de la societat i titella, com tots, d'un món on les aparences juguen el rol principal. El cas és que l'accident li serveix per adonar-se que ja no vol reprendre la vida que duia abans, perquè se sap buida i infeliç. Necessita un nou guió, el qual només podrà aconseguir fugant-se de la vida prefabricada en la qual no s'hi reconeix.
Tothom espera dels altres, sempre o la majoria de vegades són desitjos que amaguen un interès, ja sigui quelcom concret o simplement evitar el propi patiment, o garantir la fràgil seguretat en la que caminem de puntetes, però si tenim sort no arribem a caure. La Geni té el valor de treure's la bena dels ulls i admetre que no li troba el sentit a aquella vida còmoda, avorrida, competitiva, hipòcrita, superficial, que no ha triat, simplement hi ha arribat arrossegada per la velocitat del temps en el tobogan del dia a dia i de la conveniència.
Ja no li importa no rebre l'acceptació dels altres. Ja no veu la possibilitat d'un canvi com un simple somni, sinó que ho troba factible dins la seva impulsivitat i desconcerts naixents després de l'accident. Es vol desprendre de totes les mentides i treure's el pes de la hipocresia, optant per un futur incert però construït amb fonaments i realisme.
Paolo Sorrentino digireix aquest film protagonitzat pel personatge de Jep Gambardella (interpretat per l'actor Toni Servino), un escriptor i periodista de 65 anys que ens obre les portes de la seva vida plena d'excessos i superficialitat a la Roma dels rics i la nocturnitat. Una vida endolçada pel sabor dels gintònics, les drogues, les paraules buides i les relacions sense fonament.
El protagonista, després d'haver aconseguit no només tastat de ben aprop aquest món, sinó ser-ne una personalitat, s'abraça a la profunda decepció de la patètica absurditat dels éssers humans que es creuen més que el que tristament són. Recorrent el que el rodeja amb una mirada realista, sense filtres, navega per aquest món amb un somriure irònic i, enlloc d'enfonsar-se, aprèn a descobrir la vertadera bellesa que s'amaga darrere de tota la tonteria, vulgaritat i misèria de la condició humana.
Una brillant pel·lícula que, juntament amb les imatges i la fotografia, de vegades solemnes, fa vibrar. Entre humor i tragèdia, i de tant en tant passant-se una mica de la ratlla, el director envia un missatge directe a l'espectador.
"Viajar es útil, ejercita la imaginación. Todo lo demás es desilusión y fatiga. Nuestro viaje es enteramente imaginario. Ahí reside su fuerza. Va de la vida a la muerte. Personas, animales, ciudades y cosas, todo es inventado. Es una novela, nada más que una historia ficticia. Lo dice Littre, él no se equivoca nunca. Y además, cualquiera puede hacer otro tanto. Basta cerrar los ojos. Está en la otra parte de la vida" (Louis-Ferdinand Celine, Viaje al fin de la vida) Jep: “Termina siempre así, con la muerte. Pero antes, hubo vida. Escondido debajo el bla, bla, bla, bla. Y todo sedimentado bajo los murmullos y el ruido. El silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo. Los demacrados, caprichosos destellos de belleza. Y luego la desgraciada miseria y el hombre miserable. Todo sepultado bajo la cubierta de la vergüenza de estar en el mundo. Bla, bla, bla, bla. Más allá, está el más allá. Yo no me ocupo del más allá. Por tanto, que esta novela dé comienzo. En el fondo, es sólo un truco. Sí, es sólo un truco” .
Volia mencionar la frase del personatge Carlo Marx de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la On the road (En el camino), escrita per Kerouak...
(...)“I know there's no gold at the end of the rainbow, there's just shit and piss. But to know that, that makes me free.” (...) "Sé que no hi ha or al final de l'arc de Sant Martí, que només hi ha merda i orina. Però saber-ho, és precisament el que em fa ser lliure".
Si escoltes la cançó amb els ulls tancats, potser et transporta a un món nou, que coincideix amb tots aquests pensaments que de tant en tant compartim. Potser aquest piano s’acosta més a expressar el que sentim que les paraules. Sempre penso que estem molt limitats pel llenguatge, i que alhora és l’única eina que tenim per a comunicar-nos. Crec que quan parlem dels sentiments, s’esfuma tota la seva profunditat. Sempre m’he sentit absurda dient allò que sento en veu alta. Si els escric semblen més reals, però l’aire els difumina. Només un mateix els pot arribar a sentir en la seva plenitud i intensitat, de vegades és efímera, però d’altres va en contra de la dictadura del temps i de l’espai.
"Y pienso en lo que soy pero también en todas las cosas que podía haber sido. Ya sé que no soy vieja, pero dime, cómo se da un vuelco al presente cuando te has ido enredando en algo que no querías."
Una palabra tuya, Elvira Lindo.
Quan, sense adonar-nos-en, perdem el control de la nostra vida i hi caminem amb els ulls tapats, passa que anem fent, anem vivint una vida que pot estar millor o pitjor, però que no ens pertany. I algun dia potser ens despertem i, tenint-ho tot, ens sentim més buits que mai, perquè no hem estat fidels a nosaltres mateixos. I la vida passarà igual...hi haurà coses bones i dolentes, com sempre, però haurem fet un camí que no ens tocava.
Canviar-ho costa massa, però mai no és tard per reprendre el control dels nostres passos... O sí?
Recordo els meus ulls clavats al teu coll
i a la teva boca de mel.
Aquella nit vam volar,
sobre cadires metàl·liques,
més enllà del temps.
Com podria oblidar aquells moments?
Ara plou,i et busco,
et busco desesperadament.
Estàs per tot arreu,
només tu omples la meva ment.
Però necessito sentir-te,
acariciar-te mil·límetre a mil·límetre,
perdre'm en el bosc dels teus ulls
i mai no sortir-ne.
I d'aquí un temps,
quan tu ja no siguis tu
i jo hagi deixat de ser jo,
observar des del no-res,
sobre cadires rovellades,
com el temps seguirà corrent
sense nosaltres.
La darrera pel·lícula de Carlos Sorín, Días de pesca en Patagonia, ens acosta a un poble portuari de Patagònia, anomenat Puerto Deseado. El protagonista, un home de cinquanta-dos anys que treballa de comercial i fa poc ha superat els seus problemes d'alcoholèmia, viatja fins a aquest indret amb una doble intenció: d'una banda, iniciar-se en el món de la pesca com a activitat terapèutica i, d'altra, retrobar-se amb la seva filla que fa anys que no veu.
Durant la seva estància allà, es toparà amb alguns personatges amb els quals establirà un vincle que fa pensar que són aquestes trobades amb desconeguts, que duren un temps concret, les que ens fan créixer i valen la pena.
Comparteixen un moment que no té res d'especial, però alhora té molt, perquè potser només amb un desconegut et pots conèixer a tu mateix de nou. De vegades passa que, quan t'envoltes sempre de la mateixa gent, de vegades acabes pensant que ets la persona que ells creuen que ets. Oblidem que estem compostos de mil i una cares i que només nosaltres mateixos podem conèixer-les totes, si ho volem.
El film no narra una història extraordinària, en la que passen moltes coses i l'espectador està intrigat durant cent minuts. Tot al contrari, doncs, de fet, no succeeix res en concret, però alhora passen moltes coses que no es veuen, que floten en l'aire, si un està atent.
El protagonista és un home que podríem considerar un perdedor, però que té il·lusió en la mirada, està tranquil, a pesar de tot el que ha viscut, accepta que potser ha comès errors (amb la seva filla), però intenta posar-hi remei.
Sembla que aquesta pel·lícula ens vulgui dir que tothom té el moment de parar de córrer per la vida amb una bena als ulls i trobar la calma interior.
L'altre dia vaig anar a veure el documental "Searching for Sugar Man" i em va agradar tant que vaig proposar-me d'escriure'n alguna reflexió per tractar d'evitar arxivar-lo al magatzem de coses interessants oblidades que mai més revisem (o només ho fem en cas que la casualitat ho provoqui). Em pregunto què va portar al suec Malik Bendjelloul a dirigir aquest film que narra, sobretot, el desenllaç misteriós d'una carrera musical que va veure la llum molt poc temps i semblava que hagués passat a la dimensió del passat.
Per situar-nos, parla de la vida de Rodríguez, un músic que s'havia deixat caure en alguns bars de mala mort de Detroit, als Estats Units, per donar a conèixer les seves cançons. Un dia, mentres tocava en un d'aquests antros, en un petit escenari, més enllà de la boira de fum creada pels cigarrets encesos, dos productors musicals van descobrir-lo. Van proposar-li d'enregistrar-les en un cassette que s'acabaria anomenant Cold Fact (1970). Un any més tard va néixer el segon sota el títol de la cançó Coming from reality. El fet és que, sense cap motiu concret, aquest cantant i compositor de lletres contundents i vibrants, arrebossants de sentit i reivindicatives, mai va arribar a assolir l'èxit que li havien augurat.
Així com es desconeixia la raó del seu "fracàs" als EUA, tampoc se sap del cert de quina manera es va colar la seva música a l'altra punta del món, un grapat d'anys més tard. I és que les cançons de Rodríguez van arribar a ser un himne de lluita contra l'Apartheid a la Sudàfrica, especialment el tema "The Establishment Blues", el qual explica la història d'una lluita silenciosa contra el poder imposat, com ho era el règim en el qual vivien els sudafricans en aquella època. Les paraules de Rodríguez, potser escrites sen un tovalló, sobre una barra enganxifosa d'un bar solitari als afores de Detroit, van aparèixer en el moment oportú per a unes generacions que havien crescut emmig d'un clima d'opressió injustificable i necessitaven enderrocar el feixug mur que els separava de la llibertat en tots els aspectes de la vida (igualtat, llibertat d'expressió, accés a la resta del món, etc.).
Bé, no volia entrar en tants detalls sobre la pel·lícula, sinó parlar d'allò que em va impressionar més de tot plegat: l'actitud del protagonista. Un jove amb el talent d'expressar pensaments i d'explicar històries a través de la seva veu i el so de les cordes d'una guitarra. Li van prometre un èxit que mai no va tastar. Amb el somni arrugat de dedicar-se a la música, ha de seguir treballant enderrocant edificis i en d'altres tipus de feines que van de la mà d'un esforç físic esgotador. Però les boques necessiten pa. L'admirable de tot això és que, pel que s'explica al documental, és una persona que no només tenia el talent de la música, sinó que aconseguia quelcom gairebé impossible: fer d'allò més quotidià i vulgar, una cosa màgica.
Un colega seu de professió comenta que Rodríguez era elegant fins i tot en el seu ofici i que, quan va haver de deixar el somni de dedicar-se a la música professionalment, va posar el mateix entusiasme en seguir buscant el seu propi camí. Tenia la mateixa capacitat que els cucs de seda, és a dir, no tan sols podia transformar la realitat, sinó que creava coses noves a partir d'ella. I això, com deia el seu company de feina a l'entrevista, és l'únic que potser és etern i transcendent, la màgia de mai deixar de cercar la llum més oculta que brilla i ens guia, si li fem cas, dins nostre.
Les seves filles expliquen que van viure a moltes cases diferents, compartint espai amb molta gent, però que malgrat la situació econòmica precària, Rodríguez les portava a la biblioteca, els llegia filosofia i història, els ensenyava música, les portava a exposicions, etc. També comenten que, en l'actualitat, el seu pare segueix treballant durament i, tot i que ha guanyat diners amb els concerts que ha fet des que va aparèixer a Sudàfrica per primera vegada l'any 1998, ha decidit seguir vivint amb el mínim (i ha donat la major part dels diners de les gires).
Des del meu punt de vista, ell no semblava que s'arrepentís d'haver viscut la vida que havia viscut. Quan li van preguntar si pensava que tot hagués estat molt diferent d'haver conegut la seva fama a l'exterior dels EUA, va dir, amb molta calma, que no sabia com hagués estat però que, si més no, era una pregunta que feia pensar. Però penso que, a banda de la sort que no va dependre d'ell, la resta van ser decisions que, per necessitat, o per supervivència, va dur a terme. Dedicar la vida a treballar en el món de la construcció, una de les feines més dures físicament. Tot i així, un paio com ell és molt més admirable que un cantant ric i famós que baixa dels escenaris per endinsar-se al món dels excessos i la vida de músic. Què més pot demanar de la seva vida? Molt poques persones poden dir que han viscut dignament, que han atrapat la felicitat que s'amaga en algunes cantonades i l'han exprimit, que han caminat amb els peus a la terra però mai no han deixat de somiar, i que, per damunt de tot, han estat honrats. I, a més a més (i això sí que no ho pot dir gairebé ningú), han rebut un reconeixement de la seva obra en vida.
I amb això, m'acomiado amb la lletra de la cançó I'll slip away, del seu primer àlbum.
Aquests dies el CaixaFòrum mostra l'exposició d'art contemporani "Què pensar, què desitjar, què fer".
En el tríptic descriptiu expliquen que aquest cicle d'exposicions es planteja en relació al context de crisi i incertesa en què estem immersos, i es qüestiona el paper que pot desenvolupar l'art, la seva utilitat per "orientar-nos existencialment i políticament, i celebrar el seu poder per activar ressorts emocionals i intel·lectuals que despertin la nostra consciència i ens impulsin a modificar les nostres accions" - tal com diu el text.
De totes les obres que s'hi exposen, voldria parlar de la que em va cridar més l'atenció per la seva originalitat i perquè aconsegueix no només sorprendre i captar els espectadors, sinó connectar amb ells i fer-los reflexionar (suposo que aquest és l'objectiu de l'art contemporani, no?).
L'autora de l'obra és la brasilenya Rivane Neuenschwander, i consisteix la distribució d'unes polseres amb textos impresos al llarg de tota una ampla paret (com podeu veure a la foto). El contingut de les frases de les tires, que són de colorins, és fruit de desitjos que gent anònima de cada indret on s'exposa aquesta obra.
Així doncs, al CaixaFòrum hi havia penjats milers de desitjos de gent (en català, castellà i anglès). N'hi havia de més materialistes ("desitjo poder-me comprar una casa"), d'altres més metafísics ("desitjo estar en pau amb mi mateix"), també reivindicatius ("desitjo que caigui el sistema capitalista" / "desitjo que s'acabi la crisi"). Hi havia desitjos de tants tipus que seria difícil no haver-ne desitjat mai cap d'ells.
Un cop feies una ullada a les polseres, havies d'escollir la frase amb la que et sentissis més identificat, que seria el desig que hauries escollit, i endur-te'l.
En la meva opinió, aquesta obra pot fer reflexionar sobre molts aspectes diferents. D'una banda, tracta el concepte de desig com a espai de projecció de somnis i fantasies de la gent, com a motor de canvi i superació, com un camí cap a l'expressió de reivindicació i lluita. A part d'això, el fet que un es sentís identificat amb els desitjos d'altres porta a pensar si desitjar és realment un camp obert a la llibertat i a la subjectivitat, o està arrelat a les lleis que regeixen la societat en què vivim: capitalisme, mitjans de comunicació, institucions com la familia i l'escola...
"I wish your wish" (jo desitjo el teu desig) ens condueix per un camí de preguntes que ens transporten a d'altres i, en l'últim terme, ens topem amb la reflexió més profunda, sobre la nostra pròpia identitat (què som realment? som el nostre passat, els nostres projectes, els nostres desitjos que potser no han sorgit de dins nostre?, etc.).
Es pot enfocar l'obra des d'una altra perspectiva en la qual l'autora estaria "proposant un joc múltiple d'intercanvis que convertiria el desig en un procés d'escriptura compartida". Si hi pensem, és probable que Rivane Neuenschwander ens vulgui dir que, per trobar la nostra identitat, hem de compartir, conèixer, involucrar-nos en la vida dels altres. Només topant-nos amb altres realitats i identitats, només sortint de nosaltres mateixos, podem conèixer-nos i trobar.nos.
