Quan s'arriba al final

Quan un se submergeix en una novel•la durant unes setmanes, es torna partícep d'una història íntima que se li desplega davant dels ulls, pàgina rere pàgina. Al principi, tot sembla una mica llunyà i debades costa evadir-se de la realitat pròpia per a endinsar-se a aquella que encara ens és aliena. Però arriba un moment, indefinit, incert, en què sembla que els personatges viatgin amb nosaltres al tramvia, que ens observin quan treballem, que ens esperin al sofà després de sopar, per explicar-nos una mica més el que els passa. Fa uns dies que la Tsutsiko m'ha acompanyat a tot arreu, i al final he estat jo qui no parava de pensar en ella, volia saber més, més i més cada vegada. Fins ahir, que es va acomiadar, amb un final dolç i trist alhora. I ara m'envaeix una sensació estranya, d'enyor, de buidor. Tots els minuts que he viscut a la seva vida a través d'aquelles pàgines, sembla que ara quedin molt lluny. Suposo que ara ja no puc tornar a ser la mateixa, després d'haver estat present en una vida que roman atrapada entre les tapes dures d'un llibre. No vull tornar a ser-ho.

Última noche de enero

Intermitentes destellos de luz
Bailan sobre las olas indecisas
Que vienen y enseguida dan marcha atrás
Para regresar
A veces con más fuerza que otras.
A veces más cerca que antes, hasta mí.
Yo, que soy sólo unos ojos que observan
El oscuro misterio de su belleza honda e incierta.
Y ambos abrazados por un telón negro
Donde flota una esfera brillante
Cuya intensidad
Me consuela y embriaga
Una noche más.