Una semana solos

M'endinso per carrers del barri xino de Barcelona. Totes les prostitutes sembla que es porten bé entre elles, però potser hi ha una compettivitat flotant a l'aire, per a veure qui té la llista més llarga de clients al final de la jornada, si és que hi ha un horari fixat.

Clients d'espècies variades: vells verds que es detecten a un quiilòmetre de distància, reprimits de tota mena, viciosos per naturalesa, lletjos amb necessitats vitals...

Veig una noia d'uns vint i pocs anys, atractiva, fina, de cabells foscos i ulls marró clar. Va vestida amb un vestit turquesa, per sobre els genolls. S'acosta a una porteria antiga. La porta deu pesar molt, a jutjar per la cara d'esforç que fa en empènyer-la. No deixa que es tanqui del tot, està esperant algú: un home d'uns 70 anys, amb mirada de pervertit, obra la porta que ara estava ajustada. Ella està dins, i li atança la mà per cobrar abans del servei. Ell li col·loca un bitllet de 20 euros a la mà. Ella dóna una patada suau a la porta, que es comença a tancar a poc a poc. En els últims instants abans de tancar-se, puc deduir que ella s'ajup i ell fa el gest de descordar-se els pantalons.

Continuo caminant i no puc evitar pensar que aquella noia també hagués pogut ser jo. O tu. Qualsevol... Que no podem escollir les circumstàncies en què naixem, les coses que ens passen, ni el què hem d'acabar fent per sobreviure. M'imagino com ha estat la seva vida, on va néixer, com va ser la seva infancia, com va arribar a Barcelona, i a quin tipus de client va fer-li el primer servei. Com es va sentir la primera vegada? Com se sent cada nit, abans d'adormir-se, en aquells instants de vigilia...? Què se li deu passar pel cap? Diuen que si som suficientment forts, ens podem arribar a acostumar a tot, no sé si és veritat... Però, en tot cas, és possible acostumar-se a això, per acumular cinc o sis bitllets de 20 euros?

Arribo a la Filmoteca i no em puc concentrar amb la pel·lícula: Una semana solos. Un film argentí que explica les aventures sutils que viuen uns cosins quan els seus pares i tiets se'n van una semana de vacances, deixant-los a tots sols sota l'atenció d'una noia jove que els cuida. Són uns vuit, en total, el més petit té uns 4 anys i la més gran uns 16. Durant aquella semana passen coses: un primer petó (entre dos cosins), es colen a la casa d'uns veïns, se'n van a dormir tard...Tenen una casa molt gran, amb piscina. Són de clase benestant. En un moment de la història, arriba el germà de la cuidadora, de clase baixa, més fosc de pell que la resta. És sorprenent veure com els nens no l'accepten fins al cap d'uns dies, l'ignoren i no l'integren al grup. Fa reflexionar sobre la necessitat dels individus més dèbils, i els no tan dèbils, de sentir-se part d'un grup, en el qual no tothom és benvingut. La rivalitat, l'enveja, la competitivitat... els instints més obscurs de l'home neixen per primera vegada en aquests joves quan s'afronten sols a situacions de la vida, sense la protecció dels adults.

Probablement cap d'aquests joves hagi d'acabar prostituint-se, perquè els seus pares els pagaran els estudis als millors centres, els pagaran viatges perquè coneguin altres cultures, els pagaran tecnología i potser fins i tot una casa i un cotxe. Però... això no garantitza que aquests nens, un cop siguin adults, cerquin la manera de ser feliços. Aprenguin a vèncer aquests baixos instints, que comprenguin que les coses importants no són coses.