L'última imatge abans de tancar els ulls:
La porta ajustada, deixa entreveure la tènue foscor del passadís. Se sent l'agulla del rellotge de la cuina caminar segon a segon (tic-tac, tic-tac, tic-tac).
Dos armaris lletjos just enfront meu, fets de melamina que imita les siluetes de la fusta autèntica. Dins d'aquests, hi dormen pilons de roba que fa més de dues dècades que va plegar i desar la meva àvia.
A mà dreta un balancí, ara quiet, sobre el qual seu un ninot de plàstic amb els ulls negres que em mira fixament.
Unes sabates.
Una cadira amb roba al damunt.
Una calaixera pintada de color gris, amb els poms d'un daurat desgastat, i unes flors groguenques dibuixades a banda i banda de cada calaix.
I a mà esquerre el llit.
Hi ha algú estirat, tapat amb un cobrellit, escrivint en un ordinador. Ara em mira fixament...
La porta ajustada, deixa entreveure la tènue foscor del passadís. Se sent l'agulla del rellotge de la cuina caminar segon a segon (tic-tac, tic-tac, tic-tac).
Dos armaris lletjos just enfront meu, fets de melamina que imita les siluetes de la fusta autèntica. Dins d'aquests, hi dormen pilons de roba que fa més de dues dècades que va plegar i desar la meva àvia.
A mà dreta un balancí, ara quiet, sobre el qual seu un ninot de plàstic amb els ulls negres que em mira fixament.
Unes sabates.
Una cadira amb roba al damunt.
Una calaixera pintada de color gris, amb els poms d'un daurat desgastat, i unes flors groguenques dibuixades a banda i banda de cada calaix.
I a mà esquerre el llit.
Hi ha algú estirat, tapat amb un cobrellit, escrivint en un ordinador. Ara em mira fixament...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada