Una història de sucre

L'altre dia vaig anar a veure el documental "Searching for Sugar Man" i em va agradar tant que vaig proposar-me d'escriure'n alguna reflexió per tractar d'evitar arxivar-lo al magatzem de coses interessants oblidades que mai més revisem (o només ho fem en cas que la casualitat ho provoqui). Em pregunto què va portar al suec Malik Bendjelloul a dirigir aquest film que narra, sobretot, el desenllaç misteriós d'una carrera musical que va veure la llum molt poc temps i semblava que hagués passat a la dimensió del passat.

Per situar-nos, parla de la vida de Rodríguez, un músic que s'havia deixat caure en alguns bars de mala mort de Detroit, als Estats Units, per donar a conèixer les seves cançons. Un dia, mentres tocava en un d'aquests antros, en un petit escenari, més enllà de la boira de fum creada pels cigarrets encesos, dos productors musicals van descobrir-lo. Van proposar-li d'enregistrar-les en un cassette que s'acabaria anomenant Cold Fact (1970). Un any més tard va néixer el segon sota el títol de la cançó Coming from reality. El fet és que, sense cap motiu concret, aquest cantant i compositor de lletres contundents i vibrants, arrebossants de sentit i reivindicatives, mai va arribar a assolir l'èxit que li havien augurat.

Així com es desconeixia la raó del seu "fracàs" als EUA, tampoc se sap del cert de quina manera es va colar la seva música a l'altra punta del món, un grapat d'anys més tard. I és que les cançons de Rodríguez van arribar a ser un himne de lluita contra l'Apartheid a la Sudàfrica, especialment el tema "The Establishment Blues", el qual explica la història d'una lluita silenciosa contra el poder imposat, com ho era el règim en el qual vivien els sudafricans en aquella època. Les paraules de Rodríguez, potser escrites sen un tovalló, sobre una barra enganxifosa d'un bar solitari als afores de Detroit, van aparèixer en el moment oportú per a unes generacions que havien crescut emmig d'un clima d'opressió injustificable i necessitaven enderrocar el feixug mur que els separava de la llibertat en tots els aspectes de la vida (igualtat, llibertat d'expressió, accés a la resta del món, etc.).

Bé, no volia entrar en tants detalls sobre la pel·lícula, sinó parlar d'allò que em va impressionar més de tot plegat: l'actitud del protagonista. Un jove amb el talent d'expressar pensaments i d'explicar històries a través de la seva veu i el so de les cordes d'una guitarra. Li van prometre un èxit que mai no va tastar. Amb el somni arrugat de dedicar-se a la música, ha de seguir treballant enderrocant edificis i en d'altres tipus de feines que van de la mà d'un esforç físic esgotador. Però les boques necessiten pa. L'admirable de tot això és que, pel que s'explica al documental, és una persona que no només tenia el talent de la música, sinó que aconseguia quelcom gairebé impossible: fer d'allò més quotidià i vulgar, una cosa màgica.

Un colega seu de professió comenta que Rodríguez era elegant fins i tot en el seu ofici i que, quan va haver de deixar el somni de dedicar-se a la música professionalment, va posar el mateix entusiasme en seguir buscant el seu propi camí. Tenia la mateixa capacitat que els cucs de seda, és a dir, no tan sols podia transformar la realitat, sinó que creava coses noves a partir d'ella. I això, com deia el seu company de feina a l'entrevista, és l'únic que potser és etern i transcendent, la màgia de mai deixar de cercar la llum més oculta que brilla i ens guia, si li fem cas, dins nostre.

Les seves filles expliquen que van viure a moltes cases diferents, compartint espai amb molta gent, però que malgrat la situació econòmica precària, Rodríguez les portava a la biblioteca, els llegia filosofia i història, els ensenyava música, les portava a exposicions, etc. També comenten que, en l'actualitat, el seu pare segueix treballant durament i, tot i que ha guanyat diners amb els concerts que ha fet des que va aparèixer a Sudàfrica per primera vegada l'any 1998, ha decidit seguir vivint amb el mínim (i ha donat la major part dels diners de les gires).

Des del meu punt de vista, ell no semblava que s'arrepentís d'haver viscut la vida que havia viscut. Quan li van preguntar si pensava que tot hagués estat molt diferent d'haver conegut la seva fama a l'exterior dels EUA, va dir, amb molta calma, que no sabia com hagués estat però que, si més no, era una pregunta que feia pensar. Però penso que, a banda de la sort que no va dependre d'ell, la resta van ser decisions que, per necessitat, o per supervivència, va dur a terme. Dedicar la vida a treballar en el món de la construcció, una de les feines més dures físicament. Tot i així, un paio com ell és molt més admirable que un cantant ric i famós que baixa dels escenaris per endinsar-se al món dels excessos i la vida de músic. Què més pot demanar de la seva vida? Molt poques persones poden dir que han viscut dignament, que han atrapat la felicitat que s'amaga en algunes cantonades i l'han exprimit, que han caminat amb els peus a la terra però mai no han deixat de somiar, i que, per damunt de tot, han estat honrats. I, a més a més (i això sí que no ho pot dir gairebé ningú), han rebut un reconeixement de la seva obra en vida.

I amb això, m'acomiado amb la lletra de la cançó I'll slip away, del seu primer àlbum.

I'll Slip Away

And I'll forget about the girl that said no,

then I'll tell who I want, where to go.

And I'll forget about your lies and deceit,

and your attempts to be so discreet.

Maybe today, yeah,

I'll slip away.

And you can keep your symbols of success,

then I'll pursue my own happiness.

And you can keep your clocks and routines,

then I'll go mend all my shattered dreams.

Maybe today, yeah,

I'll slip away.

'Cause you've been down on me for too long,

and for too long I just put you on.

Now I'm tired of lying and I'm sick of trying,

'cause I'm losing who I really am,

and I'm not choosing to be like them.

And if you get bored and you've got loneliness,

or it's dislike for me you express.

I won't care if you're right or you're wrong.

I won't care, 'cause you see I'll be gone.

Maybe today, yeah,

I'll slip away.

Maybe today, yeah.

Maybe today, yeah.

Maybe today, yeah girl,

I'll slip away.

"Desitjo el teu desig"

Aquests dies el CaixaFòrum mostra l'exposició d'art contemporani "Què pensar, què desitjar, què fer". 

En el tríptic descriptiu expliquen que aquest cicle d'exposicions es planteja en relació al context de crisi i incertesa en què estem immersos, i es qüestiona el paper que pot desenvolupar l'art, la seva utilitat per "orientar-nos existencialment i políticament, i celebrar el seu poder per activar ressorts emocionals i intel·lectuals que despertin la nostra consciència i ens impulsin a modificar les nostres accions" - tal com diu el text.

De totes les obres que s'hi exposen, voldria parlar de la que em va cridar més l'atenció per la seva originalitat i perquè aconsegueix no només sorprendre i captar els espectadors, sinó connectar amb ells i fer-los reflexionar (suposo que aquest és l'objectiu de l'art contemporani, no?).

L'autora de l'obra és la brasilenya Rivane Neuenschwander, i consisteix la distribució d'unes polseres amb textos impresos al llarg de tota una ampla paret (com podeu veure a la foto). El contingut de les frases de les tires, que són de colorins, és fruit de desitjos que gent anònima de cada indret on s'exposa aquesta obra. 

Així doncs, al CaixaFòrum hi havia penjats milers de desitjos de gent (en català, castellà i anglès). N'hi havia de més materialistes ("desitjo poder-me comprar una casa"), d'altres més metafísics ("desitjo estar en pau amb mi mateix"), també reivindicatius ("desitjo que caigui el sistema capitalista" / "desitjo que s'acabi la crisi"). Hi havia desitjos de tants tipus que seria difícil no haver-ne desitjat mai cap d'ells.

Un cop feies una ullada a les polseres, havies d'escollir la frase amb la que et sentissis més identificat, que seria el desig que hauries escollit, i endur-te'l.

En la meva opinió, aquesta obra pot fer reflexionar sobre molts aspectes diferents. D'una banda, tracta el concepte de desig com a espai de projecció de somnis i fantasies de la gent, com a motor de canvi i superació, com un camí cap a l'expressió de reivindicació i lluita. A part d'això, el fet que un es sentís identificat amb els desitjos d'altres porta a pensar si desitjar és realment un camp obert a la llibertat i a la subjectivitat, o està arrelat a les lleis que regeixen la societat en què vivim: capitalisme, mitjans de comunicació, institucions com la familia i l'escola...

"I wish your wish" (jo desitjo el teu desig) ens condueix per un camí de preguntes que ens transporten a d'altres i, en l'últim terme, ens topem amb la reflexió més profunda, sobre la nostra pròpia identitat (què som realment? som el nostre passat, els nostres projectes, els nostres desitjos que potser no han sorgit de dins nostre?, etc.).

Es pot enfocar l'obra des d'una altra perspectiva en la qual l'autora estaria "proposant un joc múltiple d'intercanvis que convertiria el desig en un procés d'escriptura compartida". Si hi pensem, és probable que Rivane Neuenschwander ens vulgui dir que, per trobar la nostra identitat, hem de compartir, conèixer, involucrar-nos en la vida dels altres. Només topant-nos amb altres realitats i identitats, només sortint de nosaltres mateixos, podem conèixer-nos i trobar.nos.