Si escoltes la cançó amb els ulls tancats, potser et transporta a un món nou, que coincideix amb tots aquests pensaments que de tant en tant compartim. Potser aquest piano s’acosta més a expressar el que sentim que les paraules. Sempre penso que estem molt limitats pel llenguatge, i que alhora és l’única eina que tenim per a comunicar-nos. Crec que quan parlem dels sentiments, s’esfuma tota la seva profunditat. Sempre m’he sentit absurda dient allò que sento en veu alta. Si els escric semblen més reals, però l’aire els difumina. Només un mateix els pot arribar a sentir en la seva plenitud i intensitat, de vegades és efímera, però d’altres va en contra de la dictadura del temps i de l’espai.
"Y pienso en lo que soy pero también en todas las cosas que podía haber sido. Ya sé que no soy vieja, pero dime, cómo se da un vuelco al presente cuando te has ido enredando en algo que no querías."
Una palabra tuya, Elvira Lindo.
Quan, sense adonar-nos-en, perdem el control de la nostra vida i hi caminem amb els ulls tapats, passa que anem fent, anem vivint una vida que pot estar millor o pitjor, però que no ens pertany. I algun dia potser ens despertem i, tenint-ho tot, ens sentim més buits que mai, perquè no hem estat fidels a nosaltres mateixos. I la vida passarà igual...hi haurà coses bones i dolentes, com sempre, però haurem fet un camí que no ens tocava.
Canviar-ho costa massa, però mai no és tard per reprendre el control dels nostres passos... O sí?
Recordo els meus ulls clavats al teu coll
i a la teva boca de mel.
Aquella nit vam volar,
sobre cadires metàl·liques,
més enllà del temps.
Com podria oblidar aquells moments?
Ara plou,i et busco,
et busco desesperadament.
Estàs per tot arreu,
només tu omples la meva ment.
Però necessito sentir-te,
acariciar-te mil·límetre a mil·límetre,
perdre'm en el bosc dels teus ulls
i mai no sortir-ne.
I d'aquí un temps,
quan tu ja no siguis tu
i jo hagi deixat de ser jo,
observar des del no-res,
sobre cadires rovellades,
com el temps seguirà corrent
sense nosaltres.
La darrera pel·lícula de Carlos Sorín, Días de pesca en Patagonia, ens acosta a un poble portuari de Patagònia, anomenat Puerto Deseado. El protagonista, un home de cinquanta-dos anys que treballa de comercial i fa poc ha superat els seus problemes d'alcoholèmia, viatja fins a aquest indret amb una doble intenció: d'una banda, iniciar-se en el món de la pesca com a activitat terapèutica i, d'altra, retrobar-se amb la seva filla que fa anys que no veu.
Durant la seva estància allà, es toparà amb alguns personatges amb els quals establirà un vincle que fa pensar que són aquestes trobades amb desconeguts, que duren un temps concret, les que ens fan créixer i valen la pena.
Comparteixen un moment que no té res d'especial, però alhora té molt, perquè potser només amb un desconegut et pots conèixer a tu mateix de nou. De vegades passa que, quan t'envoltes sempre de la mateixa gent, de vegades acabes pensant que ets la persona que ells creuen que ets. Oblidem que estem compostos de mil i una cares i que només nosaltres mateixos podem conèixer-les totes, si ho volem.
El film no narra una història extraordinària, en la que passen moltes coses i l'espectador està intrigat durant cent minuts. Tot al contrari, doncs, de fet, no succeeix res en concret, però alhora passen moltes coses que no es veuen, que floten en l'aire, si un està atent.
El protagonista és un home que podríem considerar un perdedor, però que té il·lusió en la mirada, està tranquil, a pesar de tot el que ha viscut, accepta que potser ha comès errors (amb la seva filla), però intenta posar-hi remei.
Sembla que aquesta pel·lícula ens vulgui dir que tothom té el moment de parar de córrer per la vida amb una bena als ulls i trobar la calma interior.
