Del que recordem dels primers anys de vida, potser només una dècima part resideix a la nostra ment, la resta són anècdotes que ens han anat explicant i hem confós amb memòries pròpies. Fa gràcia quan et parlen de com eres de petit, si eres entremaliat, una mica dimoni, que sempre anaves amunt i avall i ho trencaves tot.
No sé de què depèn el fet de recordar molts o pocs moments... jo, de propis, en guardo pocs. Se'm van quedar algunes escenes incrustades al cervell, potser eren instants aleatoris, però m'agrada pensar que els recordo per quelcom. Per exemple, visualitzo perfectament un dia d'estiu molt calorós, caminant amb una amiga del poble per un camí de terra que hi havia entre casa dels meus avis i l'hort. Allà vam trobar-nos de cara amb el meu avi, i li vam demanar unes quantes pessetes per anar a jugar als tiros a la fira. Ell va riure, va treure's el moneder petit de la butxaca de darrere els texans desgastats, va obrir la cremallera, i recordo que les claus de casa les hi guardava a dins també. Diria que, d'entre les monedes que em va donar, n'hi havia alguna de vint-i-cinc pessetes, que semblava una volandera, amb aquell forat al mig.
També hi ha aquell record, jugant al pati de l'escola, amb uns cinc anys, quan em vaig acostar a unes nenes més grans i els vaig preguntar què feien: "estudiem coses difícils, tu encara ets massa petita", em van dir. Jo vaig insistir que m'ho expliquessin, que també ho podia aprendre... El cas és que estaven memoritzant les taules de multiplicar. Al final, com si em fessin un regal, em van dir que tres per tres eren nou.
Fragments d'una vida que vivíem sense adonar-nos-en del tot... Exprimíem l'ara, l'instant, el segon...però no en guardàvem el suc, no ens preguntàvem per què les coses anaven així o aixà. Més endavant, tot canvia... però què en queda d'allò que érem al principi? Voldria pensar que ho conservem, intacte, en algun racó de la nostra ànima. Que, d'alguna manera, allò que vam ser al principi és la nostra essència, el que ens defineix, la nostra intuïció, l'instint més animal... M'agrada creure que els nens que érem són els que ens guien en moments de dificultat, de desorientació... perquè, sense ser-ne conscients, en algun moment vam ser molt més savis que ara. I després ho vam oblidar tot...
Pot ser que Plató no estigués tan equivocat quan deia que, durant la caiguda del món espiritual al món terrenal, tots els coneixements es desprenien de dins nostre, i la vida consistia en tractar de recuperar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada