Hi ha dies que et lleves i t'adones que estaves millor a la dimensió onírica que a la real, si és que alguna de les dues existeix del cert. Vivim en un món que es regeix per l'absurditat i el valor que més proclamem és que som éssers racionals. Si estem massa centrats en admirar-nos a nosaltres mateixos, com podem apreciar la bellesa que ens envolta? Submergits en una bombolla en la qual som una trista xifra imprescindible, només volem destacar d'entre la resta. Consumistes, creiem que som lliures per escollir la roba amb què vestim i que ens identifica amb un cercle social o amb un altre. Creiem que som lliures perquè podem planificar com vulguem el nostre temps lliure, el cap de setmana. Podem escollir l'alcohol que volem pels combinats de dissabte a la nit, la qual "lliurement" destinem a evadir-nos de les preocupacions d'una feina que ens menja tres quartes parts de la vida. Diumenges de ressaca ens sentim molt bé si anem a fer esport, a veure alguna zona verda o a dinar amb la família. I dilluns s'inicia una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana, i una altra setmana, amb el seu cap de setmana... Això sí, som molt importants, potser perquè el cap ens ascendeix a l'empresa, o potser perquè li hem agradat a algú que ens feia gràcia, perquè els altres pensen que som genials... i el temps passa, i la nostra vida ha estat tan insignificant com la d'una formiga que ha construït un niu immens, però que la petjada d'un nen és capaç de destruir.
Inspira, expira... inspira, expira... no ets res, no ets ningú. I què? No és millor viure sabent-ho que haver d'enganyar-nos i enganyar fent veure que som especials? ...m'alleuja pensar que no sóc més que una d'aquelles formigues, com tothom...
"Inspira, expira... Inspira, expira..." :) Cuando paras a pensarlo, el valor de la existencia desde un punto de vista exterior, es nulo. Todos morimos. Todas las especies se extinguen. Al final no queda nada. Para que vivir entonces? Me he hecho la pregunta tantas veces, y todo parece tan absurdo...
ResponEliminaEs absurdo porque a veces me olvido de lo que soy. Un ser humano. No un ordenador.
Puedo sentir.
Y es la única razón por la que sigo aqui. Soy un yonki de las hormonas que suelta mi cuerpo, y por eso estoy dispuesto a hacer ver que todo tiene sentido. Porque hay momentos de risas, de pasión, de miedo, de felicidad, por los que vale la pena vivir!
Por muy poco valor que tengan nuestras vidas para la historia del universo, por muy absurdas que sean, quiero seguir viviendo para sentir. . Y creo que todos los que seguimos aquí, hacemos ver que nuestras absurdas acciones tienen sentido, para poder meternos en el papel, y disfrutar de las repercusiones...
Què és la realitat i què és somni? últimament penso que la realitat en que vivim només és una petita part i que ens estem perdent molt i tot per viure tancats en el nostre petit cercle de seguretat.
ResponEliminaEstà bé el que dius... però també penso que de vegades no cal veure masses realitats per adonar-nos que hi ha elements que es repeteixen i no canvien, que hi són arreu.
ResponEliminaDediquem gran part del nostre temps a projectar-nos als altres, a conèixer gent, món, a descobrir allò que ens rodeja... però potser abans hauríem de viatjar al nostre interior per conèixer el cos i l'ànima on residim, de moment, en aquesta vida. Qui sap si l'únic misteri que som capaços de resoldre és més a l'interior que a l'exterior....
En el sentit del teu comentari últim recordo una frasse d'una persona bastant "important" que tenia un negoci que li funcionava força bé i en un moment donat, no sé per quin motiu, a lo millor perquè la pàgina web que tenia ja li havia donat el rendiment que pretenia o ves a saber què......la va tancar i hi va escriure: hem decidit tancar l'aparador al carrer i obrir una finestra al pati interior....era jardinet zen molt mono,amb pedretes i no sé què més i una fonteta d'on tot just sortia un rajolinet d'aigua....segons va explicar aquell l'home en qüestió...
ResponEliminaTambé podem pensar que és molt estressant mantenir una página web per segons com les poques satisfaccions que et dóna...
En relació al texte principal que publiques m'ha molat "mazo" (mall ?) el final....siiiiiiiiiiiiii......en defensa de la naturalitat d'un, de ser tal com ets, amb les tevés virtuts i els teus defectes....no cal fer paperots ni massa espectacles you're true....
Pos això....No sé què passa amb el corrector castellà...paraules que escric bé en catala`me les canvia....no ho se´....això deu ser un problema d'ells.......però no em preocuparé d'això i miraré més endins com fa els bons cosins.......´sí...
Diuen que l'aventura més gran està en el nostre interior ... jo sempre he intentat descobrir qui sóc però mai ho he aconsseguit del tot. I digue's com es viatja cap a dins?
ResponEliminaCrec que tens raó, arriba un moment que el món exterior comença a cansar i res t'omple. M'està passant ara mateix.
Et volia felicitar pel teu blog, m'agrada molt, es nota que tens una sensibilitat afinada!