Mud

Pel·lícula escrita i dirigida per Jeff Nichols, protagonitzada per Matthew McConaughey, que es passa tot el film amb la mateixa camisa bruta i els mateixos texans -cal fer un incís per dir que en alguns moments es treu la camisa-, i aconsegueix no perdre l'atractiu ni per un segon. Bé, deixem-nos de frivolitats i anem al gra. La història de Mud em va fer pensar molt en la nena que era fa no massa temps, però que sembla que he oblidat molt depressa (no ho fem tots?).
Mud és el nom del protagonista, un fugitiu que s'amaga a una illa de Mississipi després d'haver matat un home per protegir a l'amor de la seva vida, Juniper. L'home que ha assassinat era el fill d'un mafiós que dirigeix els caçadors de recompense de la zona, que planegen caçar a Mud per matar-lo i fer la seva pròpia justícia.
La història comença quan dos nens, en una aventura infantil -típica de nens avorrits que viuen en un poble de mala mort on mai passa res interessant- arriben en barqueta a la illa i descobreixen l'amagatall d'en Mud. Els dos nens, que actuen molt bé, tenen personalitats molt diferents. Mentres un és compassiu i de seguida vol ajudar al protagonista, l'altre no és tan confiat i prefereix mantenir-se en un segon pla.

Sense intenció de d'explicar més del compte per aquells que no hagin tingut l'oportunitat de veure-la, la història d'aquesta aventura envia un missatge més enllà de l'amistat entre un home i dos nens. Parla de l'amor. I ho fa des de la perspectiva d'un nen que encara pensa que l'amor és quelcom gairebé sagrat, i que no comprèn que es pugui trencar. El moment en què coneix en Mud coincideix amb el del possible divorci dels seus pares, fet pel qual potser posa totes les seves energies per ajudar al protagonista a fugir i escapar-se amb la seva estimada Juniper. El que no sabia és que l'amor només dura per sempre a les pel·lícules, o no en totes les històries els dos estimen amb la mateixa intensitat.
Aquell dia que van aventurar-se a descobrir què amagava aquella illa, estaven recorrent, sense saber-ho, el camí cap a la fi de la seva infància, cap al comiat de la inocència.

I jo em pregunto per què ha d'arribar aquest moment, en el que la imatge que teníem de l'amor cau en picatg i s'esclafa contra el terra? Després en recollim els trossets, però no aconseguim fer-los encaixar per recuperar aquella visió pura, sense filtres, que el nostre cap ingenu havia fabricat als deu anys.
No seria millor creure-hi, tot i saber que potser és una veritat a mitges, no tan dolça com ens l'imaginàvem, però que no deixa de ser real, de tant en quan, l'amor.