"Tots volem el millor per a ella"

Aquest és el segon llargmetratge de la Mar Coll, després de la pel·lícula Tres dies amb la família. És un drama sobre la difícil situació en què es troba la protagonista, Geni, un any després d'haver patit un accident de cotxe. La trama ens condueix a reflexionar sobre què pensem de nosaltres mateixos, què pensen els que ens rodegen i qui determina què som exactament. 

La família i amics de la Geni no volen acceptar que, després de l'accident, ella no torni a ser la mateixa dona, una advocada ambiciosa que adaptada a l'espiral de la societat i titella, com tots, d'un món on les aparences juguen el rol principal. El cas és que l'accident li serveix per adonar-se que ja no vol reprendre la vida que duia abans, perquè se sap buida i infeliç. Necessita un nou guió, el qual només podrà aconseguir fugant-se de la vida prefabricada en la qual no s'hi reconeix. 

Tothom espera dels altres, sempre o la majoria de vegades són desitjos que amaguen un interès, ja sigui quelcom concret o simplement evitar el propi patiment, o garantir la fràgil seguretat en la que caminem de puntetes, però si tenim sort no arribem a caure. La Geni té el valor de treure's la bena dels ulls i admetre que no li troba el sentit a aquella vida còmoda, avorrida, competitiva, hipòcrita, superficial, que no ha triat, simplement hi ha arribat arrossegada per la velocitat del temps en el tobogan del dia a dia i de la conveniència.

Ja no li importa no rebre l'acceptació dels altres. Ja no veu la possibilitat d'un canvi com un simple somni, sinó que ho troba factible dins la seva impulsivitat i desconcerts naixents després de l'accident. Es vol desprendre de totes les mentides i treure's el pes de la hipocresia, optant per un futur incert però construït amb fonaments i realisme.

La Grande Bellezza

Paolo Sorrentino digireix aquest film protagonitzat pel personatge de Jep Gambardella (interpretat per l'actor Toni Servino), un escriptor i periodista de 65 anys que ens obre les portes de la seva vida plena d'excessos i superficialitat a la Roma dels rics i la nocturnitat. Una vida endolçada pel sabor dels gintònics, les drogues, les paraules buides i les relacions sense fonament.
El protagonista, després d'haver aconseguit no només tastat de ben aprop aquest món, sinó ser-ne una personalitat, s'abraça a la profunda decepció de la patètica absurditat dels éssers humans que es creuen més que el que tristament són. Recorrent el que el rodeja amb una mirada realista, sense filtres, navega per aquest món amb un somriure irònic i, enlloc d'enfonsar-se, aprèn a descobrir la vertadera bellesa que s'amaga darrere de tota la tonteria, vulgaritat i misèria de la condició humana.
Una brillant pel·lícula que, juntament amb les imatges i la fotografia, de vegades solemnes, fa vibrar. Entre humor i tragèdia, i de tant en tant passant-se una mica de la ratlla, el director envia un missatge directe a l'espectador.



"Viajar es útil, ejercita la imaginación. Todo lo demás es desilusión y fatiga. Nuestro viaje es enteramente imaginario. Ahí reside su fuerza. Va de la vida a la muerte. Personas, animales, ciudades y cosas, todo es inventado. Es una novela, nada más que una historia ficticia. Lo dice Littre, él no se equivoca nunca. Y además, cualquiera puede hacer otro tanto. Basta cerrar los ojos. Está en la otra parte de la vida" (Louis-Ferdinand Celine, Viaje al fin de la vida) 



Jep: “Termina siempre así, con la muerte. Pero antes, hubo vida. Escondido debajo el bla, bla, bla, bla. Y todo sedimentado bajo los murmullos y el ruido. El silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo. Los demacrados, caprichosos destellos de belleza. Y luego la desgraciada miseria y el hombre miserable. Todo sepultado bajo la cubierta de la vergüenza de estar en el mundo. Bla, bla, bla, bla. Más allá, está el más allá. Yo no me ocupo del más allá. Por tanto, que esta novela dé comienzo. En el fondo, es sólo un truco. Sí, es sólo un truco” .