La darrera pel·lícula de Carlos Sorín, Días de pesca en Patagonia, ens acosta a un poble portuari de Patagònia, anomenat Puerto Deseado. El protagonista, un home de cinquanta-dos anys que treballa de comercial i fa poc ha superat els seus problemes d'alcoholèmia, viatja fins a aquest indret amb una doble intenció: d'una banda, iniciar-se en el món de la pesca com a activitat terapèutica i, d'altra, retrobar-se amb la seva filla que fa anys que no veu.
Durant la seva estància allà, es toparà amb alguns personatges amb els quals establirà un vincle que fa pensar que són aquestes trobades amb desconeguts, que duren un temps concret, les que ens fan créixer i valen la pena.
Comparteixen un moment que no té res d'especial, però alhora té molt, perquè potser només amb un desconegut et pots conèixer a tu mateix de nou. De vegades passa que, quan t'envoltes sempre de la mateixa gent, de vegades acabes pensant que ets la persona que ells creuen que ets. Oblidem que estem compostos de mil i una cares i que només nosaltres mateixos podem conèixer-les totes, si ho volem.
El film no narra una història extraordinària, en la que passen moltes coses i l'espectador està intrigat durant cent minuts. Tot al contrari, doncs, de fet, no succeeix res en concret, però alhora passen moltes coses que no es veuen, que floten en l'aire, si un està atent.
El protagonista és un home que podríem considerar un perdedor, però que té il·lusió en la mirada, està tranquil, a pesar de tot el que ha viscut, accepta que potser ha comès errors (amb la seva filla), però intenta posar-hi remei.
Sembla que aquesta pel·lícula ens vulgui dir que tothom té el moment de parar de córrer per la vida amb una bena als ulls i trobar la calma interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada