Bombolles de xiclet

Al metro tothom estava en silenci, submergit en converses fetes de paraules buides fruit de l'avorriment, intercanviades amb rapidesa i impulsivitat, a través del teclat d'un mòvil. La majoria dels que es trobaven en el vagó estaven massa abduïts per la gran oferta d'entreteniment dels seus telèfons com per adonar-se del què passava al seu voltant. A mí aquell trajecte curt m'ha canviat el dia. Mentre observava acuradament la gent (en realitat és genial que tots mirin les pantalles per poder-los analitzar sense haver de dissimular...), he començat a sentir el riure d'un nen petit. Quan l'he localitzat, m'ha sorprès descobrir que jo era el motiu del seu divertiment. Distreta, estava fent bombolles amb un xiclet sense gust que mastegava des de feia més de dues hores. El nen m'estava observant i ha capturat l'instant de la bombolla. En qüestió de segons, he adoptat el rol de pallasso, fent totes les bombolles possibles en les dues parades que em quedaven. Ell no parava de riure, aplaudint i tot. Ningú s'ha adonat de la nostra obra de teatre improvisada, ni tan sols el seu pare, que també tenia la mirada fixe en el mòvil. Això encara ho ha fet més especial: ha estat el nostre secret, les nostres entremaliadures efímeres... quan hem arribat a Plaça Espanya, m'he aixecat per baixar, i m'ha semblat que ell ho entenia. Des del cotxet, m'ha allargat el braç per acomiadar-se, i ens hem apretat la mà i la maneta, com pactant que aquella aventura ingènua quedaria entre nosaltres per sempre.

Els dos hem compartit uns moments del nostre dia, jo asseguda al metro, ell a la seva cadireta. Ell ha estat qui m'ha recordat que no he de tornar a oblidar, entre el cúmul de dies rutinaris i preocupacions banals, on reposa la màgia.
Gràcies angelet... :)