Pel·lícula dirigida per Ann Hui, que transcorre a Hong Kong, i es basa en la història real de la protagonista, Ah Tao, una dona d'edat avançada que ha treballat tota la seva vida de criada en una família benestant xinesa, tots els membres de la qual viuen als Estats Units, excepte un dels fills, anomenat Roger. Aquest treballa com a productor de cinema, ronda els trenta llargs o els quaranta (amb els asiàtics mai es pot saber del tot per la cara...).
El cas és que Ah Tao es dedica a tenir cura d'en Roger, cuina per a ell, neteja la casa, etc. Viuen junts sota el mateix sostre i, tot i que a les primeres escenes dóna la impressió que no existeix massa comunicació entre ells, aquesta falsa aparença es desmunta a mida que avança la història.
Un dia, la protagonista sofreix un vessament i és ingressada a l'hospital. Mitja part del cos li queda paralitzada i demana a en Roger que vol jubilar-se i anar a viure en una residència. Ell insisteix en contractar una noia que es faci càrrec d'ambdós, però, envers la fermesa de la decisió d'Ah Tao, no li queda altra opció que cercar un centre per a gent de la tercera edat.
Va a demanar informació en una residència que, tot i tenir un preu força elevat, és del tot desoladora. No obstant, Ah Tao s'hi trasllada i, malgrat que el primer impacte és trist, aconsegueix trobar les petites coses bones d'aquella sala d'espera a la mort. Em va impressionar comprovar que totes les residències guarden similituds, com no podria ser d'una altra manera, suposo... Tant a la Xina, a Espanya o en un altre país, per remot o avançat que sigui. La vellesa no perdona. La solitud no acompanya.
Però aquesta dona té un do: el de cercar la bellesa en la decadència, en els defectes. Probablement sigui el tòpic més repetit: donar importància a les petites coses, als detalls, als moments, i buidar-se de tot ego. Ha estat tota la seva vida entregant-se als altres, i és que no sap viure d'una altra manera. A la residència, construeix relacions boniques amb alguns companys, sustentades per l'acceptació del món que brinda la tranquil·litat d'haver viscut una vida pròpia basada en la senzillesa i la veritat.
En Roger sent una profunda admiració i amor cap a ella, malgrat no ho verbalitzi en cap moment del film., en el qual els silencis contenen tota la càrrega emocional de l'argument. Quan la mira de reüll, quan li col·loca dolçament la mà a l'esquena, quan la fa riure en els moments més crítics.
La degeneració de la protagonista és cada cop major, després de patir més vessaments. En Roger està al seu costat fins l'últim moment, acompanyant-la fins les portes d'algun lloc desconegut per a tots.
Quan l'Ah Tao mor, res al món canvia: una xifra menys en l'indicador demogràfic. O potser sí que hi ha alguna cosa que s'ha remogut? Ella desapareix físicament, però trossos de la seva ànima s'han incrustat en altres ànimes: la de els persones que van ser estimades per ella.
Res en aquesta vida és en va. Això és el que he après d'aquest film. Quan un viu amb el cor a la mà, per moltes vegades que te'l trenquin, estàs fabricant coses bones. La transcendència de les coses que un fa no s'amida per la seva magnitud, sinó pels grams d'ànima que s'hi diposita. Ella va passar-se la vida cuinant, però cada plat que preparava el feia amb tot el seu amor i al millor que en sabia. A través dels silencis i els gests transmetia als altres que els estimava sense demanar-los, mai, res a canvi.
La tristesa no sempre és absoluta, sempre hi ha una mica de llum amagada en les coses més dures a què ens exposa el fet d'estar vius. Només cal saber trobar-la, o tenir la sort de conèixer algú com l'Ah Tao, que ens digui, sense paraules, que no estem sols del tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada