Una dona

L’altre dia em va cridar l’atenció una dona que anava molt abrigada. Tot i que no feia massa calor, no feia tant fred com per dur un mocador enrotllat al coll. Vaig pensar que li debia fer mal la gola, i no vaig voler especular sobre els motius d’aquell dolor. Sense ànims d’ofendre, la imaginava havent-se dedicat a la prostitució –i no precisament de luxe. Els ulls ho deien tot, parlaven tots sols, brillaven per damunt d’unes bosses liloses que semblava que acumulessin les llàgrimes del darrer any. Potser eren les llàgrimes que no havia volgut plorar, per ocultar fins l’últim raig de debilitat que els seus ulls negres gosessin expressar.

Més tard, quan es va treure el mocador i la jaqueta, asseguda en un banc de cara al riu, va deixar al descobert els seus braços flàcids plens de tinta descolorida. Eren marques d’un passat que intentava esborrar, ara que l’edat li ho permetia. Ara que ja podia respirar i llançar tota la pressió d’anys enrere al riu que observava amb la mirada perduda.

La seva història estava ben present en forma de dibuixos deformats i sense sentit gravats sobre la dermis engroguida i arrugada dels seus braços. Dubto que estigués orgullosa del seu passat, i probablement mentia sovint sobre ell. Havia caminat per anys plens de nits fredes i matins de solitud i buidor. Però no s’havia aturat, ni s’havia llançat al buit, sinó que havia seguit caminant sense arribar enlloc més que a aquest present, asseguda a la vora del riu.

Si bé no estava contenta de les històries que carregava a la motxilla, el seu somriure irònic immutable insinuava que potser l’únic que ara valia la pena era enfotre-se’n de tot plegat fins al final dels finals. Que només es pot comprendre la vida mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant. Ara es limitava a treure la pols als pocs records dolços que guardava, i assaborir-los de tant en tant. Li agradava també observar la gent moure's amb presses, perfumats de solemnitat, corrent amunt i avall seguint les exigències de feines articulades per la fabricació de diners. Per alimentar la roda. Vestits, alguns, amb elegància. Creient-se, per mil·lèssimes de segon, petits herois immortals, perquè els seus caps els han dit que fan una bona feina. Potser algun dia s’adonaran que han corregut per no arribar enlloc, que s’han preocupat per problemes que eren fum –pensava ella.

Es va cobrir els braços de nou, es va aixecar amb parsimònia, i va començar a passejar sense deixar de mirar el riu, fins que la vaig perdre de vista.