L'altre dia vaig sortir a submergir-me en la fauna nocturna barcelonina una vegada més. Feia unes setmanes que no m'hi endinsava i al principi tot el vell conegut em semblava nou i una mica emocionant.
A mida que la nit anava avançant, però, tot allò que m'envoltava començava a resultar-me del tot familiar. Sort que, en un punt indefinible, les bombolles d'alguna substància alcohòlica van començar a fer el seu efecte i camuflar el patetisme, convertint-lo en una mena d'obra de teatre amateur.
Un cop allà, enmig de la pista de ball, conscient que jo també era partícip de tot, m'hi sentia bé, he de confessar. Em vaig deixar anar, ballant i fent ganyotes a tots els lletjos i reprimits que gosaven apropar-se'm. Cal fer un incís aquí i dir que el meu criteri de selecció no era gaire fiable (si ja no ho és en plena llum del dia) en aquelles circumstàncies, desorientada per les llums dels focus de colors -estratègicament manipulades per difuminar el panorama- i animada per la música -l'únic motor capaç de transformar una situació vulgar en una trama pròpia d'un videoclip.
Una o dues hores devia fer que em deixava endur pel ritme de les cançons, dins d'aquella sauna d'hormones alterades, rodejada de nois i noies intercanviant paraules, números i, fins i tot, una mica de saliva... De tant ballar vaig notar que estava mullada de suor, i se'm va ocórrer anar al lavabo a assecar-me una mica -quin glamour. Abans de poder seguir amb el pla previst, just pujant les escales cap als banys, i amb les aixelles encara humides, em vaig topar amb un noi amb un posat molt seriós i, sense esperar resposta, vaig deixar-li anar un comentari en relació a la seva expressió facial. No recordo ben bé l'inici de la conversa, ni com un tema enllaçava amb l'altre, però vaig sentir que les paraules fluïen i no calia arrencar-les ni forçar-les, ni digerir-les amb un embut, com em passa sovint quan intento mantenir un diàleg amb un noi en un ambient com aquell. Bé, sentia cert feeling i atracció cap aquell desconegut, tenint també en compte que el record sempre supera la realitat.
Així, volent-me deixar endur per l'espiral d'alliberament físic que es respirava en aquell lloc, vaig deixar anar algun comentari que denotés el meu semi-interès per ell, més enllà de la conversa. I allà va ser quan, com un gerro d'aigua glaçada, em va dir, molt tranquil·lament, que tenia nòvia. La conversa, que fins llavors m'havia semblat extremadament interessant, va trigar un minut en fer-se'm pesada. Seria per vanitat? O seria que em va deixar d'agradar tot d'una? O bé l'ego, aquell que fem veure que és tan petit, es va sentir enganyat?
Vaig tornar a la pista de ball i, movent el cap d'un cantó a l'altre, em vaig començar a riure de mi mateixa i del paper estel·lar -i estrellat- que acabava d'interpretar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada