Bombolles de xiclet

Al metro tothom estava en silenci, submergit en converses fetes de paraules buides fruit de l'avorriment, intercanviades amb rapidesa i impulsivitat, a través del teclat d'un mòvil. La majoria dels que es trobaven en el vagó estaven massa abduïts per la gran oferta d'entreteniment dels seus telèfons com per adonar-se del què passava al seu voltant. A mí aquell trajecte curt m'ha canviat el dia. Mentre observava acuradament la gent (en realitat és genial que tots mirin les pantalles per poder-los analitzar sense haver de dissimular...), he començat a sentir el riure d'un nen petit. Quan l'he localitzat, m'ha sorprès descobrir que jo era el motiu del seu divertiment. Distreta, estava fent bombolles amb un xiclet sense gust que mastegava des de feia més de dues hores. El nen m'estava observant i ha capturat l'instant de la bombolla. En qüestió de segons, he adoptat el rol de pallasso, fent totes les bombolles possibles en les dues parades que em quedaven. Ell no parava de riure, aplaudint i tot. Ningú s'ha adonat de la nostra obra de teatre improvisada, ni tan sols el seu pare, que també tenia la mirada fixe en el mòvil. Això encara ho ha fet més especial: ha estat el nostre secret, les nostres entremaliadures efímeres... quan hem arribat a Plaça Espanya, m'he aixecat per baixar, i m'ha semblat que ell ho entenia. Des del cotxet, m'ha allargat el braç per acomiadar-se, i ens hem apretat la mà i la maneta, com pactant que aquella aventura ingènua quedaria entre nosaltres per sempre.

Els dos hem compartit uns moments del nostre dia, jo asseguda al metro, ell a la seva cadireta. Ell ha estat qui m'ha recordat que no he de tornar a oblidar, entre el cúmul de dies rutinaris i preocupacions banals, on reposa la màgia.
Gràcies angelet... :)

Sobre els canvis

La vida és així d’imprevisible: en poc temps, pots passar de tenir una rutina establerta, a perdre tot allò que era “la teva vida” i començar de nou en tots els àmbits. Què és, llavors “la nostra vida”? O és que vivim moltes vides en una de sola? Allò que anomenem “la nostra vida” és sinònim de “la nostra rutina”? O simplement “la vida” defineix el fet de continuar estant viu?

El canvi és el que ho mou tot. De vegades, ens n’alegrem; d’altres, voldríem tornar enrere i recuperar allò que ja ha estat absorbit per l’oblit. En ocasions som qui decidim transformar coses de la nostra quotidianitat, perquè –entre nosaltres– sovint tanta repetició ens pot arribar a avorrir. Què passa, però, quan les coses canvien de cop i volta, sense haver-ho escollit? En aquests casos, no tenim el control sobre els canvis, i ens sentim febles i minúsculs envers les lleis intangibles, immutables i universals del misteri de l’existència. De sobte, tot se’ns cau a sobre. El fals sostre d’estabilitat que hem creat al voltant nostre es pot esmicolar en qüestió de mil·lèsimes de segon.

No podem controlar res del tot, només podem tractar de ser conseqüents amb allò que volem i amb les decisions que prenem. Hauríem d’aprendre a viure com les serps, acostumar-nos a canviar de pell cada cert temps.

Què difícil és trobar-li sentit a tot plegat si pensem que tot el que ens fa estar contents i bé, en algun moment s’esfumarà. Què difícil és lluitar per les coses si creiem que de res servirà, perquè al final tot s’acabarà. Què difícil és creure en algú si pensem que tothom és passatger, que algun dia desapareixerà de la nostra vida. Què difícil és creure en l’amor si estem convençuts que això també és temporal, que no el podrem retenir, que volarà, com la pols...

Però si, tot i tenir en compte que tot caducarà, canviem el punt de vista... Si deixem de buscar-li el sentit a cada cosa, i ens plantegem que POTSER NO N’HI HA CAP, de sentit! Que no tot ha de servir per alguna cosa, que no tot ha de ser perenne, que no tot ens ha de pertànyer, que no tot ha de ser  sempre igual...

“También, a veces,

en la superfície de los riachuelos,

se forman burbujas en el agua,

que nacen y se deshacen

Y no tienen ningún sentido

salvo el de ser burbujas de agua”.

                                              Pessoa

Siguem, doncs, bombolles d’aigua, sense cap sentit, desfem-nos i fem-nos mil i un cops, sempre diferents, però sense perdre l’essència, que és el que ens defineix. I, el dia que tot s’acabi, desapareixerem. Morir serà, per a nosaltres, el darrer canvi. Però la resta ni s’immutarà. Tot seguirà el seu curs quan ja no hi siguem. I no passa res, perquè, com va dir Tolstoi: “Al igual que los animales de este bosque, viviré, moriré, y la hierba seguirá creciendo”.

Hay algo que permanece

Hoy me ha alegrado verte,

no tanto porque estés bien,

que también, 

sino porque he descubierto

algo francamente raro:

y es que hay cosas 

-aunque poquísimas-

que permanecen intactas

al paso del tiempo.

Una de esas cosas es

la alegría que siento cuando 

me explicas tu vida.

Qué absurdo darse cuenta

de que, al final,

lo mágico es eso.

Tú, sutilmente,

comentas algo de un ser 

que hay más allá.

Yo prefiero seguir pensando

que sólo existe lo que nos rodea.

A pesar de eso, 

el saber que,

aunque a veces lejos,

te tengo cerca,

eso me da paz.

En este mundo raro,

todavía hay cosas que

el tiempo no alcanza a diluir.

Brindemos por la amistad.

Què en queda?

Del que recordem dels primers anys de vida, potser només una dècima part resideix a la nostra ment, la resta són anècdotes que ens han anat explicant i hem confós amb memòries pròpies. Fa gràcia quan et parlen de com eres de petit, si eres entremaliat, una mica dimoni, que sempre anaves amunt i avall i ho trencaves tot. 

No sé de què depèn el fet de recordar molts o pocs moments... jo, de propis, en guardo pocs. Se'm van quedar algunes escenes incrustades al cervell, potser eren instants aleatoris, però m'agrada pensar que els recordo per quelcom. Per exemple, visualitzo perfectament un dia d'estiu molt calorós, caminant amb una amiga del poble per un camí de terra que hi havia entre casa dels meus avis i l'hort. Allà vam trobar-nos de cara amb el meu avi, i li vam demanar unes quantes pessetes per anar a jugar als tiros a la fira. Ell va riure, va treure's el moneder petit de la butxaca de darrere els texans desgastats, va obrir la cremallera, i recordo que les claus de casa les hi guardava a dins també. Diria que, d'entre les monedes que em va donar, n'hi havia alguna de vint-i-cinc pessetes, que semblava una volandera, amb aquell forat al mig.

També hi ha aquell record, jugant al pati de l'escola, amb uns cinc anys, quan em vaig acostar a unes nenes més grans i els vaig preguntar què feien: "estudiem coses difícils, tu encara ets massa petita", em van dir. Jo vaig insistir que m'ho expliquessin, que també ho podia aprendre... El cas és que estaven memoritzant les taules de multiplicar. Al final, com si em fessin un regal, em van dir que tres per tres eren nou.

Fragments d'una vida que vivíem sense adonar-nos-en del tot... Exprimíem l'ara, l'instant, el segon...però no en guardàvem el suc, no ens preguntàvem per què les coses anaven així o aixà. Més endavant, tot canvia... però què en queda d'allò que érem al principi? Voldria pensar que ho conservem, intacte, en algun racó de la nostra ànima. Que, d'alguna manera, allò que vam ser al principi és la nostra essència, el que ens defineix, la nostra intuïció, l'instint més animal... M'agrada creure que els nens que érem són els que ens guien en moments de dificultat, de desorientació... perquè, sense ser-ne conscients, en algun moment vam ser molt més savis que ara. I després ho vam oblidar tot... 

Pot ser que Plató no estigués tan equivocat quan deia que, durant la caiguda del món espiritual al món terrenal, tots els coneixements es desprenien de dins nostre, i la vida consistia en tractar de recuperar-los.

Una dona

L’altre dia em va cridar l’atenció una dona que anava molt abrigada. Tot i que no feia massa calor, no feia tant fred com per dur un mocador enrotllat al coll. Vaig pensar que li debia fer mal la gola, i no vaig voler especular sobre els motius d’aquell dolor. Sense ànims d’ofendre, la imaginava havent-se dedicat a la prostitució –i no precisament de luxe. Els ulls ho deien tot, parlaven tots sols, brillaven per damunt d’unes bosses liloses que semblava que acumulessin les llàgrimes del darrer any. Potser eren les llàgrimes que no havia volgut plorar, per ocultar fins l’últim raig de debilitat que els seus ulls negres gosessin expressar.

Més tard, quan es va treure el mocador i la jaqueta, asseguda en un banc de cara al riu, va deixar al descobert els seus braços flàcids plens de tinta descolorida. Eren marques d’un passat que intentava esborrar, ara que l’edat li ho permetia. Ara que ja podia respirar i llançar tota la pressió d’anys enrere al riu que observava amb la mirada perduda.

La seva història estava ben present en forma de dibuixos deformats i sense sentit gravats sobre la dermis engroguida i arrugada dels seus braços. Dubto que estigués orgullosa del seu passat, i probablement mentia sovint sobre ell. Havia caminat per anys plens de nits fredes i matins de solitud i buidor. Però no s’havia aturat, ni s’havia llançat al buit, sinó que havia seguit caminant sense arribar enlloc més que a aquest present, asseguda a la vora del riu.

Si bé no estava contenta de les històries que carregava a la motxilla, el seu somriure irònic immutable insinuava que potser l’únic que ara valia la pena era enfotre-se’n de tot plegat fins al final dels finals. Que només es pot comprendre la vida mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant. Ara es limitava a treure la pols als pocs records dolços que guardava, i assaborir-los de tant en tant. Li agradava també observar la gent moure's amb presses, perfumats de solemnitat, corrent amunt i avall seguint les exigències de feines articulades per la fabricació de diners. Per alimentar la roda. Vestits, alguns, amb elegància. Creient-se, per mil·lèssimes de segon, petits herois immortals, perquè els seus caps els han dit que fan una bona feina. Potser algun dia s’adonaran que han corregut per no arribar enlloc, que s’han preocupat per problemes que eren fum –pensava ella.

Es va cobrir els braços de nou, es va aixecar amb parsimònia, i va començar a passejar sense deixar de mirar el riu, fins que la vaig perdre de vista.

El azar

Hace más de diez años vi una película que me impactó mucho, aunque no pueda considerarse una obra maestra ni por asomo: Dos vidas en un instante. Lo que me chocó de la historia fue que basaba su trama en el simple hecho de perder o no perder un tren. La película explicaba las dos vidas paralelas que surgían a raíz de ese instante en el cual la protagonista alcanza a entrar en el vagón o tiene que esperarse cinco minutos hasta que pase el próximo. Parece algo del todo intrascendente, pero en ese espacio de tiempo suceden cosas que cambian su vida hacia direcciones impensables. Otro punto que me cautivó de la película es que no llega a la conclusión de que es mejor un camino que el otro. Al final resulta que no importa cuál de los dos caminos escogiera, porque los acontecimientos se suceden sin freno en ambos casos, hacia episodios felices y trágicos en cantidades parecidas. Me pareció entender que no es preciso pararse a pensar "todo hubiera sido distinto si...". Porque es obvio que es cierto: todo sería distinto. Pero eso no va de la mano con que fuera mejor que lo real. Ni mejor ni peor: otra historia.

El azar, eso es. Todas nuestras vidas están hechizadas irremediablemente por él. Se me antoja compararlo con la imagen cinematográfica, a cámara lenta, de una hiedra creciendo a lo largo del tiempo. Sus ramas extendiéndose ahora en esta dirección, ahora en aquella... dibujando al fin un gran trazo sin un camino principal. Nuestras vidas son mucho más de lo que nosotros sabemos. Creo que son también todas las historias potenciales que van quedando en segundos, terceros y cuartos planos. Nuestras vidas también son todas esas puertas que cerramos conscientemente cuando nos decidimos a entrar en una sola; pero son a la vez las mil y una que se cierran sin que nos demos cuenta con hechos tan simples como tropezarnos y llegar unos segundos más tarde. Eso no depende de nosotros, sino de algo que está muy por encima nuestro: la casualidad. Ése es el mayor misterio, no sólo de nuestras historias vitales, también de la historia de la naturaleza, de la Tierra, del Universo. El gran misterio: el azar. Inquietante y poderoso, se esconde detrás del más ínfimo detalle y nos sorprende sin cesar. 

Fotografías, un viernes por la tarde

Estaba en mi habitación y me percaté de que el calor agobiante del mediodía se había desvanecido para dar pie a la brisa fresca de los atardeceres veraniegos. Hacía días que pensaba en salir a dar un paseo y fotografiar escenas cotidianas que captaran mi atención, aunque fuera tan sólo durante unas milésimas de instante. Me da pena cuando pienso que mi mente quemará fragmentos recogidos de la nada, la mayoría de veces segundos de verdad que se filtran a través de los ojos, pero también palabras escogidas y ordenadas de tal manera que casi logran transcribir el lenguaje misterioso de los pensamientos y emociones que vuelan por el territorio abstracto del alma humana.

Aquella tarde no tenía ninguna cámara fotográfica al alcance, así que decidí tratar de recordar los momentos que, bajo mi humilde punto de vista, eran merecedores de ser inmortalizados en un rectángulo de papel y convencerse, así, de quedar exentos de caer al precipicio del olvido -aunque se trate solamente de un sueño.

Me vestí, cogí el metro y bajé en Jaume I. ¡Qué manía con esta estación! Es que me gustan las historias que se esconden entre las calles laberínticas del casco antiguo de Barcelona. No sabes qué te encontrarás al girar la siguiente esquina, a parte de turistas.

Y sin darme cuenta, ya estaba perdida por callejuelas de las que sigo desconociendo el nombre, a pesar de haberlas pateado cientos de veces. -Qué más da el nombre que se le diera algún día. Una cosa era y es y seguirá siendo lo mismo aunque se le denomine de mil distintas maneras ¿o no?. No quería desviarme del tema. Pues eso, caminaba yo entre aquellos edificios de piedra, con balcones repletos de ropa tendida y algún perro aburrido que asomaba su triste rostro por alguno de ellos. Justo al final de una de estas calles había un hombre de pie que aspiraba un puro con todas sus fuerzas. Pasé por su lado y me tragué, sin querer, el desagradable aroma de aquella especie de cigarro gigantesco. Aunque no alcancé a verlo por más de dos segundos, qué bonita fotografía saqué de él: justo en el momento de aspirar el humo, con las mejillas hundidas que delataban las arrugas sobrepuestas y la infinidad de pliegues, que parecían casi artísticos. Dos puntos negros opacos ejercían de ojos en ese rostro curtido de años y sabiduría callejera. Igual era un cateto pero, en esa fotografía que tomé, os prometo que en ese individuo se consensaban todos los saberes habidos y por haber. Su mirada decía algo así como: "sin prisa..., ¿para qué?".

Seguía recorriendo el barrio cuando me crucé con una mujer corpulenta de piel negra que cargaba un cubo de plástico -probablemente fabricado en China- encima de su cabeza. Su andar era tan natural que incluso podría considerarse un tipo de danza lenta. Ahora se paraba, ahora movía la cabeza para un lado, alzaba un brazo, etc. Y todos estos movimientos los hacía como si el cubo fuera una extensión más de su cuerpo y (aunque éste fuera de plástico y estuviera lleno de imanes de Barcelona y demás souvenirs, cosa que podría haber disminuido el componente exótico de la escena) cuando uno observaba a esa mujer, se trasladaba automáticamente a un poblado del África profunda. Me la imaginé cargando agua para cocinar, tal vez arroz con pescado.

Luego me senté en un banco bajo un platanero, en una plazuela cerca de la calle Princesa. Justo enfrente, a unos metros de distancia, había otro banco con un hombre y una mujer sentados en él. Rondaban los ochenta y tantos, pero se conservaban bastante bien. Tenían las manos colocadas sobre la madera del banco, y sus dedos no llegaban a tocarse, pero se sabían cerca los unos de los otros. Tal vez hacía años que sucedía lo mismo entre ellos. No hablaban, hacían algo más difícil: compartían el silencio. No sonreían, pero sus caras presentaban miradas serenas. A estas alturas ya habían decidido no perder el tiempo, pensé, y por eso dilataban los momentos de paz que les procuraba la calma de unas vidas ya recorridas pero todavía inacabadas.
Al regresar a casa me sentía como si hubiera ido al cine esa tarde. La cantidad de relatos fugaces que había presenciado superaban la ficción de cualquier película. Y es que no hay nada mejor que mirar con los ojos abiertos.